L’excepcionalitat de la lluita antiterrorista convertida en norma

per Júlia Trias Jurado (@juliatrias__j)

El gener de 2017 Donald Trump presentava la seva proposta de veto migratori que impedia entrar als Estats Units a totes les persones nacionals d’Iran, Líbia, Somàlia, Síria, Sudan, Iemen i Iraq, ja volguessin viatjar, estudiar o demanar protecció internacional. Després que jutges de primera instància rebutgessin la proposta, la Casa Blanca va presentar una versió més moderada, que excloïa l’Iraq –i que l’exclourà en totes les versions següents–, però que novament va ser frenada en apel·lació.

El juny de 2017, el Tribunal Suprem dels EUA, després de la designació del conservador Neil Gorsuch com a jutge, desbloqueja la suspensió i permet per un període de tres mesos que el veto migratori s’apliqui a tots els ciutadans dels països mencionats “que no tinguin un vincle fiable amb una persona o entitat d’EEUU”. Segons l’Administració Trump, raonament al qual el Tribunal Suprem s’adscriu, l’interès i la seguretat nacional han de prevaldre sobre el possible dany que pot causar aquesta mesura a les persones nacionals d’aquests sis països. Així, per tal de poder entrar als EUA, aquestes persones s’hauran de sotmetre, una per una, a una investigació per determinar i demostrar el seu vincle amb els EUA, i que pot quedar en suspens fins que no es consideri que es compleixen els requisits.

Un cop passats els tres mesos d’aplicació provisional, el veto migratori s’estén a tres països més: Txad, Corea del Nord i Veneçuela. Crida l’atenció que aquest nou veto, considerat el tercer veto migratori de l’Administració Trump, passa de ser manifestament islamòfob a creuar-se amb altres variables, donat que la llista deixa d’incloure exclusivament països de majoria musulmana. Segons la Casa Blanca, els criteris utilitzats per seleccionar els països es basen en el risc que representen per la seguretat nacional, la fiabilitat dels passaports i documents d’identitat, i la fluïdesa en l’intercanvi d’informació sobre sospites terroristes i antecedents criminals. Es considera que Corea del Nord no compleix cap dels criteris i, per tant, es prohibeix l’entrada a tots els seus ciutadans i ciutadanes. Pel que fa a Veneçuela, el veto només afecta a càrrecs governamentals i a les seves famílies, tot i que el control a la ciutadania en general també esdevé més ferri. Aquesta extensió en la llista de països evidencia, una vegada més, com les qüestions migratòries serveixen com a arma de política exterior, sobretot si tenim en compte que la tensió amb Corea del Nord ha estat des del primer dia a l’agenda de Trump, així com l’atac creixent cap a Veneçuela.

El tercer veto migratori de Trump havia de començar a aplicar-se el 18 d’octubre de 2017 però queda paralitzat per dos jutges de primera instància, i no és fins al desembre de 2017 quan el tribunal d’apel·lacions el desencalla i es comença a aplicar, de manera indefinida, el veto a les persones nacionals d’Iran, Líbia, Síria, Iemen, Somàlia, Txad, Corea del Nord i Veneçuela. El mateix mes que l’Administració Trump retira els EUA del pacte internacional de la ONU sobre la gestió de moviments migratoris i refugiats, argumentant que “no és compatible amb la sobirania dels EUA”. El replegament nacional a nivell geopolític de la primera potència mundial esdevé cada vegada més clar, on una de les seves puntes de llança és una política i un discurs anti-immigració. I l’esquerra segueix al mateix lloc o retrocedint.

No és que odiem a l’immigrant, és que l’immigrant ens odia. Ja no és por a que ens treguin la feina o a que repercuteixi en les nostres pensions, és por al terrorisme. I així, no hem de justificar res, es tracta de legítima defensa. La mobilitat internacional de les persones, que des de l’esquerra es descriu com un enriquiment o com una pluralitat, resulta que es pot explicar i entendre com un conflicte. I l’esquerra, en aquest context, ha adoptat discursos del tipus “si hi veus un conflicte és que ets un xenòfob”. Si se segueix persistint en la idea que no hi ha un problema, es contribueix a que hi hagi més racistes i més xenòfobs. Però el problema no és o no radica en la mobilitat internacional de les persones, sinó en que aquesta es pugui llegir, efectivament, com a problema. I aquesta lectura l’estem veient recentment en discursos com els de Trump però també com els de LePen, Orban o Morawiecki.

Estats Units no és l’únic que està aplicant mesures que semblen justificades per la urgència i l’excepció de manera indefinida i general. A França, Macron ha aprovat recentment la anomenada Llei Antiterrorista, que estigmatitza i afecta de manera uniforme a les persones que tinguin una mateixa nacionalitat o origen. Estem assistint a un desmantellament obert de l’Estat de dret tal i com estava entès fins ara, tant en la seva forma com en el seu contingut. I en aquest context, el dret penal esdevé un acte d’autoritat suprema: les legislacions antiterroristes preveuen que predomini el procediment de l’excepció. L’anomenada lluita antiterrorista és una lluita que, com ja han dit diversos dirigents varies vegades, és de llarga duració, i és contra un enemic virtual que és redefinit –des de fora– de manera constant. Com senyala Jean-Claude Paye a El final del Estado de Derecho, les mesures que es van prendre des de l’11 de setembre de 2001, passant pel l’11 de març de 2004, fins al 2017 en relació a l’anomenada lluita antiterrorista, tenen poc o res a veure amb el terrorisme. L’intercanvi d’informació entre els països, la vigilància de les telecomunicacions i els tribunals d’excepció tenen més a veure amb l’objectiu de vigilar la població en general per després poder vigilar grups determinats, que amb la lluita antiterrorista. L’especificitat d’aquestes darreres legislacions radica en el seu abast general, que ja no afecten només a les capes socials situades al marge, sinó al conjunt de la població. Tal i com demostra el documental A Good American, sobre el programa ThinThread, Estats Units és un bon exemple del control de les poblacions instaurat gràcies a les mesures preses en el marc de la lluita antiterrorista, establint una sèrie de controls per tal d’establir perfils-risc. No en va, ACLU i altres organitzacions de la societat civil han advertit que el tercer veto migratori de Trump pot tenir unes repercussions molt més extenses, tal i com ha passat recentment a França. I no perquè la vigilància i el control hagin de seguir essent diferents segons si una persona és americana o si és estrangera, sinó perquè les llibertats civils i polítiques afectades són les de totes.