Welcome to the jungle: el món de l’Era Trump
per Víctor López (@vlopezpaya)
Les polèmiques que ha generat el candidat republicà a la Casa Blanca, Donald Trump, al llarg de tota la seva campanya han aixecat tota mena de debats: les dones, els immigrants, la seguretat social… I la política internacional. Segurament, no hi ha cap altre tema que preocupi més a la comunitat internacional i especialment als europeus que la política exterior del ja president electe.
Quan desenes d’analistes –que últimament no l’encerten gaire, a l’hora de preveure resultats– es trencaven el cap per articular un discurs sobre què pensa Trump en política exterior, el punt de partida de tots era l’aïllacionisme. Els trumpians estan farts que els Estats Units hagin de fer de “policia del món” i intervenir a tot arreu per mantenir l’ordre mundial, si és que realment hi ha ordre. Volen centrar-se en els afers interns i en els ciutadans nord-americans. Al mateix temps, però, el president electe afirma que està legitimat a intervenir i a respondre a qualsevol amenaça directa o indirecta. Això ens planteja diversos interrogants: Trump és incoherent? Té una estratègia rere aquestes paraules desconcertants? O, directament, és un ignorant que improvisa segons la marxa? Encara no ho sabem.
El que sí que sabem, i amb això podem fer les primeres projeccions, és que, en primer lloc, el procés de transició per escollir el seu Secretari d’Estat està generant una polèmica que amenaça amb dividir tot el Partit República i, fins i tot, l’ala dura del Tea Party. Havien sonat molts noms, com l’ultraconservador Newt Greenwich, un dels primers neocons nord-americans, Rudy Giuliani, exalcalde de Nova York, o David Petraeus, exdirector de la CIA. Però el que ha generat més enfrontament intern ha estat el nom de Mitt Romney. L’antic candidat a la presidència (2012) ha estat un dels més crítics amb Trump durant la campanya i, a més, és vist pels seus com un perdedor que no mereix ser a l’equip presidencial, perquè no ha donat suport al candidat del partit. Per altra banda, els assessors de Trump li han suggerit un nom per a la Secretaria d’Estat que no forma part de l’aparell del partit i que, com el president electe, mai no ha ocupat un càrrec públic. Es tracta de Rex W. Tillerson, conseller delegat d’ExxonMobil Corporation, la principal petrolera nord-americana, i empresari veterà que manté molt bones relacions amb Vladimir Putin. Amb aquest nou fitxatge es poden començar a esbossar quines seran les línies d’acció exterior dels Estats Units. A més, també s’ha de considerar el fitxatge d’un negacionista del canvi climàtic com Scott Pruit per a l’Agència Mediambiental (USEPA). Tot molt coherent.
En segon lloc, també sabem que el proper titular de Defensa que proposarà Trump és el general James Mattis, retirat des de 2013. Mattis va ser cap del Comandament Central dels Estats Units (USCENTCOM), molt crític amb la política d’Obama a l’Afganistan i conegut com a “crazy dog”, pel focus absolut de la seva vida en l’art de la guerra, si és que es pot considerar un art. Però Mattis també farà parlar molt, perquè la llei no permet nomenar un militar per a càrrecs de govern si no han passat més de set anys, condició que Mattis incompleix.
A partir d’aquí tota predicció és pura especulació sense antecedents que la fonamentin. Trump mai no ha ostentat cap càrrec polític ni públic, no té coneixements en política exterior i entre el seu equip de campanya no hi ha ningú encarregat de redactar el discurs en matèria internacional. Però Trump ha parlat molt i ha fet parlar molt sobre com veu el món un multimilionari excèntric com ell.
Les Amèriques, el backyard dels Estats Units?
La idea de Trump del continent americà ha quedat reduïda al debat sobre la immigració llatina i en especial de Mèxic, el principal focus de les crítiques, a qui acusa d’enviar els seus pitjors ciutadans (delinqüents, violadors, drogoaddictes i pobres) frontera amunt. Com a resposta a tal tensió, Trump proposa un mur pagat pels mateixos mexicans i l’expulsió dels 11 milions d’indocumentats, una promesa que ja ha matisat dient que de moment només faria fora aquells que tinguin antecedents penals. Enmig d’aquestes escandaloses promeses, Trump es va reunir en plena campanya amb el president mexicà, Enrique Peña Nieto, per abordar la polèmica i el va considerar “amic seu”. Però hores després, en un míting, va tornar a ridiculitzar els mexicans. En conseqüència, tot això demostra que les seves relacions amb la resta del continent no seran, en principi, gaire més bones.
