Reactivar Europa

per Valentí Prat (@ValentiPrat)

Aquests darrers dies hem assistit a un canvi de presidència del Parlament Europeu, que ha passat de ser ocupada pel socialista Martin Schulz a ser-ho pel popular Antonio Tajani. Aquest fet ha propiciat “la fi de la Gran Coalició” entre els dos grans grups europeus, segons veus tan rellevants com Gianni Pittella, el candidat derrotat dels socialistes (o S&D) al càrrec que a partir d’ara ocuparà Tajani.

Tanmateix, i tot i que aquest trencament pugui dificultar les dinàmiques parlamentàries d’ara endavant, el relleu és un fet positiu per a la Unió Europea en general i per al Parlament en particular, com a mínim a nivell d’imatge. La cooperació parlamentària entre el grup polític dominant i el seu teòric principal opositor no només desincentiva, sinó que reforça i alimenta la idea cada cop més estesa d’una Unió Europea plena de buròcrates que es troben lluny de la realitat del carrer, del dia a dia del ciutadà.

Lògicament, aquesta percepció no es veu únicament reforçada per l’existència d’una “gran coalició” al Parlament Europeu, sinó també per altres factors com una certa manca de personalitats conegudes i, cosa que potser és més preocupant, per la manca de carisma de la Comissió Europea.

És cert que aquesta situació té un punt d’inevitabilitat, ja que no és gens senzill de mantenir l’equilibri entre totes les parts. Com va dir recentment Ferran Tarradellas, director de la Representació de la Comissió Europea a Barcelona, la Comissió “escolta però no parla gaire, no per desinterès sinó per respecte”. No obstant, és precisament aquest “no parlar” (o la moderació amb què ho fa la Comissió) el que fomenta la sensació que les institucions europees estan lluny de la gent, fet que deixa la UE en un segon pla en l’imaginari del ciutadà, per darrere de la política interna dels estats en tots els casos menys en situacions excepcionals com el Brexit.

Quin és el resultat d’aquesta situació? Una tendència decreixent constant de participació en les eleccions europees des de 1979, del 42,5% en les de 2014. L’últim cop que el Parlament Europeu va celebrar unes eleccions amb més del 50% de participació, el jugador estrella del Futbol Club Barcelona era Romario. Les dades són molt negatives.

Fa anys va córrer per les xarxes un discurs molt crític amb la Unió del britànic Nigel Farage al Parlament Europeu, un polític en aquell moment força menys conegut que en l’actualitat. Agradés més o menys, fos més o menys cert el que deia, cal reconèixer-li que atreia, enganxava. Això no significa que la solució passi pel populisme a les institucions europees (ans al contrari), però sí que cal que qui ocupi els alts càrrecs de la Unió (i en particular de la Comissió) tingui aquesta capacitat de connectar amb la gent.

Per damunt de tot, cal saber transmetre que el paper i la feina de la UE són importants. I cal parlar, ser incòmode si se n’ha de ser, perquè amb moderació no n’hi ha prou per arribar a la població. Cal mullar-se més, per entendre’ns, i, fins i tot, si cal, s’han d’adoptar posicions que no acabin d’agradar al Consell Europeu. Cal ser més polític (i potser menys gestor), apropar-se a les formes de la política nacional, ser en certa manera més com un país europeu que com un coordinador d’estats.

És per aquesta raó que es fa urgent que aparegui una nova fornada de líders europeus que vegi que cal un rentat de cara institucional i que pugui il·lusionar o, com a mínim, despertar interès. Una de les primeres coses a fer és trencar un pacte de cooperació parlamentària entre grups teòricament tan diferents com l’S&D i l’EPP que l’únic que ha fet és portar encara més gent a quedar-se a casa. D’aquí a uns dos anys, en les properes eleccions, cal que hi hagi una bona participació, especialment del perfil de votant socialdemòcrata, que té raons de sobra per sentir-se desencantat davant d’una feblesa institucional que no es correspon amb l’aritmètica parlamentària. Una oposició forta del grup socialista i un gir cap als seus socis de l’esquerra podria ser un bon començament.