Història reivindicada: la creació d’una identitat xinesa per part de Xi Jinping
per Drew Burgess (@Kublai_Khan67)
La Xina és un país amb una història vasta i turbulenta. Hi està íntimament lligat el desenvolupament de la cultura i la filosofia xineses. L’extensió del mandat del president xinès Xi Jinping al març de 2018 i la reforma de la constitució xinesa poden ser esdeveniments vistos com a petites peces històriques, i representen un desenvolupament més gran dins de la relació entre la filosofia política de la Xina del segle XX i una tradició més antiga. Xi ha fet que es derogués el límit de dos mandats presidencials, i s’ha inclòs dins de la constitució juntament amb altres exponents polítics com Mao o Deng Xiaoping. Sembla que Xi vulgui tenir una autoritat més monolítica, quan fins ell el president xinès era vist més aviat com una mena de primus inter pares dins del politburó del Partit Comunista. Tot plegat és un moviment que troba un precedent només en l’època de Mao Zedong, i de fet hi ha molts paral·lelismes amb el Gran Timoner, com veurem més endavant. A les tendes de souvenirs ja s’hi poden veure retrats de Xi i Mao un al costat de l’altre, i recentment s’ha aprovat lleis més repressives. Tot i així, i a diferència del seu predecessor, Xi s’ha compromès amb valors tradicionals xinesos i ha afirmat, en nombrosos discursos i publicacions, que aquests valors són “l’ànima de la nació”. Tot això podria ser vist com una intenció de Xi de redefinir la ideologia estatal xinesa, o millor dit la seva seguretat ontològica. Estem parlant d’una redefinició que barreja ideals antics i moderns, maoistes i no-maoistes, que podrien formar el nucli d’una nova Xina.
La seguretat ontològica és una teoria que té els seus arrels en la psicologia i la sociologia però que també es va introduir en la politologia. Alguns acadèmics defensen que, com els individus, els estats són “egoistes racionals” que necessiten mantenir conceptes conseqüents del propi “jo” per a sobreviure. En essència això significa el sentit del “jo” en relació a la resta. Quan apareixen circumstàncies que poden ser disruptives per aquesta seguretat, l’estat desenvolupa rutines per a refermar-se a sí mateix. Podem veure aquest cas d’estudi en l’aliat esporàdic de la Xina, Rússia. Amb Putin, Rússia ha creat una identitat que barreja un imaginari de diferents períodes històrics. El país utilitza la bandera imperial russa, l’escut del principat de Moscòvia, i l’himne soviètic amb nova lletra. Putin també s’ha assegurat el suport de l’església ortodoxa, una institució profundament entrellaçada amb la identitat històrica i cultural russa. Aquesta relació mútua és l’assegurança per a que Putin pugui consolidar el seu soft power. I tot això és un intent de crear una identitat unificadora després del col·lapse de la URSS. A la Xina, la situació no necessita cap mena de “psicoteràpia” per a re-establir una nova identitat totalment separada d’un passat remot, però més aviat una fórmula per a que Xi i el Partit Comunista mantinguin el control davant dels nous desafiaments d’aquest segle. El somni de Xi és el d’un país fort i renovat amb prestigi internacional. A casa, per tant, es necessita una narrativa nacional: s’eleva la cultura tradicional al mateix temps que es neutralitzen les dissidències, així Xi i el Partit poden mantenir les regnes tant del poder soft com del hard, i desenvolupar una identitat nacional xinesa sota els seus paràmetres.
Tres mil anys d’història xinesa han deixat molts significats dins de la concepció nacional xinesa. Essent la història xinesa massa complexa per a ser discutida en aquest article, és necessari ressaltar-ne alguns aspectes. Dues de les tradicions més influents de la forma de governar xinesa són el confucianisme i el legalisme. Durant l’època imperial aquestes dues formes es van utilitzar en graus diferents per a formar l’estat xinès. El confucianisme es concentra principalment en l’harmonia social mitjançant rituals i interaccions diferencials, mentre que el legalisme és més maquiavèl·lic i emfatitza la praxis i el pragmatisme, fent de l’estat maximitzi les seves funcions eficaçment. De l’ús d’aquestes ideologies va emergir una autoritat centralitzada i centralitzadora establerta sota la tradició i la jerarquia. Tanmateix, amb el declivi de la nissaga Qing (1644–1911) davant del colonialisme occidental, les rebel·lions i els intents intel·lectuals de modernitzar el país, aquesta idea d’estat es va sentir amenaçada. El Moviment del Quatre de Maig de 1919 va ser una campanya intel·lectual que atacava la cultura xinesa tradicional i abraçava valors occidentals com la democràcia, el liberalisme, el socialisme, etc. Aquests atacs eren un trencament distintiu amb el passat mil·lenari de la Xina. Tot i que el dictador nacionalista Chiang Kai-Xec va intentar fer reviure la tradició amb l’anomenat Moviment de la Nova Vida, la segona guerra sino-japonesa (1937–1945) i l’eventual victòria comunista el 1949 va acabar amb aquest intent. Amb el vencedor Partit Comunista, la raó de ser xinesa s’endinsava en el socialisme revolucionari, un sentiment que culminaria amb la fúria iconoclasta de la Revolució Cultural (1966–1976), un intent de purgar tot remanent capitalista i tot element tradicional. Aquest període va destruir molts artefactes culturals i va perseguir milions de persones.