Un altre tema transcendental en la política exterior dels Estats Units per a les Amèriques és el restabliment de les relacions amb Cuba. El president electe considera que el pas que ha fet Barack Obama és positiu però que ell ho hauria fet d’una altra manera i, ara que ha guanyat les eleccions, afirma que l’obertura econòmica només continuarà si hi ha canvis substancials en el règim polític castrista. Amb la mort de Fidel Castro, Trump no va tenir pèls a llengua per dir que era un “brutal dictador” que havia afusellat, robat, fet patir a la població cubana, empobrit la seva societat i que no respectava els drets humans fonamentals. Però no oblidem que això ho ha dit un president electe que tractava a les dones com a joguines sexuals en entrevistes de televisió… Com canvien les tornes segons el lloc de la taula en què un es troba!
Europa, un soci incòmode
El segon gran front que l’Administració Trump haurà d’abordar són les relacions dels Estats Units amb Europa i, concretament, amb la Unió Europea i la Rússia de Putin. Per una banda, Trump ha expressat públicament, més enllà de la seva preocupant admiració per al president rus, que vol arribar a acords amb Rússia i forjar una acord amb Putin sobre Síria i Ucraïna. Per altra banda, per al nou president l’OTAN suposa un problema per als Estats Units, perquè considera que el país paga tota la protecció i defensa dels europeus. Trump fins i tot ha insinuat la possibilitat d’abandonar l’Aliança Atlàntica i creu que si els acords russos funcionen les tensions militars es reduiran i es podria reduir la inversió de recursos a la zona. A més, Trump vol pressionar els estats europeus perquè incrementin la seva despesa en defensa perquè hi hagi major equitat. Alguns països, però, han avisat que tals accions poden conduir a la creació d’unes forces armades europees, i més ara que la Unió s’està reforçant amb polítiques comunes de seguretat i defensa després del Brexit, tal com apuntàvem a l’article “Bratislava: dissenyant la futura Unió Europea”. No obstant, pot ser que això sigui precisament el que vol Trump, l’aïllacionista: no tenir responsabilitats directes a Europa. Per tant, el més probable és que els europeus cedeixin i incrementin la seva despesa. I tot això amb uns estats bàltics en màxima alerta militar pels moviments de tropes russes a les seves fronteres.
Pel que fa a la Unió Europea, que es troba en les seves hores més baixes i en projecte de remodelació, Trump s’ha mostrat favorable al Brexit, és clarament euroescèptic i seguidor del britànic Nigel Farage, i ha arribat a qualificar-la d’experiment monetari fallit que alimenta l’autodestrucció d’una zona econòmica potent. El president electe dels Estats Units ha considerat públicament Brussel·les com el “mateix infern” i és molt crític amb els seus buròcrates i polítics perquè no haurien sabut combatre el terrorisme i perquè mantenen polítiques de restriccions d’armes als civils.
L’Orient Mitjà, el taló d’Aquil·les nord-americà
La cobertura diplomàtica a l’Orient Mitjà és potser l’espina clavada de la política exterior nord-americana, però per Trump les solucions són fàcils. En primer lloc, el que s’hauria de fer és sortir definitivament de l’Afganistan i l’Iraq, arribar a acords amb els russos i aconseguir la menor tensió a l’OTAN: així es podrien alliberar recursos militars per contenir la Xina. En segon lloc, considera els acords nuclears amb l’Iran un error perquè es tractarien d’un acostament que donaria als iranians un major accés al tauler de joc internacional, cosa que demostraria la intervenció del règim dels aiatol·làs a Síria i l’Iraq. No obstant, tot i la imprevisibilitat trumpiana, és molt poc probable que acabi trencant aquests acords, ja que és un mecanisme perfecte per mantenir controlat el país islàmic.
