Combatre la corrupció, una necessitat social

O per Carlos Pérez Padilla (@perezpadillaC)

En aquests moments de crisi econòmica afloren entremig de les crides a fer esforços col·lectius, centenars de casos de corrupció a molts països europeus. Un cas especialment salvatge és Espanya. Aquest fenomen fa decréixer la confiança de la ciutadania en els seus representants polítics, les seves institucions i la seva societat en general. És molt necessari combatre la corrupció per fer recuperar aquesta confiança.

Alguns acadèmics enfoquen el problema en l’autonomia municipal, una de les victòries que es van obtenir descentralitzant el poder. Aquesta postura sembla massa radical i altre cosa seria veure que ús en fan d’aquesta autonomia els que l’exerceixen i quins mecanismes pot tenir el mateix municipi per a poder frenar l’afany de riquesa dels seus representants. Donar eines a la ciutadania per controlar l’activitat i les actuacions dels seus representants és una assignatura que queda pendent a la democràcia moderna.

I és que no es nega que el problema és extremadament greu, que ho és; el que vull deixar molt clar és que hem d’anar amb molt de compte sobre com abordar-lo, ja que no crec que hàgim de seguir el consell de Maquiavel  quan es deia: “Quan, finalment, la corrupció arriba al seu màxim exponent, l’únic mitja que queda per restablir l’ordre és que un sol home s’apoderi de l’autoritat”.

És més, la pèrdua de poder a nivell local no ajudaria doncs acostar el poder a la ciutadania és dotar-la de major capacitat de control. Per tant, crec important deixar palès que la corrupció no pot ésser una excusa per a una recentralització del poder polític.

D’altres han arribat al punt de naturalitzar la corrupció com a quelcom socialment acceptat. Com deia Sciascia a Corda Pazza, “El costum de la corrupció impregna la nostra cultura”[1] i per això moltes vegades preferim tancar el ulls davant de tots els problemes com si no fossin amb nosaltres. Tanmateix, quan surten de sota de l’amagatall, realment no ens sorprenem, són vells amics i lluitem contra ells només quan ens afecta directament. Quan afecta als altres sembla que la única cosa que calgui fer sigui resar per no veure’s afectat.

Tenint present allò esmentat anteriorment podem preguntar-nos com combatre la corrupció. En primer lloc em vull centrar en l’acció penal:

Les sancions penals van molt lligades amb la concepció que té el poble del dret. La ràbia del poble moltes vegades s’ha vist calmada pels polítics a través de la proliferació de la norma penal. No hem d’oblidar aquest extrem que no ha de ser ni de lluny, la justificació que motivi a un jurista (un polític potser) per poder redreçar mesures que posin fi a la corrupció.  Així ens ho diu Jesús González Pérez quan ens parla de com combatre la corrupció a  “Corrupción, ética y moral en las administraciones públicas”:

“Para ciertos comportamientos la conciencia social exige la condena penal”[2]

El primer problema que se’ns planteja amb el dret penal és el seu requisit de taxativitat. Aquest és extremadament necessari per la important i forta sanció que comporta la pena i que ens obliga a fer un exercici d’investigació molt profund per poder separar amb responsabilitat, coherència i racionalitat tots els supòsits imaginables que hagin d’existir sota el paraigua de la responsabilitat penal.

El Codi Penal revesteix de terror els delictes, però una legislació amb penes molt fortes però sense mitjans per a descobrir i inculpar els infractors és un sistema buit. Mecanismes com la denúncia dels particulars participants de l’acte corrupte durant els dos mesos de l’inici de les actuacions a canvi de l’eximent és una idea anglosaxona que, tot i que sota el prisma del valor justícia ens pot fer mal, si que permet caçar els més perillosos dels corruptes, els funcionaris.

Precisament, el Codi Penal ja posa més èmfasi en la figura del funcionari que del particular i ben cert és que la clau de la corrupció passa per una persona amb un deure especial, un deure relacionat amb la funció pública.

