Jo pregunto: l’insuls “Tengo una pregunta para usted” català
per Carles Ferrés (@cferres)
El passat mes de gener vam tenir l’ocasió de veure com el president Carles Puigdemont era interpel·lat per una sèrie de ciutadans en un programa de la televisió pública catalana. No és un producte nou al món, però sens dubte hi havia ganes de poder veure com hi respondria el càsting que s’havia realitzat pocs dies abans a la Facultat de Medicina, a l’Hospital Clínic de Barcelona. En general, en el poc més d’un any en el càrrec, Puigdemont s’ha caracteritzat, si més no, per demostrar que té resposta ràpida, que no acostuma a divagar en les respostes i que té el gallet sempre preparat per disparar als seus contraris.
Les preguntes que se’m van formular en conèixer que es duria a terme el format no eren tant per Puigdemont com pels seus interlocutors, i no tant per saber com eren i quin perfil tenien com per cap a on anirien dirigides les preguntes. L’evidència, abans de veure el programa, portava a pensar que la gran majoria de preguntes anirien directament dirigides al moment actual del país, que farien referència principalment al Procés, l’economia i els assumptes de caire social. El Procés ja fa anys que ens acompanya en el dia a dia i, de moment, sembla que per alguns mesos més seguirà sent un de les companys de viatge preferits de l’actualitat, i que omplirà fulls de diaris i minuts de tertúlies a la ràdio i a les televisions.
No ens enganyem: TV3 porta bàsicament des del 2012 acusada constantment de ser manipulada des de la Plaça Sant Jaume per afavorir el Procés, fins i tot per part de gent interna a la televisió camuflada en perfils anònims de la xarxa. Per altra banda, res de nou quan parlem de les televisions públiques –les que queden-, amb sistemes d’elecció de càrrecs pràcticament a dit. Amb aquest programa TV3 tenia una bona oportunitat per donar veu i cabuda a perfils molt diferents, amb inquietuds o problemes diversos. Sens dubte, repetir un model que coneixem molt bé i que es va donar a Espanya temps enrere. Ho va resoldre… Ho comentem després.
“Tengo una pregunta para usted”, la seva inspiració
A finals de març, farà 10 anys que vam poder presenciar per primera vegada aquest model de programa. El que ara potser per alguns sembla una forma més que el president Puigdemont pugui tenir l’oportunitat de figurar en un “prime time” per parlar sobre el “hàmster” –espero i desitjo que altres líders polítics a Catalunya puguin tenir la seva oportunitat en els propers mesos-, al 2007 ens va semblar una fórmula extraordinària: una sèrie de persones triades per a l’ocasió podien interpel·lar els líders del Congrés perquè poguessin donar resposta als seus dubtes, inquietuds o queixes. La iniciativa havia nascut a França amb Sarkozy, però RTVE va exportar-ne el format amb gran encert.
José Luis Rodríguez Zapatero, en aquell moment president d’Espanya, va ser l’encarregat d’obrir foc en aquest format. Va arribar a congregar més de 16.000.000 milions de persones al llarg de tota l’emissió, encara que posteriorment Mariano Rajoy arribaria a sobrepassar els 18.000.000 milions. No recordem, evidentment, el que va succeir a nivell general, però realment molts van pensar en quin món vivia el màxim mandatari espanyol quan li fou formulada la següent pregunta:
Poques setmanes després seria Rajoy qui entraria a l’arena, en una actuació que el Polònia va saber respondre amb un gran gag. L’altre gran moment d’aquest programa arribaria amb les intervencions dels líders dels grups al Congrés. Gaspar Llamazares per IU, Josep Antoni Duran i Lleida per CiU i Josep Lluís Carod-Rovira serien els encarregats de respondre les preguntes del públic. També ens quedaria per sempre a la memòria el següent vídeo:
Al món també hem tingut l’oportunitat de veure formats similars: a Rússia, on Vladimir Putin responia durant hores a les preguntes dels ciutadans –en cap cas rebent crítiques dures- o a Veneçuela, amb “l’Aló Presidente”, iniciat com a programa d’intercanvi entre els ciutadans i Hugo Chávez però que poc a poc es va transformar en un monòleg del mandatari per presentar iniciatives del govern, servir-se per vendre els seus interessos o criticar l’oposició.
Pensava en si un país com els Estats Units podria fer una cosa com aquesta amb un president com Donald Trump, però tampoc cal enganyar-nos: ell pot convocar quan vulgui totes les televisions, ja l’hem vist fer de tot durant anys. Així que descartaria que en algun moment, entre signatura contra els immigrants i signatura contra altres col·lectius, trobés algun moment per destrossar els ciutadans que tinguessin res a dir-li contrari als seus ideals.