El tercer front obert a l’Orient Mitjà és amb l’Aràbia Saudita. Trump acusa la Casa dels Saüd, que governa el país des de 1933, de fomentar una ideologia hostil com l’islamisme radical. Però aquestes afirmacions semblen més retòrica que no pas una declaració d’intencions. Les relacions diplomàtiques amb l’Aràbia Saudita ja estan prou malmeses amb la llei que fa uns mesos va aprovar el Congrés, en contra de la voluntat d’Obama, per la qual les víctimes del terrorisme podien personar-se judicialment contra països estrangers, cosa que posava en el punt de mira el país del Golf, com a potencial promotor dels atemptats de l’11S. Per això, és difícil de creure que Trump s’enfangarà fins els genolls per simple retòrica.
L’Iraq també és un problema en aquesta partida d’escacs. Un país estancant econòmicament, bloquejat políticament i dividit socialment i religiosa (kurds, xiïtes, sunnites àrabs), a l’Iraq l’última cosa que li faltava era la presència dels radicals gihadistes d’Estat Islàmic, que s’han fet forts en ciutats com Mossul o Fallujah, on en aquest moment combaten les tropes regulars iraquianes amb l’assessorament i el suport aeri nord-americà. A més, la retirada de l’exèrcit del país per part de l’Administració Obama va ser una decisió precipitada, perquè no assegurava un govern estable i inclusiu amb totes les ètnies territorials. Davant de tot això, Trump considera que George W. Bush va cometre un error que ha desestabilitzat tota la regió, i no s’equivoca. A més, el president electe defensa la cooperació amb els kurds, cosa que també és coherent fins a cert punt. Tanmateix, el paper dels EUA a l’Iraq està molt per definir, atesa la situació del país veí, Síria, que sembla una olla a pressió.
L’Orient Pròxim tampoc s’escapa de l’agenda de Trump. Les relacions amb Israel s’han vist congelades progressivament amb l’avenç dels acords nuclears iranians, als quals el govern de Jerusalem s’ha oposat des del principi. Amb Trump això pot canviar, i més després de les declaracions que va fer afirmant que vol tractar Israel com un “ciutadà de primera” i construir ponts de cooperació perquè és “el major aliat de la regió”. Això denota una distanciament de les relacions amb Palestina, que tot just ara s’obria al món amb l’aconseguiment del reconeixement d’alguns estats.
Per últim, el president Trump haurà de fer front a Estat Islàmic. Aquest repte, però, no sembla espantar-lo, ja que afirma que els gihadistes són simples busca-brega. Per acabar amb ells afirma que enviarà a 30.000 soldats sobre el terreny i endurirà les lleis internacionals per legalitzar la tortura, i que cercarà el mencionat acord amb Rússia en el conflicte sirià com a primer pas per portar estabilitat a la regió i destruir els terroristes.
L’Àsia, amics o enemics?
Totes aquestes promeses per afrontar els reptes del món actual, però, no seran possibles sense estabilitzar la complexa Àsia; les relacions diplomàtiques amb el Japó, la Xina, Taiwan, Corea del Nord; i les negociacions sobre el TPP. El primer ministre japonès, Shinzo Abe ha estat el primer en normalitzar la imatge del nou president amb una reunió formal a la residència del magnat al seu gratacels de Nova York. Aquest feeling entre els dos governants preveu un reforçament de l’aliança (cosa molt necessitada pel país nipó) i deixa entreveure una futura cooperació militar que amb Obama no s’ha produït. Cal remarcar que Trump i Abe també estan d’acord en la consideració que el Japó ha de fer més despesa militar i reformar l’article 9 de la seva Constitució, que prohibeix el manteniment d’un exèrcit i la intervenció en conflictes internacionals.
Quant a la Xina, el president electe vol contenir el seu expansionisme marítim sense fer exigències excessives. Aquesta indefinició es tradueix en la creença de Trump que l’entrada xinesa a l’OMC ha suposat la pèrdua de llocs de treball més gran de la història dels Estats Units, fet que ha qualificat de “robatori”. Això és una de les mostres de l’enfrontament que creu que els Estats Units té amb la Xina en política econòmica: d’altres serien que el gegant asiàtic manipula la moneda i que promou la pirateria. Alhora, les “exigències no-excessives” que Trump proposa com a solució es concretarien en restriccions del dret a la propietat intel·lectual, la revisió d’acords comercials i una major presència militar a la regió, com ara permetent al Comandament del Pacífic realitzar patrulles conjuntes amb el Japó per assegurar la llibertat de navegació marítima, i així tenir controlades les illes artificials xineses i les disputes territorials, com la de les illes Senkaku, que servidor ja ha esmentat en anteriors articles. Això fa que un es pregunti què entén Trump per “contenir la Xina però sense exigències excessives”.