Hem de donar eines per fer que el corrupte s’ho hagi de pensar dues vegades: si com a funcionari un sap que si l’altre el denuncia el seu company o companya quedarà exempt, serà més difícil que aquest s’arrisqui amb qualsevol persona. Això vol dir que ja no comparteixen el risc penal, que no és un ambdós caurem. El funcionari es trobaria en una situació dèbil on s’arrisca a que el particular assumeixi una posició on pot exercir un fort control sobre la seva persona. Aquesta idea també fa, d’altra banda, una mica de por doncs provocaria l’existència d’una corrupció on l’extorsió també entrés en joc (de tota manera és un delicte autònom que només es donaria si el particular fes un ús incorrecte del seu dret a confessar). Una manera de contrarestar-lo és, precisament, fixar límits temporals per a l’exempció completa en cas de denúncia.

Una altra opció podria ser l’obtenció de part d’allò indegudament obtingut si es denuncia un cas de corrupció, ja es formi part del mateix o no. La promoció de “caçadors de corruptes” podria oferir oportunitats de feina i un servei social de gran nivell en paral·lel a les forces policials. Un argument en contra, que no comparteixo totalment, és que això incrementaria el control social entre la ciutadania.

Una altre proposta seria la incautació total dels béns dels corruptes. Davant la dificultat d’esbrinar quina és la quantitat indegudament obtingué a l’origen i dels beneficis obtinguts a través aquests diners, es podria incautar tot el que un corrupte posseeix. Així mateix, en cas de no poder retornar tot allò provat, el corrupte podria treballar o pagar a futur la part que resti després de la incautació.

Això el que ens està portant és a la idea de “mercat de la corrupció” on el “preu de mercat” d’ésser corrupte quedi fixat quan més amunt millor per excloure la major quantitat de potencials corruptes. I les sancions penals juntament amb la desconfiança entre els actors és una eina vàlida per fer-ho que, com he comentat, s’aplica en el sistema legal anglosaxó.

Un altre problema referent a la corrupció són els privilegis que moltes vegades acompanyen als càrrecs públics. Dotar a aquestes persones d’eines com el requisit previ de la cambra per a la processabilitat, posen en perill el fonament màxim de la igualtat i obren les portes a la desnaturalització del sistema democràtic i polític, enfront del poder atractiu de la corrupció sota la seguretat de privilegis fixats per lleis i pel corporativisme dels representants. Una limitació o relaxació dels privilegis o al menys, processos especials en cas de corrupció entre els representants farien falta.

Apartant-nos de la legalitat també es fa necessari un canvi de mentalitat a nivell social. Els canvis socials no esdevenen només a través de la sanció legal. Fa falta que la ciutadania entengui i pensi que la corrupció és un mal i actuï en conseqüència. Una millora en l’educació de valors col·lectius i un èmfasi més fort en les pràctiques socials i no tan en les individuals seria un al·licient per acabar amb la corrupció, que sempre prima els interessos individuals als col·lectius.

D’aquesta manera podem veure que alguns dels elements per combatre la corrupció serien:

• Facilitar condicions d’exempció als corruptes confessos que aportin dades d’altres corruptes i/o obtenció de part dels beneficis d’un cas de corrupció si s’aporten proves suficients per destapar un cas.
• Endurir les sancions als corruptes amb la completa incautació dels seus béns i la necessitat de treballar per retornar allò indegudament obtingut.
• Eliminació o relaxació de drets i privilegis dels representants polítics.
• Millora en l’educació i en la promoció de valors col·lectius.

Notes:

[1] BRIOSCHI, Carlo Alberto, Breu història de la corrupció de l’edat antiga fins als nostres dies, Editorial La campana, 2009, Barcelona, capítol Els grans cracs financers i el futur de la corrupció.pp.217-246

[2] GONZALEZ, Jesús, Corrupción, ética y moral en las administraciones públicas,Editorial Aranzadi, 2006, Navarra. Pàg. 121.