Ni ritme ni gaires conclusions
Recuperant el fil del “Jo pregunto”, uns diuen que Puigdemont, malgrat uns interlocutors que tenien vinculació amb partits polítics no afins al seu i, en general, crítics amb el govern, en va sortir força indemne. D’altres van quedar francament indignats amb les respostes i creuen que el President no va tenir respostes a nivell general i ha perdut interès i credibilitat. Un tercer grup, on personalment em posicionaria, pensa que ni ha guanyat ni tampoc ha perdut res en aquesta experiència. Però ja sabem que això va a sensacions, intuïció i afinitat amb la persona que estàs valorant. En tot cas em voldria quedar, més que en el fons de les qüestions, que també aniran lligades amb els arguments, amb la visió televisiva. I això també ajuda a entendre les respostes donades per Puigdemont.
Per començar, el programa no es va realitzar en un plató de televisió, que sempre dóna un perfil de major ‘espectacle’ en termes televisius: l’escenari era un teatre, també protagonista en una de les interpel·lacions entre un ciutadà i Puigdemont. Realment bonic, però tot queda molt més allunyat, una mica més fred, i deixa la sensació que alguns dels ciutadans partien des d’una posició menor que la del President, pel simple fet de ser al pati de butaques. Com bé es va poder llegir en algunes de les crítiques televisives, els presentadors tan sols eren conductors, miraven de moderar el debat i tractar que les respostes fossin tan breus com fos possible. Sens dubte, eren gent important de la casa, triada a consciència per la seva capacitat comunicativa, però per fer la feina realitzada en aquesta ocasió potser amb una hostessa que acompanyés al ciutadà fins al punt de llegir la pregunta n’hi hauria hagut prou.
Per a properes edicions, si és que es realitzen, serà interessant d’establir quin paper rellevant hi poden jugar els presentadors, que per altra banda, també van realitzar alguna pregunta força punyent.
El ritme va ser francament lent, per no dir que pràcticament no televisiu amb els cànons actuals, on l’agilitat i moltes vegades la improvisació prima per davant de tot. Això no vol dir que tot s’hagi de fer ràpid, però la necessitat de tenir uns interlocutors i, sobretot, d’enganxar l’audiència, ha de permetre que el ritme tingui com a mínim un valor. A cadascun dels ciutadans se li va fer una presentació per explicar quina era la pregunta amb què es volien dirigir al president. Certament lògic, però, d’altra banda, prescindible: tot allò que es pot substituir amb un ‘chayron’ i una explicació són minuts que t’estalvies i que es poden dedicar al debat. En aquest sentit, el ‘Tengo una pregunta para usted’ tenia aquest alt que el feia interessant i atractiu.
S’entén que una persona del carrer no té l’oportunitat cada dia de consultar el president de la Generalitat, però érem més a prop d’un “aquí he venido a hablar de mi libro” de 6 minuts, amb reflexions i explicacions, que no pas d’un pregunta pròpiament dita i una resposta clara. El debat entre ciutadà i President potser hauria hagut de ser més fresc.
I què podem dir dels seleccionats? Quantes crítiques que ha rebut TV3 per haver triat aquestes persones… Malgrat que hom tampoc va quedar satisfet amb algunes de les eleccions, aquests van ser els voluntaris a presentar-se al programa. I per altra banda, què és més interessant de veure, el patiment i conflicte del polític amb els seus interlocutors o un bany i massatge com ha passat darrerament en alguna entrevista a TV3? Senyores i senyors, parlem de televisió. I malgrat que la pública no té el resultat finalista dels diners, sí que busca l’audiència. Si tot passa per l’audiència, necessites fidelització del producte, que el producte sigui potent.
Per anar concloent, des de la meva humil opinió, la idea de programa era bona però mal executada. Jo compro el format del “Jo Pregunto” i de ben segur que TV3 té la capacitat per detectar les coses millorables per a properes ocasions. De fet, qualsevol programa o iniciativa que sigui capaç de portar el polític de més alt nivell a entrar al fang amb els ciutadans pot ser francament interessant per a l’espectador. La propera entrevista, si ens atenem a la representació parlamentària, seria a Inés Arrimadas, però després de la seva “espantada” a Catalunya Ràdio per anar a les Espanyes a comentar el seu nou càrrec a l’executiva de Ciutadans és possible que declinés la invitació. Bé, o potser no, que la televisió mola més que la ràdio i la pot veure més gent.
Imatge de portada:
Captura del programa “Jo pregunto”