L’abstenció del PSOE en més de 140 caràcters
Per Marc Fuster Rabella (@mfusterr)
Un dia després de l’abstenció socialista que permetia a Mariano Rajoy reeditar la presidència, Rufián (ERC) li preguntava a Urquizu (PSOE) si la seva posició a la investidura era representativa del que els votants del PSOE pensaven i desitjaven. La pregunta va ser efectista; l’hem vist circular de manera viral per internet. Però és possible que la pregunta de Rufián, i la demonització de l’abstenció socialista que comporta, siguin un exemple més de la successió d’esdeveniments de l’últim any; uns esdeveniments que tenen una característica en comú: el pes excessiu de la tàctica. Fora i dins del PSOE. Era possible un desenllaç alternatiu dels fets atesa la nul·la capacitat dels líders polítics i els seus partits d’abandonar els seus objectius particulars?
El cas del PP sembla el més evident. Rajoy pensava que si es quedava quiet els altres s’esbatussarien de tal manera que només ell seguiria dempeus. El temps li ha donat la raó. Amb el PP, Ciutadans. Ningú fa equilibris com ells, que sota la premissa que un partit nou ha de tocar poder per no caure en la irrellevància (sembla que Errejón, a diferència d’Iglesias, també ho entén així), primer van pactar amb Sánchez per evitar qualsevol intent de Podem d’ocupar centralitat, i després se’n van anar amb Rajoy quan Podem va abandonar tot solet el centre polític i va adoptar una estratègia comuna amb Izquierda Unida. Una jugada intel·ligent, la dels de taronges, encara que sense més transcendència que assegurar l’status quo. Com PP i Ciutadans, ERC i l’antiga Convergència (l’altre pack nacionalista, català en aquest cas) també prefereixen Rajoy. El missatge oficial de la Generalitat passa millor amb ell a la Moncloa.
Podem també ha intentat treure profit de la situació. Mai no van semblar disposats a parlar d’un acord conjunt amb Ciutadans i el PSOE i si en algun moment hi va haver una oportunitat real perquè això succeís (potser els crítics amb la direcció ho haurien volgut així), el PSOE ja es va encarregar de liquidar-la signant amb Rivera abans d’establir una taula a tres. Tothom jugava a les segones eleccions, i en aquest sentit, el sorpasso, el gran tema d’ambdós comicis, mai es va produir. És més, si el PSOE no va evitar les segones eleccions abans, tot i que diferents barons així ho van demanar, és probablement perquè Susana i companyia no van tenir la força suficient per actuar (també per interessos particulars) fins passades les basques i gallegues, quan van acabar forçant l’esperpèntic espectacle fratricida de fa unes setmanes a Ferraz.
Per últim, Pedro Sánchez. Sánchez, per motius d’agenda personal, ha portat el PSOE fins a un punt de no retorn on l’abstenció no podia ser vista d’altra manera que com una aberració. És cert que Sánchez va ser fidel al mandat del comitè federal, el triple no (no a la gran coalició, no al suport extern a un govern del PP i no a la investidura de Mariano Rajoy), però no és menys cert que aquestes opcions s’excloïen mútuament. Ara, Sánchez s’ha erigit com el representant de l’ala esquerra del PSOE. El Corbyn espanyol, diuen alguns. Però el cert és que Corbyn porta tota la vida defensant les mateixes idees mentre que Sánchez tan aviat diu figues com raïms.
Amb el veto mutu de Ciutadans i Podem, i el mandat del comitè federal de no negociar amb el nacionalisme català, el PSOE podia fer dues coses: investir Rajoy quan era feble i li podia col·locar part del programa socialista (és a dir, l’abstenció negociada que González, Borrell i altres van demanar a través dels mitjans fa mesos) o fer veure que un govern alternatiu era possible (la qual cosa no va intentar ningú perquè a tots els anava bé repetir eleccions, encara que només acabessin enfortint Rajoy). Al final, l’abstenció arriba tard i malament. El PSOE ho tindrà difícil si vol exercir d’oposició, al parlament només podrà condicionar el govern en aquells àmbits que no afecten el pressupost, que són alguns però molts menys dels que podrien haver pactat a canvi de l’abstenció uns mesos enrere.
Hem sentit dir una vegada i una altra que els que van defensar l’abstenció de forma més precoç actuaven clarament empesos pels seus interessos personals. El cas més clar és el de Felipe González. Defensaven l’abstenció perquè, com que estan a sou del “capital”, ells i els interessos que suposadament representen preferien la reedició d’un govern conservador que no pas explorar noves vies. Però, i si resulta que, precisament perquè ja no toquen poder (polític) directament, eren dels pocs que no hi tenien res a guanyar? I si resulta que González, i altres com Borrell o Rubalcaba, defensaven l’abstenció perquè calculaven que era la millor (potser l’única) opció per forçar un gir a les polítiques del pròxim govern encara que estigués capitanejat pel PP? En fi, els motius de González només els coneix ell, però l’argument no només és raonable sinó vàlid.
Com ens recordava Urquizu en la seva resposta a Rufián, la política no s’escriu en 140 caràcters. Per això, potser fóra millor deixar les piulades on corresponen. En política, fer política no hauria de quedar mai descartat.
