La constitució espanyola s’ha convertit en una gàbia
La greu crisi constitucional per la que passa Espanya no acabarà fins quan la seva constitució sigui reformada. D’una manera o d’una altra. Pràcticament tots els òrgans de l’estat espanyol estan en entredit en aquesta crisi: el cap d’estat, el tribunal constitucional, la cambra alta i l’estructura territorial, i podem seguir amb la llista. La qüestió catalana és una conseqüència més de la rigidesa constitucional espanyola, convertida en dogma de fe.
La crisi constitucional espanyola, que ha assolit un nivell molt alt degut a la miopia política del rei, a la manca de tot escrúpol per part d’algunes formacions polítiques (PSOE, PP, Ciudadanos, Vox, Podemos…), a una cultura política que s’ha resistit a fer canvis més profunds en la seva manera de pensar, i a la irresponsabilitat que ha vingut donada per les raons abans esmentades, també troba un problema greu en aquesta quasi irreformable constitució.
Intentem fer una comparativa d’algunes reformes constitucionals, i els seus procediments, a Europa. Veurem que la constitució espanyola és de les més difícils de reformar, havent-se convertit en una gàbia legal. A Portugal, la constitució de 1976 s’ha reformat set cops –l’últim al 2005– i la iniciativa per a la seva reforma rau en els diputats del parlament portuguès, el qual ha de donar una majoria de dos terços favorable a la reforma. A França, constitució de la qual data de 1958, ha viscut 25 reformes, amb una darrera que ha succeït al 2018. La constitució francesa pot ser reformada si el president de la república, seguint una proposta del seu primer ministre i/o d’un grup prou nombrós de diputats, decideix prendre la iniciativa per a la reforma. Aleshores la majoria necessària al país jacobí és simple a l’Assemblea Nacional i al Senat, amb un referèndum vinculant posterior.
Itàlia posseeix una constitució republicana des de 1948, amb 11 reformes, i la darrera havent sigut al 2000. Al país transalpí hi ha la possibilitat que la ciutadania en promogui la reforma (iniciativa popular), tot i que haurà de seguir el procediment legislatiu ordinari. La majoria serà simple a la Cambra dels Diputats i al Senat a la primera votació, però després n’hi haurà una altra, amb majoria absoluta requerida, a les dues cambres en un període de tres mesos –i no caldrà consultar el poble si la majoria tant a la Cambra com al Senat haurà estat de dos terços. Si una cinquena part dels diputats, mig milió d’electors, o cinc consells regionals demanen celebrar un referèndum, la reforma podrà passar pels vots de la ciutadania.
El motor econòmic de la Unió Europea, la República Federal Alemanya, segueix comptant amb la Llei Fonamental de 1949, o Llei de Bonn. Ha viscut… 47 reformes! La darrera va ser al 2017. Seguint la iniciativa legislativa ordinària, necessita una majoria de dos terços al Bundestag i al Consell Federal, però haurà de passar per referèndum si afecta la reorganització de l’estructura federal de la nació teutona.
Finalment, Espanya, amb la seva constitució de 1978, ha viscut només dues (2!) reformes constitucionals. La iniciativa pot provenir del govern central, de les Corts (dos grups del Congrés, 50 diputats i/o 50 senadors de més d’un grup) i dels parlaments autonòmics, sense cap possibilitat per a la iniciativa popular. La majoria necessària és de tres cinquenes parts tant al Congrés com al Senat. Si la reforma ha de ser prou profunda com per canviar la reordenació de l’estructura territorial (convertint Espanya en un estat federal, per exemple), les dues cambres hauran d’entregar dues terceres parts i, finalment, sotmetre la reforma en referèndum.
Un cop hem vist que la constitució espanyola té un procediment complex per a la seva reforma –tot sabent que els seus pares van deixar la porta oberta a certa ambigüitat per a que les generacions futures la reformessin en els anys posteriors al seu naixement–, constatem amb tristor que els que l’haurien de reformar no estan per aquesta labor.
Una cosa és la complexitat legal i procedimental, una altra és la voluntat política. La constitució espanyola és una gàbia procedimental, però els que no volen obrir-la (i podrien) són els seus carcellers. Per manca d’escrúpols morals fins i tot, però sobretot per maquinacions electoralistes a curt termini. Reformar la constitució no queda bé electoralment, perquè cadascú voldrà la seva reforma, sense donar res a l’adversari. És interessant veure, però, que els quatre grans partits espanyols presenten un gruix de votants favorables a la seva reforma, segons el CIS, sigui del tipus que sigui, però sobretot encaminada a deslligar el nus que ha format la qüestió catalana. Els més favorables són els votants de Podemos (89%), seguits dels de Ciudadanos (78,5%); després venen els del PSOE (69,8%) i, fins i tot, del PP (53,3%). Com hem apuntat, hi ha consens en què es necessita obrir la gàbia, però més aviat es tem que s’obri una caixa de Pandora.
Afirmar que les catalanes i els catalans no pensen en una reforma (profunda) de la constitució espanyola és fal·laç: el 91,7% dels votants del PDECat (o de com es digui depenent de la seva fórmula electoral) i el 90,8% dels votants d’ERC n’estan a favor.
La darrera reforma va ser la més polèmica i controvertida i va fer que es veiés la perversió de la gàbia, ja que només s’obria si els dos grans partits espanyols d’antuvi ho consideraven oportú. Va passar al 2011, amb diktat de Merkel, Lagarde i Obama, i el president Rodríguez Zapatero i el cap de la oposició Rajoy van unir els seus 316 diputats en total per incloure l’estabilitat pressupostària com a disposició constitucional de l’estat. El fet que aquesta reforma fos dirigida per forces de l’exterior (la cancellera alemanya, l’aleshores directora del Fons Monetari Internacional, i l’aleshores president dels Estats Units d’Amèrica, amb el beneplàcit del president de la Comissió Europea d’aleshores, Durão Barroso), i fos liderada pels dos grans partits, els quals pràcticament sempre van estar barallant-se justament sobre com i on fer una reforma constitucional, va ser uns detonants que aparegués la situació política actual.
I quina és? Un sistema parlamentari més atomitzat, amb cinc partits (sis si arriba Más País d’Errejón), cadascun d’ells amb la seva agenda i les seves intencions a curt termini. En mig de tot això, trobem una cort constitucional que, lluny de ser-ne garantia, és part del problema, i un cap d’estat atrapat en les seva rigidesa moral i curt de mires. La gàbia serà per tant cada cop més claustrofòbica.