Davant l’agitació feminista, la resistència al canvi és la resposta masclista
per Lídia Ramos Palacios
La sentència de La Manada arribava en un moment en què tothom recordava les mobilitzacions del passat 8 de març de 2018. En general, en el debat públic, si més no, havia irromput amb força el discurs feminista. Crèiem estar agitant la consciència sobre la problemàtica de discriminació que patim les dones dia a dia arrel de viure en una societat patriarcal. La campanya #MeToo ens feia pensar, realment, que no estàvem soles i que si altres dones de diferents esferes socials i procedències s’atrevien a parlar de les situacions de violència sexual, potser els poders públics prendrien nota i mourien fitxa. Davant l’expectació, la sentència va caure com una gerra d’aigua freda. La realitat és que en les formes hem fet passos, però els canvis venen juntament amb dures reticències al canvi.
D’entrada, quan vam saber la notícia, poc ens vam fixar en els anys de presó –que en són molts: 9 anys de privació de llibertat–, però això és l’objecte del present article. Més enllà de discutir si són suficients o no, està clar que els cinc joves condemnats han quedat marcats per als propers anys en la seva vida. Es tracta d’una sentència que, com en tants altres casos de violència sexual, condemna a una sisena persona a banda dels acusats: a la víctima.
És el relat de la sentència de l’Audiència Provincial de Navarra el que ha generat un rebuig més generalitzat. Els fets provats descriuen el tipus penal d’una violació i, en canvi, el tipus que s’acaba imposant en la decisió del tribunal és el de l’abús sexual, rebutjant la violència i la intimidació del tipus penal.
D’aquesta manera, la sentència del cas tan mediàtic i mediatitzat brilla per la versió que s’imposa: la cultura de la violació. La de la cultura que reconeix el privilegi dels homes per exercir dominació en qualsevol relació amb les dones. La de la cultura que menysprea l’opinió d’ella perquè la satisfacció del plaer masculí passa per sobre del d’ella, perquè independentment que ella no participés de la “festa”, qui suposadament es va posar en tan desafortunada situació va ser ella. Que es va deixar. Que es va paralitzar. Que amb la seva actitud va permetre la humiliació al seu propi cos.
La cultura de la violació té trasllat en molts moments abans d’arribar a la relació sexual no consentida. Avala que per la manera com es mostren elles al món, es doni via lliure als homes per saltar-se la pantalla de plantejar-se el seu consentiment. Es fixa en culpabilitzar a la víctima, que davant l’onada de crítiques, busca oblidar enlloc de reviure… Així s’habilita un poder basat en seguir abusant de la seva voluntat. I com ella no ha estat capaç de dir “no” a temps i per ell s’ha tancat el “contracte”, la violació pren forma com a pràctica sexual vigent entre la població. I en l’imaginari de tots, queda la imatge de la dona objecte; un objecte al servei dels homes. Repugnant, no us sembla? Jo que, personalment, no sóc partidària de recórrer als casos mediàtics (de fet, acostumo a fugir del debat perquè s’acostuma a tractar de casos escabrosos i plens d’alarmisme social), aquesta vegada no m’he pogut estar per prendre’l com excusa per a parlar sobre el problema del masclisme en la societat).
El simbolisme que pren el cas, al meu parer, suposa un toc d’atenció al feminisme. El pronunciament dividit de l’Audiència de Navarra –dos a un, en què dos estan d’acord amb condemnar per abús sexual, i l’altre per absoldre–, ens recorda a les dones que la por no canvia de bàndol i segueix essent monopoli d’ells.
I davant d’això, el moviment feminista no pot romandre quiet o ésser ingenu. Davant qualsevol apoderament embrionari que prenem les dones, cadascuna de nosaltres individualment estem en perill d’una resposta masclista violenta. Quan parlem de patriarcat, hem de saber contra què lluitem. Lluitem contra un sistema de valors i el toc d’atenció ens el pot posar aquesta sentència a nivell simbòlic. Es tracta d’un tema mediàtic, però erraríem pensant que aquesta forma d’interpretar la realitat fos atàvica i quedés en anècdota.
La lectura de l’absència de consentiment i l’abast de la violència i intimidació en les relacions sexuals està construïda amb ulls d’home sexista. Aquesta moral desmoralitzant per a les dones implica que si no hem posat prou resistència física, sentirem culpabilitat per no haver fet prou per impedir haver estat objecte cosificat, magrejat, embrutat i danyat. La tesi de la “resistència activa” de la víctima de violació ha quedat enrere, segons el Tribunal Suprem. Cal esperar que aquesta superior instància del Poder Judicial corregeixi la interpretació que fa el tribunal basant-se en els fets provats.
I enlloc d’iniciar un debat nacional constructiu per acabar amb la violència sobre la dona, resulta que davant el rebuig de l’opinió pública envers dita sentència, hi ha veus que es plantegen la reforma del Codi Penal per evitar que els jutges i magistrats facin interpretacions de la realitat en relació als delictes contra la llibertat i indemnitat sexuals.
Tanmateix, el problema no es resol maquillant la superfície. El problema és molt més greu. I aquesta forma reaccionària i impulsiva de legislar en calent és també una de les formes que pren el masclisme: primer, per desviar l’atenció sobre les violències sexuals que patim les dones, ja que es pretén que una reforma resolgui la incomoditat social envers aquest pronunciament; segon, utilitzant el cas mediàtic per a justificar una reforma del Codi Penal, que per conseqüència, probablement sigui l’adveniment de l’enduriment de les penes i la reducció de llibertats. I em vull estar equivocant, però el sistema de recursos previst en la legislació està fet per donar oportunitat a les parts a revisar el seu cas en el sentit que la Llei ho permeti. Després d’un primer pronunciament judicial, en general, els fets provats no seran modificables en ulteriors instàncies.
Fent un nou símil, de la mateixa manera que la dona que denuncia la seva parella per maltractament i sol·licita ordre de protecció per fer front a la seva violència –com a mesura cautelar regulada per l’article 544 de la Ley de Enjuiciamiento Criminal–, ell pot sentir que això suposa acceptar que ella li està prenent cert poder. En fi, el masclisme no vol permetre un pas endavant cap a la igualtat. I pretén recordar a les dones quin és el seu lloc en una societat patriarcal prenent formes diferents. Un monstre que fa que quan les dones comencen a moure’s per a l’alliberament i aconsegueixi arrossegar una part important de la població, més forta serà la resistència d’alguns homes a deixar que elles ocupin part del seu altaveu social. El masclista surt dels racons menys insospitats.
És en aquest punt que m’agradaria adreçar la qüestió no en la venjança cap al violador sinó en educar en el respecte cap la llibertat de les dones. S’ha fet servir de forma reiterada sovint el voler traslladar als homes el missatge que un dia podrien ser víctimes d’agressions d’aquest tipus per part de les dones que formen part de la seva vida: les seves mares, germanes, filles… Però això només pot portar a una contraproduent i maquiavèl·lica conclusió: la sobreprotecció de les dones. NO. No volem haver de tenir por. El que cal és articular una educació basada en respectar a les dones pel sol fet que són PERSONES.
La indignació davant el que percebem com a injust no és suficient. El perill és que derivi en una ira tal que ens porti al bloqueig, circumstància que ens encega i encalla en respostes que no funcionen, com el populisme punitiu. Més penes i més severes no són la solució a la violència sexual contra les dones.
És moment per reflexionar, perquè només reflexionant canvien les situacions que ens indignen. Revenja, no. Justícia, sí. Masclisme, NO. Feminisme, SÍ.
