Les limitacions d’Aung San Suu Kyi
per Eric Mas Casas (@EricMasCasas)
Novembre del 2015: la National League for Democracy (NLD), el partit liderat per la Premi Nobel de la Pau, Daw Aung San Suu Kyi[1], obté una victòria aclaparadora a les eleccions. I a diferència de 1990, l’exèrcit accepta la derrota. Una de les primeres accions va ser la creació de la posició de Consellera d’Estat per a la líder de NLD, ja que segons la constitució aprovada al 2008, Aung San Suu Kyi no podia esdevenir Presidenta, tot i que a la pràctica, ella és qui dirigeix el país.
Els militars, especialment el general Than Shwe, amenaçats per la popularitat d’Aung San Suu Kyi, van establir en aquesta nova constitució que les persones casades amb estrangers i amb fills nascuts a l’estranger no podien esdevenir Presidents del país. Aung San Suu Kyi, casada amb un britànic i amb dols fills nascuts al Regne Unit, quedava automàticament impossibilitada. Tot i així, una nova era començava per Myanmar (Birmània). Després de gairebé 50 anys des del cop d’estat del general Nie Wien, que va enderrocar el govern d’U Nu, Myanmar tenia un president elegit democràticament (la mà dreta d’Aung San Suu Kyi, Htin Kyaw, va ser escollit pel partit per liderar les llistes) en unes eleccions lliures. Les eleccions del 2010, tot i oficialment ser les primeres, van ser considerades un frau per les Nacions Unides i per molt països, i a més a més, el NLD va decidir boicotejar-les i no participar, pel que el candidat oficialista, el militar reformista Thein Sein, va guanyar amb claredat (Myanmar és un sistema parlamentari). Una era on la democràcia i la justícia brillarien i les sancions serien finalment retirades. Les sancions econòmiques varen començar al 1988, poc després del cop d’estat del general Than Shwe i de la violenta repressió de moviments pro-democràtics, però aquestes es van endurir al 2008, després d’una nova onada de repressió, en aquest cas, liderades la Sangha, la comunitat monàstica budista, envers l’estancament econòmic del país i la pobresa creixent. Moltes empreses, alts càrrecs de les forces armades i camarades seus van ser posats en llistes negres, i la poca inversió occidental és va paralitzar.
Poc més d’un any més tard, emperò, el futur de Myanmar és gris, i molts dels que consideraven Aung San Suu Kyi com la Nelson Mandela asiàtica han començat a qüestionar-se la seva credibilitat i el seu interès en solucionar la nova onada de violència contra la minoria musulmana, els Rohingya, al nord de l’estat de Rakhine (Arakan)[2]. Paral·lelament, la seva posició com a líder del govern del país està amenaçada per una altra onada d’atacs del diversos grups ètnics al nord de l’estat de Shan.
És cert tot això? Ha acabat Aung San Suu Kyi adoptant la mateixa política que la despietada junta militar? O potser ha decidit fer la vista grossa per incrementar el seu suport entre els electors per tal de seguir liderant el país durant més temps? Molts periodistes, polítics i gent del carrer s’han precipitat en extreure les seves pròpies conclusions; Daw Aung San Suu Kyi no prioritza trobar una solució al conflicte dels Rohingya, i no farà res per aturar els abusos de l’exèrcit. Tota aquesta gent està mal informada. Per tal d’entendre la seva posició, la gent ha d’entendre les dinàmiques locals de Myanmar i dels seus ciutadans. El país encara pateix molts efectes de les dictadures.
Aung San Suu Kyi és la filla de l’heroi nacional, Aung San, que va dirigir el país cap a la independència de l’imperi britànic al Gener de 1948, després d’un curt període d’ocupació japonesa entre el 1942 i el 1945. Aung San va ser assassinat poc abans d’aconseguir la independència, presumptament per un dels seus rivals. Aung San Suu Kyi, després de viure i estudiar a la Índia i al Regne Unit, va tornar a Birmània després d’un temps treballant a Bhutan, on vivia el seu marit. El general Than Shwe va considerar que era una amenaça al seu poder, i la va condemnar a arrest domiciliari per gairebé 15 dels 21 anys entre 1989 i 2010. La seva resistència al poder dels militars i els seus discursos en favor de la democràcia la van convertir en tot un ídol entre els Birmans. Va esdevenir un símbol internacional representant la lluita de Myanmar, i les forces armades no van tenir més remei que acceptar-ho perquè les sancions fossin retirades.
