L’any que ve a Jerusalem
per Aleix Sarri (@aleixsarri)
L’antisemitisme no és quelcom de nou a França. Molts recordem el cas Dreyfuss o el col·laboracionisme del règim de Vichy, però en temps recents semblava que l’antisemitisme ja només era part de la retòrica arnada i feixistoide de Jean-Marie Le Pen i els seus sequaços, o un eco en les proclames de l’antisionisme més radical. Ens equivocàvem. Si la salut d’una societat es pot mesurar per la seguretat amb què hi viuen les seves minories, com la jueva, la societat francesa (i l’europea) té un problema greu.
Des de 2011, aproximadament 27.000 jueus francesos han marxat del seu país per emigrar a Israel. L’augment ha estat notable els darrers anys: s’ha passat de 1.899 emigrants el 2011 a 7835 el 2015, encara que pràcticament no se n’hagi parlat. Per què hi ha hagut aquest increment? Pel que sembla, amb la radicalització de certs sectors de l’islamisme, l’auge de l’antisemitisme ha fet que cada cop més jueus francesos hagin decidit emigrar, fins al punt que durant els anys 2014 i 2015 van constituir el flux d’immigrants més nombrós d’Israel.
El problema ve de lluny. L’any 2002 va aparèixer a França ‘Les territories perdus de la République’, un llibre de lectura tan recomanable com inquietant i que hauria d’estar traduït al català. Al llibre, un grup de professors de l’escola pública francesa expliquen amb pèls i senyals com en moltes escoles i instituts els nois i noies jueus són perseguits pels seus companys de classe pel simple fet de ser-ho. En un percentatge molt elevat, aquests atacs són perpetrats per altres nens i adolescents adoctrinats a casa en l’islamisme radical. La negació de l’Holocaust és comuna segons els testimonis que apareixen al llibre, així com la repetició d’estereotips antijueus. “Per a alguns alumnes l’antisemitisme no és un delicte, sinó una opinió”, relata una professora en el documental que es va fer el 2015 sobre aquests ‘Territoris perduts de la República’.
Segons que expliquen, l’obra va ser rebuda amb un silenci incòmode o acusacions de racisme. Tot i així, llegint-la quinze anys després la sensació que queda és que els fets li han donat la raó. Tal com diu l’epíleg de l’edició de 2016, “els terroristes de Charlie Hebdo anaven a l’escola o a l’institut a l’època quan la primera versió del llibre va sortir a la venda”. L’obstinada negació de la realitat per part de l’establishment parisenc (i sobretot, del partit socialista) només fa que la sensació de pèrdua de control sigui avui més gran i que els votants jueus cerquin refugi en la dreta (ja al 2007 votaven en un 45% per Sarkozy, i probablement aquest percentatge s’hagi incrementat els darrers anys).
El 2014, de les 1662 accions racistes a França el 51% van ser dirigides contra els jueus, que no arriben a representar ni l’1% de la població. En comparació, les igualment menyspreables accions racistes antimusulmanes (més proclius a provenir de l’extrema dreta lepenista) foren 161, el 8% del total. No hauria de sorprendre, doncs que el 40% dels jueus de França es plantegin marxar i que hi hagi hagut una “fugida massiva” dels alumnes jueus de les escoles públiques. A Marsella ja fa un any que el Consell General jueu demana als fidels de no lluir la kippah quan van pel carrer.
Ha passat una mica desapercebut per al públic català, però diversos dels atacs terroristes que ha patit França els darrers anys tenien un fort caràcter antisemita. Mohammed Merah, el terrorista islamista que va cometre diversos atacs a Toulouse el març de 2012, quan va assassinar set persones, tenia dos objectius bàsics: el primer eren francesos d’origen o arrels magrebines que treballaven per a les forces de l’ordre; el segon, eren els nens d’una escola jueva. Tres criatures i el rabí de l’escola van ser víctimes de l’antisemita Merah. Quelcom de similar va passar després dels atacs contra Charlie Hebdo: sovint s’oblida que després que uns assaltants islamistes ataquessin la revista satírica un altre terrorista que hi estava connectat va atacar un supermercat jueu a la Porte de Vincennes i hi va matar quatre persones més del mateix grup religiós. No és casualitat que Amedy Coulibaly (així es deia l’assassí) demanés a cadascun dels hostatges que digués el seu nom i procedència. També era l’antisemitisme a l’arrel de les accions del terrorista francès que es va desplaçar a Bèlgica per assassinar dues persones al museu jueu de Brussel·les, un centre de cultura de referència a la ciutat.
En aquest clima ja es veu que fer vida normal no és fàcil, per als jueus de França (vegeu aquí un breu vídeo al respecte); i, per la meva experiència personal, tampoc no ho és a Bèlgica. Només l’any 2015 van marxar del país 285 jueus, molts menys que a França però que representaven quasi l’1% de la comunitat jueva a Bèlgica. La dada no és sorprenent. Cada centre relacionat amb la cultura jueva a Brussel·les compta amb militars que protegeixen la porta de forma quasi diària i les mesures de seguretat són extraordinàries en una ciutat que ja de per si està normalitzant el fet de veure escamots militars amb metralladores patrullar la ciutat a qualsevol hora del dia. Al carrer on vivia fins fa poc la meva fillola, hi ha una ràdio jueva protegida per militars belgues amb tota normalitat. No cal tenir gaire empatia per comprendre que la comunitat jueva viu amb la por constant d’un altre possible atac. Seguir silenciant aquesta realitat per por d’ofendre, tal com ha fet bona part de l’esquerra francesa (i europea), no és una opció.
És una sort que a Barcelona i Catalunya la situació social sigui diferent. Amb tot, els nens de les escoles jueves també han de saludar els mossos d’esquadra a l’entrada, i molts actes d’aquesta comunitat no es poden publicitar per qüestions de seguretat. Visitant fa un parell de mesos la sinagoga de Galvany amb uns amics, el guia ens va explicar que els jueus que porten kippah pel carrer s’hi posen una gorra a sobre per dissimular i “no buscar-se problemes”. La sinagoga també té pilones reforçades al seu voltant per si de cas a algú no se li acudís d’encastar-hi una furgoneta, potser fins i tot quan en surten persones. Recordo que en aquella ocasió érem fora de l’edifici comentant la jugada quan vam veure que en sortia un pare amb els seus fills. Portava gorra i van entrar d’una revolada al cotxe que havien aparcat a escassos metres. Vaig entendre per què un pare de família similar, en sortir de la seva sinagoga a Marsella o París i passar davant dels militars armats es diu a si mateix que aquest clima no és bo per als seus fills. Potser fins i tot remuga cap endins i es diu, com molts avantpassats abans que ell, que ja n’hi ha prou d’aquest color, que vol parar d’amagar-se, d’amagar ser qui és, que se’n va a Israel, que l’any que ve a Jerusalem.
Compte amb menystenir o justificar aquest èxode, aquest patiment invisible. Si Europa deixa de ser segura per als ciutadans jueus, arribarà el dia que ho deixarà de ser també per a les resta dels europeus, creguem en el que creguem. Llavors, ja serà massa tard per reaccionar.
Imatge: Wikimedia