Dos països més petits també són objecte de conflicte a l’Àsia, Taiwan i Corea del Nord. Amb el primer Trump gairebé inicia la seva primera crisi diplomàtica, ja que va acceptar la trucada de felicitació de la presidenta Tsai Ing-wen, que la xina considera una rebel que controla il·legalment part del territori xinès. La situació ha obligat la Casa Blanca a sortir per apagar el foc, tot reafirmant que només reconeixen el govern de Beijing. Quant a Corea del Nord, per la seva banda, Trump considera que el món s’ha distret massa a l’Orient Mitjà amb els gihadistes i ha permès que el règim comunista de Kim Jong-Un segueixi desenvolupant el seu programa nuclear. No obstant, al mateix temps que diu això Trump afirma que vol retirar les tropes de la frontera coreana.
Un altre tema pendent que afecta tant l’Àsia com l’Amèrica del Nord són els acords comercials que anul·len les taxes de duanes, el NAFTA (EUA, Canadà i Mèxic) i l’Associació Transpacífica (TPP, amb 11 països) que Trump diu que vol abandonar perquè treuen llocs de treball als americans. No obstant, no és clar que el nou president compleixi aquesta promesa, ja que els acords internacionals aporten uns beneficis notables als Estats Units. Probablement el que sí que farà serà aplicar mesures antidumping sobre la industria siderúrgica i automobilística del cinturó d’acer on es troben els estats clau que li van donar la victòria, com Pennsylvania, Michigan o Wisconsin.
I en tot aquest joc aïllacionista i de contradiccions constants, on queda la defensa? Si Trump vol intervenir menys en els afers internacionals i centrar-se en els nord-americans la conseqüència lògica és que hauria de reduir la despesa militar. Doncs no, ans al contrari! Trump ha promès que reclamarà al Congrés un increment del pressupost per a finalitats militars, sense revelar per què ho necessita. Només va declarar que utilitzaria els nous fons per “reconstruir el nostre exèrcit” i que per fer-ho incrementarà el nombre de soldats en actiu de 490.000 a 540.000, farà passar el nombre de batallons d’infanteria de la Marina de 23 a 36, augmentarà la flota de l’Armada de 270 a 350 naus de guerra i farà construir cent nous avions de combat. A més, afirma que desenvoluparà un sistema de defensa de míssils balístics d’avantguarda per repel·lir qualsevol atac estranger, que disposarà de més bucs de guerra amb capacitat nuclear i que revisarà la política de seguretat cibernètica federal per aconseguir més ràpidament informació classificada i protegir el país dels atacs estrangers. Tot això conforma una política de seguretat nacional basada, segons el mateix Trump, en la intensificació de la lluita contra el terrorisme amb programes de vigilància, interrogatori, tortura (recuperar el waterboarding) i el manteniment de la base de Guantánamo. En definitiva, ens trobem davant d’un comandant en cap amb massa ganes de prémer el botó nuclear.
Diuen que la política és l’instrument amb què la societat fa front a la incertesa. Però, a nivell internacional, la vertadera incertesa és quina serà la política exterior del president electe Donald Trump. Vol que els Estats Units deixin d’intervenir en els afers internacionals però alhora pretén protegir els interessos nord-americans a qualsevol lloc del món. Vol contenir l’expansió del poder xinès però pretén retirar-se del l’acord comercial transpacífic que assegura als Estats Units uns socis estables a l’Àsia. Vol estabilitzar l’Orient Mitjà però es mostra contrari a cooperar amb l’Iran i provoca els seus socis del Golf. La incoherència és absoluta. Però la globalització i la conseqüent interdependència són dos conceptes que Trump encara no ha entès. Veurem com reacciona quan prengui possessió del càrrec el proper gener de 2017 i s’adoni que una superpotència no pot girar l’esquena al món sense patir-ne les conseqüències. Com deia aquella cançó de Guns N’ Roses, “Welcome to the jungle”, Mr. Trump.