Una nova crisi amb la minoria musulmana Rohingya va esclatar a finals de 2016, la primera amb Daw Aung San Suu Kyi al capdavant del govern. Una nova onada d’atacs va començar poc després que uns militants ataquessin una guarnició del Tatmadaw (l’Exèrcit) prop de la ciutat de Maungdaw, al nord de l’estat de Rakhine, el 9 de Novembre, on van matar nou soldats i van fugir amb armes i munició. La resposta del Tatmadaw va ser impecable i van acusar a “militants” Rohingya d’haver comès els atacs. Desenes de persones han estat assassinades, centenars han hagut de fugir de les seves cases, i moltes d’aquestes han estat cremades. A més, s’han rebut nombroses al·legacions de violació de drets humans per membres dels cossos de seguretat envers als civils. Des del primer moment, l’exèrcit i el govern van tancar la porta als observadors i a les agencies humanitàries, i van prohibir l’accés als mitjans internacionals. Per tant no hi ha informes detallats. La pressió internacional va anar creixent, però la Consellera d’Estat va seguir insistint que l’exèrcit tenia la situació sota control. Això va resultar en una reacció negativa envers Aung San Suu Kyi per no intentar aturar la intervenció del Tatmadaw a la zona. Aleshores, per què no es permet l’accés als mitjans internacionals? Ha acabat per confiar en l’exèrcit, el mateix que la va mantenir en arrest domiciliari durant molt bona part de la seva vida? El fet és que Daw Aung San Suu Kyi no té cap control sobre l’exèrcit, i l’actual transició de poder està basada en un compromís entre aquest i els partits polítics.
La nova constitució del 2008 descriu que el 25% dels escons de les cambra baixa i alta son per l’exèrcit, i la resta es per els altres partits. Fins i tot amb una majoria del NLD hi ha decisions que necessiten un 75% de suport a les dues cambres, difícil si tenim en compte el conglomerat de forces polítiques existents: membres de l’exèrcit, un partit creat per l’exèrcit –l’USDP–, i un conjunt de partits que representen les minories ètniques. Tres dels ministeris mes importants estan a mans de l’exèrcit: Interior, Defensa i Fronteres, cosa que limita la capacitat del govern civil a prendre decisions. A més a més, els militars tenen majoria al Consell Nacional de Defensa i Seguretat (NDSC, pel seu nom en anglès), amb cinc representants. La resta són sis civils, incloent-hi el President del govern i la Consellera d’Estat. Emperò, els militars poden anomenar al sisè membre, un dels vice-presidents, permetent per tant una majoria efectiva per part del Tatmadaw. El NDSC és el màxim organisme del país, i té poders executius, legislatius i legals extraordinaris en un hipotètic cas d’estat d’emergència.
El Tatmadaw és un òrgan independent. Un cop d’estat és molt improbable, però és un perill que s’ha de tenir en compte. Daw Aung San Suu Kyi ha aconseguit un fràgil equilibri entre governar el país i mantenir l’exèrcit a ratlla. L’exèrcit té encara a dia d’avui molt poder i influència, i la democràcia a Myanmar encara és jove. Per tant el govern ha de mantenir la legitimitat envers els ciutadans així com també el suport dels militars, deixant suficient marge per mantenir la pau. Tant el govern com els militars desconfien l’un de l’altre, però es necessiten. El NLD no vol ser un oasi de democràcia a la recent historia de dictadures del país, i els militars han entès que dècades d’aïllament internacional han afectat negativament el país, però sobretot els seus negocis. Tot i la desconfiança mútua, comparteixen interessos: incentivar el creixement econòmic, atreure inversió estrangera, i mantenir un nivell d’ordre i seguretat. Alguns punts de tensió com ara una reforma constitucional o el rol de les forces armades en política són temporalment deixats de banda.
Què passa amb la gent de Myanmar? Per què no protesten contra els actes espantosos del Tatmadaw contra els Rohingya? Si hi ha una cosa que tots els grups ètnics del país hi estan d’acord, és que els Rohingya són immigrants il·legals del veí Bangladesh, encara que molts porten dècades vivint a Myanmar. Els Rohingya no tenen dret a tenir la nacionalitat de Myanmar, i són especialment menyspreats pels seus immediats veïns, els Chin, els Bamar (l’ètnia majoritària) i els Rakhine (Arakanesos). Tots els grups a dia d’avui es malfien del que consideren una ètnia estrangera. Els dies de l’imperi Britànic on els estrangers prosperaven a costa dels locals encara estan molt presents a la memòria de molts ciutadans.
Un actor conegut per provocar odi contra els musulmans és el monjo budista Wirathu, el líder del grup 969 Movement, l’abat d’un dels monestirs de Mandalay, al centre del país. Ha parlat públicament dels suposats mals de l’Islam, i del que considera un atac als valors budistes de Myanmar, exposant que a menys que l’avanç de l’islam sigui aturat, acabarà per imposar-se a tot el país. Els seus discursos carregats d’odi no només han estat música a les orelles dels nacionalistes birmans, també han ressonat amb força en els ciutadans, que ràpidament van començar a transmetre el mateix discurs. Des del 2013, però, els seus discursos han perdut força i seguidors, tot i seguir sent una veu important en la campanya anti-Islam.
El silenci de Daw Aung San Suu Kyi en aquest tema ha portat a molts mitjans internacionals a acusar-la de complicitat amb el discurs majoritari. Ella es la líder del país, filla de l’heroi nacional que va portar el país cap a la independència, i és vista com un baluard de resistència durant els anys de la dictadura militar. Tot i perdre el seu encant internacional, és un personatge molt popular al seu país. Si perd aquest suport, l’exèrcit probablement capitalitzarà el descontent per guanyar més suport.
