El ball amb llops de l’estratega Iceta
per Guillem Pujol (@guillempujol) i Silvio Falcón (@silviofalcon)
Quin rol havia de jugar el PSC en unes eleccions convocades en virtut de l’article 155? El catalanisme socialista, sempre ambigu però pragmàtic, ha sabut trobar la resposta en l’habilitat del seu líder, Miquel Iceta. El seu PSC s’ha situat sense embuts del costat del bloc del 155, mostrant en públic fins i tot la seva voluntat per liderar una majoria unionista al Parlament. Tot i això, Iceta ha intentat matisar el seu missatge oferint un lloc a les seves llistes a membres de l’antiga Unió Democràtica -ara integrants del partit Units per Avançar-. Nedar i guardar la roba. Tàctica i estratègia.
El PSC no ha estat aliè a la crisi dels partits socialdemòcrates a tot el continent: han passat dels 52 diputats de 1999 a un grup parlamentari de només 16 membres. A més a més, des de 2012 -per la qüestió nacional- el PSC ha tingut diferents escissions: des de la Nova Esquerra Catalana d’Ernest Maragall fins al corrent Avancem o al Moviment Catalunya.
L’estratega Iceta porta mesos caminant en territori hostil; fent-se fotografies amb líders del Partit Popular mentre critica les mesures del govern Rajoy. Ballant amb llops. La millor imatge de l’actual PSC és l’absència de Montilla de la votació al Senat sobre l’aplicació de l’article 155 a la Catalunya. L’anunciada coalició amb els hereus de l’antiga Unió de Duran i Lleida els apropa a la burgesia unionista catalana, mirant de trobar una nova connexió caviar que posi punt i final a la crisi de resultats del PSC.
Els socialistes dosifiquen el seu missatge en funció del moment polític, mostrant-se públicament més còmodes -i menys acomplexats- que en altres moments del procés. L’aplicació del 155 no els ha molestat tant com la unilateralitat dels sobiranistes. Aquest fet ha provocat el trencament de la coalició de govern municipal a Barcelona, on Jaume Collboni exercia com a tinent d’alcalde d’Ada Colau.
Ara bé, Miquel Iceta és el millor dels candidats pels socialistes per dues raons que acostumen a ser incompatibles l’una amb l’altra. La primera és que és el candidat amb més experiència en política. El primer càrrec públic que ostentà fou com a regidor de l’Ajuntament de Cornellà de Llobregat entre el 1987 i 1991, trenta anys enrere. Abans de liderar el Partit Socialista de Catalunya, va passar una legislatura pel Congrés dels Diputats a Madrid. Després aterrà al Parlament de Catalunya, on ocupa l’escó des del 2003. Miquel Iceta té, per tant, molta experiència a les institucions. Ara bé, en l’actualitat aquest fet per si mateix no et converteix en un bon candidat. Tot al contrari, acaba essent un símbol de la fossilització en “polític professional”, més comunament conegut com a “vella política”. Però no és el cas de Miquel Iceta, que aconsegueix mantenir una sorprenent naturalitat en les seves intervencions a càmera. Polític vell que no sona rovellat, tant pot improvisar part d’un discurs com marcar-se uns passos de ball: el candidat 4×4.
Les enquestes pronostiquen entre 20 i 25 diputats pel PSC. No és un mal resultat, tenint en compte d’ón venen. El PSC ja no és el que era, però ja fa temps que no ho és. Ara bé, gràcies a Miquel Iceta s’ha mantingut una part important de l’electorat que va fugir amb Pere Navarro. L’arribada de la “nova política” per un costat i el procés independentista per l’altre atacaven directament la transversalitat catalanista construïda durant anys pel PSC. Ser votant del PSC implica, avui en dia, acceptar un mínim base de contradiccions. Conscients que l’alíniament amb el Bloc del 155 els situa en el costat menys amigable del mainstream català, esperen que el pas del temps dilueixi l’animadversió d’uns potencials votants que tendirien a vincular-se al progressisme socialdemòcrata. En canvi, el gruix d’aquest electoral desitjat pel socialisme prefereix triar l’espai que representa ERC o optar per fer confiança els comuns.
Iceta està intentant ressuscitar el PSC aprofitant la seva sobreexposició mediàtica i l’ambigüitat derivada de la seva habilitat com a estratega. La presidència, però, queda tant o més lluny que els anys de glòria de Pascual Maragall.
