Operación Triunfo: mai més
per Francesc Bertran (@fbertran)
La passada vigília de Tots Sants vaig presenciar en primera persona l’última cuejada del fenomen OT, observant estorat com la meva parella passava de panellets, castanyes i moniatos i no apartava la vista de la televisió on un triunfito darrere un altre anava desfilant sobre l’escenari d’un abarrotat Palau Sant Jordi. Després d’haver-la vist cantar sobre els escenaris més prestigiosos de Catalunya, veure-la corejar una darrere l’altra les cançons que de manera més o menys afortunada els integrants de la primera edició del concurs Operación Triunfo defensaven, em va fer reflexionar sobre el paper que va jugar la música en tot aquest fenomen de masses i a preguntar-me si seria possible que n’hi tornés a haver un altre de semblant.
L’explosió d’OT va suposar la posada en marxa d’un dels engranatges publicitaris més grans que han existit mai a tot l’Estat. Un boom, un fenomen social nascut d’una manera de fer televisió que era pràcticament nova al país, que combinava dos formats que tot just començaven a treure el cap: el talent show i el reality show (per situar-nos, la primera edició d’OT es va emetre al 2001, mentre que la primera de Gran Hermano ho havia estat només un any abans, al 2000). Televisió fresca que arribava tant al públic adolescent, que quedava embadalit per la naturalitat dels concursants, com a un públic més adult, que es posava la camisa de cunyat i gaudia criticant les actuacions com si fos un altre membre del jurat.
On és la música?
Però jo em nego a creure que Operación Triunfo va ser el que va ser només perquè la idea original i sobretot la producció del programa ho brodessin. Tampoc per la maquinària de marxandatge i publicitat que literalment va envair les nostres vides durant un any (des dels discs de les gales fins a xiclets, passant per les indispensables samarretes, tasses i polseres). Ni pel càsting realitzat, que va saber seleccionar 16 participants de perfils diferents i amb prou carisma per aconseguir, tots ells, en menor o major mesura, un grapat de fans incondicionals que els salvaven a través dels sms enviats al 5335 en cada gala, o que els lluïen a les seves carpetes pels passadissos de les escoles i instituts. Per mi l’element clau d’aquest èxit no és cap altre que la pròpia música i el poder d’atracció i emoció que té, i potser li hauríem de donar una mica més de valor del que se li dóna.
La música d’OT va permetre de plasmar cada moment del programa, i va ajudar a contextualitzar-lo. No com a simple banda sonora, sinó com un element més de l’espectacle, un element que ha fet que el programa duri per sempre en la memòria col·lectiva dels espectadors. Cada cançó interpretada en una gala implicava que quedava lligada per sempre a aquell moment, aquella situació. I això és molt poderós, només cal veure la histèria amb “Escondidos”. Aquest fet, sumat al propi poder de la música per transportar-nos a moments concrets de la vida, ha provocat que la música d’OT sigui el vehicle ideal per tornar a l’adolescència de gairebé tota una generació.
Si entrem en el debat estrictament musical, OT no va inventar res més que una nova manera de vendre la música, ja que el seu interès musical i/o artístic era nul. Agafar clàssics o clàssics moderns, arranjar-los per posar-los al dia, fer que els concursants els cantessin i vendre una quantitat ingent de discs cada setmana. El que sí que es va importar va ser la nova manera de crear estrelles, de convertir gent del carrer en cantants milionaris només en qüestió de mesos, que s’emportaven, en sortir de l’acadèmia, de 600.000€ a 1.200.000€ cada un. El que ha passat després, però, ja ha estat una altra història, i només els que es van saber envoltar de la millor manera possible i, per què no dir-ho, els que tenien més talent, van aconseguir ser algú dins del món de la música, més enllà d’un simple reclam en les festes dels pobles de l’Estat.
Canvi de paradigma
En el seu moment es va criticar molt el fet que persones que pràcticament no havien cantat en sa vida de cop fossin el referent musical de tota una generació. Es solia dir que era contra-natura, que darrere d’un músic professional hi havia d’haver tota una carrera i una trajectòria darrere que d’alguna manera en justifiqués l’èxit. Operación Triunfo va ajudar a canviar aquest paradigma, i m’atreviria a dir que per sempre. En certa manera va ser el punt de partida de la nova forma de funcionar de la música, que converteix els artistes en elements de consum ràpid i amb data de caducitat. Pujar ràpid i baixar encara més ràpid, i au. Ja no calia trencar-se les banyes en buscar el camí cap a l’èxit: s’havia de sortir a la televisió. Tenir talent era útil, però no indispensable.
Vist amb perspectiva, OT va marcar el principi de la fi. L’evolució que ha patit la indústria musical des de principis dels 2000 fins avui ha sigut molt gran arran de la irrupció d’internet i tot el que ha comportat; des de la davallada de les vendes de discs fins al canvi d’hàbits de consum musical. L’any 2001 es van vendre 100.000 còpies dels discs de les gales i 1,2 milions de còpies del disc recopilatori de la temporada. Segons dades de PROMUSICAE, el disc més venut a Espanya l’any 2015 va ser el d’Alejandro Sanz, “Sirope”, amb un total de 160.000 còpies venudes. Els números parlen per ells mateixos. Avui en dia seria impensable que el mateix format de programa pogués ser rendible econòmicament sense els grans ingressos generats per la venda de discs. Hauria de ser molt potent comercialment per atraure prou patrocinadors, o s’hauria de buscar alguna forma alternativa de finançament adaptada als nous temps, com que es donés més importància als concerts en viu que a la pròpia edició de discs. Però, és clar, amb un IVA cultural del 21% aquesta opció deixaria de ser tan atractiva…
Un altre aspecte que s’ha de tenir en compte és el fet de que cada vegada hi hagi més diversitat d’oferta i que sigui tan accessible per a tothom. Tot fa pensar que cada vegada serà més difícil que es pugui produir un fenomen de masses com OT: és una simple conseqüència de la multiplicació de l’oferta i de la seva millor accessibilitat. D’això mateix parlen els britànics Oasis al documental recentment estrenat Supersonic, que relata els primers anys de la trajectòria de la banda de Manchester. Comentant el concert que van oferir davant de 250.000 persones a Knebwoth l’any 1996 (el punt més alt de la seva carrera), els germans Gallagher diuen que avui en dia, tal com està el panorama, és impossible que algú pugui repetir esdeveniments com aquell: mai ningú no tornarà a arribar a tantes i tantes persones, i molt menys si comencen des de 0 tal com ho van fer ells. Si és ciència certa o només un acte de resignació només ho sabrem amb el temps.