¿És possible que la inversió estrangera minvi degut a possibles riscos reputacionals associats amb un estat que viola els drets humans d’una minoria, o potser la pressió d’altres països musulmans i d’organitzacions civils faran canviar la política interna? Un recent informe de l’ONG International Crisis Group indica que els militants que van portar a terme l’atac van rebre assistència econòmica i logística de grups gihadistes. Els agressors van admetre que l’atac va ser en resposta a les mesures imposades contra la minoria musulmana, però això només ha confirmat, als ulls de la majoria budista, que els Rohingya són una amenaça al seu estil de vida i tradicions.
A part del conflicte amb els Rohingya, Aung San Suu Kyi s’enfronta a una altra crisis de legitimitat. Des de fa ja uns quants mesos, alguns grups ètnics s’han queixat d’incursions i atacs per part del Tatmadaw a les seves zones de control. El 20 de Novembre, quatre grups rebels (Kachin Independence Army – KIA, Myanmar National Democratic Alliance – MNDA, Arakan Army – AA i Ta’ang National Liberation Army – TNLA) van atacar guarnicions de l’exèrcit prop de les ciutats de Muse i Mong Koe, al nord de l’estat de Shan. Cap d’aquests grups o bé no van ser convidats, o bé no van firmar l’alto al foc amb el govern al 2015. Els enfrontaments posteriors han deixat desenes de morts i milers han hagut de fugir de casa seva, a més d’interrompre la ruta comercial amb la Xina.
La victòria d’Aung San Suu Kyi va fer creure les comunitats ètniques que, després de 50 anys, la pau era més a prop, i la política d’homogeneïtzació s’acabaria. Les minories ètniques són gairebé un 35% de la població, sent majoritaris els Chin, els Kachin, els Karen, els Rakhine i els Mon. Les dues primeres són principalment cristianes, les dues últimes budistes, i els Karen són tant cristians com budistes. Com ja s’ha comentat abans, els Rohingya no són considerats una minoria ètnica.
Els líders d’aquestes minories van pensar que negociar amb l’NLD seria molt més fàcil que fer-ho amb la junta militar. Però aquest sentiment ha començat a desaparèixer, ja que molts dels líders ètnics creuen que el camí cap a la pau i la reconciliació nacional s’ha tornat més difícil: un govern amb dos caps, el civil, amb Daw Aung Saan Suu Kyi al capdavant, i el militar, liderat pel general Ming Aung Hlaing. El govern està disposat a acceptar algunes de les demandes de les minories ètniques, però el Tatmadaw s’oposa, i aquesta paràlisi acaba definint la percepció del govern a ulls dels grups ètnics. El procés de “Birmanització” per part de les forces armades durant les dictadures (purga de professors locals, imposició del Birmà com a idioma oficial, marginació de les seves religions) encara roman ben present i juga un paper clau en entendre les raons d’aquests grups per desconfiar del govern i de l’exèrcit. Molts civils van pensar que la victòria d’Aung San Suu Kyi representava un cop a l´hegemonia de l’exèrcit. Tot i així, la independència d’aquest davant del govern representa una victòria pels generals, no només perquè no ha de respondre davant del govern, sinó també perquè la gent va perdent la confiança ràpidament amb l´NLD.
L’atac d’aquests grups rebels ètnics el 20 de Novembre va suposar un cop al pla d’Aung San Suu Kyi i la recent resolució per part del parlament de l’estat de Shan, on es van catalogar els grups rebels com a “organitzacions terroristes”, va comportar un altre cop a la seva legitimitat, i posa contra les cordes la relació del govern amb les minories ètniques. Els grups rebels asseguren que les ofensives i els bombardejos aeris han augmentat des que l’NLD va guanyar les eleccions, soscavant la possibilitat de firmar un alto al foc definitiu, però alguns membres del partit han acusat al Tatmadaw d’augmentar el numero d’atacs per tal de deslegitimar el govern civil.
Lluitant contra els partits de l’oposició, mantenint una pau fràgil amb el Tatmadaw i intentant construir ponts amb les minories ètniques, Daw Aung San Suu Kyi està caminant per una corda la qual amb prou feines té el control, a la mercè d’altres actors no necessàriament interessats en que tingui èxit. Aquests actors estan expectants a que el govern fracassi per a poder alçar-se com a salvadors del país, de la unitat, i de la religió budista. Com al 1962. La principal raó per ser optimistes però és que, de moment, cap dels escenaris alternatius probablement podran satisfer tots els principals actors.
Notes:
[1] A vegades, utilitzo la paraula “Daw” davant d’Aung San Suu Kyi. Significa “Tia” o “Senyora”. És una mostra de respecte en Birmà cap a les dones grans i també per personatges importants. En masculí és “U”.
[2] Utilitzo els topònims oficials, presents des del 2006. Entre parèntesis, escric el topònim original.