En les dècades següents la Xina va intentar recuperar-se. Polítiques econòmiques noves van ser introduïdes de la mà de Deng Xiaoping, que va obrir els mercats xinesos i va permetre el seu poble que es fes ric (sic). Es va incrementar la demanda de béns de consum occidentals. Avui, al segle XXI, la religió sembla que estigui de tornada. El 2005 una tercera part dels xinesos s’identificaven com a religiosos i els valors i símbols tradicionals eren obertament defensats com herència cultural de la nació xinesa. Això es pot deure per la senzilla recerca del significat de la vida, basada en l’adagio “els diners no compren la felicitat”, però la part interessant de tot això és la relació del Partit Comunista amb aquesta recerca per part de milions de xinesos. El Partit segueix mantenint el seu ateisme, compromès amb el “socialisme amb característiques xineses”, presentant-se obertament com a marxista-leninista. Veiem que la narrativa oficial intenta establir un camí intermig entre aquestes dues idees contradictòries (consumisme capitalista i idees comunistes).
Al setembre de 2017 el concepte del “pensament de Xi Jinping” es va incorporar a la constitució, equiparant-lo al “pensament de Mao Zedong” de la llum ideològica que guia el Partit Comunista. Xi també ha presentat un llibre, La governança de la Xina, on hi reuneix els discursos, articles i cartes sobre la seva visió per al futur de la Xina. Un cínic podria afirmar que aquest llibre està dissenyat per a ser un símbol mediàtic més que un text per a ser estudiat acadèmicament, com ho serien textos de Marx o Mao. Al febrer de 2017 una publicació del Diari del Poble deia als lectors que “el jiǔ dǐng espiritual s’ha seguit heretant i s’ha convertit en un gen i un llinatge de la nació xinesa”. Es referencia aquí als Nou Calders (九鼎), un símbol antic que representava el poder imperial.
Les virtuts confucianes influencien l’educació, i de fet aquests valors d’harmonia social i deferència es troben arreu en la consciència nacional xinesa, en nivells gens superficials, fins i tot dins de la natura burocràtica i governamental moderna de la Xina. Xi ha encoratjat els artistes xinesos “a no blasfemar els avantpassats”, un principi essencialment tradicionalista. D’altra banda, el Partit Comunista ha actuat contra la religiositat que pot acabar atemptant contra l’autoritat del Partit, com per exemple la secta Falun Gong, o esglésies cristianes no registrades.
Hi ha concepcions de seguretat ontològica que s’allunyen massa i que també són un anatema. Només cal que mirem la caiguda de Bo Xilai, el secretari del Partit a Chongqing de tendència neo-maoista, el 2013. Alternatives a les idees antigues i modernes utilitzades per cimentar el poder són apartades.
Els esforços de Xi Jinping i els seus acòlits per a consolidar el poder i creat una nova narrativa nacional per a la Xina estan progressant, i amb el temps sabrem si tenen èxit. Si hi ha cap oposició, aquesta apareixerà del Partit, i Xi n’és conscient. Essencialment, Xi s’ha refermat com a president vitalici, i sembla que comprengui com gestionar el poder utilitzant la balança dels valors tradicionals i moderns xinesos. Per escriure-hi simplistament, Xi està utilitzant la retòrica confuciana de l’harmonia social i el bé comú mentre utilitza una realpolitik dura basada en el legalisme. Les virtuts de la tradició i de la identitat nacional es troben arreu dels mitjans de comunicació xinesos, juntament amb un desig de major influència mundial. Si aquest projecte té èxit i segueix desenvolupant-se, podríem veure una futura Xina que no només influenciï el comerç global i el desenvolupament mundial, sinó que també sigui més nacionalista i socialment conservadora.
Imatge:
The Daily Beast.com.