La pilota: filla dels diners
per Carles Ferrés (@cferres)
Com diu Matías Prats, “permíteme que insista” per parlar una vegada més del món de l’esport. Quan una persona té un hobby o ja directament una feina, com ho és comentar el món de l’esport, és francament impossible sortir-ne, fins al punt que és realment addictiu.
D’esports, a Finestra d’Oportunitat ja n’hem parlat, en el pla polític i cultural principalment, però ja sabem que finalment són els diners que ho mouen tot. I si per a la gent del carrer, com tu o com jo, el futbol és la vida o l’opi del poble, per a una petita minoria els esports i, en particular l’esport rei, s’han convertit en la gallina dels ous d’or.
Podríem dir que el futbol, des del canvi de segle, s’ha transformat a molts nivells, i principalment en l’econòmic, però, com hem arribat a una situació tan extrema? Com pot ser que quatre magnats facin i desfacin en un àmbit tan sensible per a les emocions i il·lusions de milions de persones, només per treure’n un rèdit monetari? Vegem-ho.
El Manchester City, un model esportiu i econòmic a mig món
Mansour bin Zayed Al-Nayan, o si parlem més en global, Abu Dhabi United Group for Development and Investment, va arribar a Manchester el 2008 per fer-se amb un equip com el Manchester City. Podem dir que el conjunt citizen ha viscut des de la seva creació oficial al 1894, i prèvia fundació d’un primer equip el 1880, a l’ombra del que havia estat anomenat el club gran de la ciutat, el Manchester United.
Aquest grup/xeic d’Abu Dhabi ha fet una inversió en 8 anys totalment astronòmica i es pot dir que ha reconvertit el futbol en molt més que un petit business personal. L’any 2012, el club aconseguiria fer-se amb la primera Premier League de la seva història amb el gol de Sergio ‘Kun’ Agüero en els últims instants del campionat, quan els veïns ja celebraven el títol. En aquell moment ja havia invertit 1150 milions d’euros en jugadors, sous i tot el que fes falta per aconseguir títols.
Segurament un cost massa alt per una Lliga i una FA Cup en quatre anys, però l’èxit moltes vegades tampoc resideix en gastar diners, sinó en saber utilitzar-los, una lliçó que alguns segueixen sense aprendre.
Hem anomenat les dades del 2012. Però, i des del 2008 fins ara, quants diners ha “llençat” el City?
Si sumem totes xifres, la despesa s’acosta al voltant de 1200 milions d’euros en fitxatges i a això cal incloure que han creat una nova ciutat esportiva, amb un model força semblant al que ja fa anys que s’ha instaurat al FC Barcelona amb la Masia. A més, si la gran majoria de clubs es limiten a invertir en ells mateixos, el City ha obert camí cap a altres llocs creant franquícies.
Com dèiem, Mansour ha anat molt més enllà i ha volgut introduir la marca City a altres llocs del món a través de diferents iniciatives. Va començar a Austràlia, on juntament amb un equip de rugbi van acordar associar-se i fer el Melbourne City FC. Posteriorment amb la multinacional automobilística Nissan va passar a formar part d’un clàssic japonès com el Yokohama Marinos (que durant els 90 va tenir jugadors espanyols) i, finalment, el 2015, conjuntament amb el NY Yankees, va crear el NY City FC.
El model ha representat ser sempre el mateix, aquestes franquícies busquen grans noms que a la pràctica ja no tenen l’interès de triomfar, sinó més aviat d’assegurar-se la vida en els últims anys de carrera. Il·lustres com Frank Lampard, David Villa o Andrea Pirlo es troben a Nova York, i, malgrat el seu talent, la franquícia tot justa ara comença a tenir incidència a la MLS. Per davant hi té projectes més consolidats i més guardonats com els LA Galaxy, que van portar David Beckham als Estats Units a mitjans dels 2000. No fou el primer intent de donar glamour a la lliga americana amb jugadors estrangers de renom en els últims anys de la seva vida professional, però l’aire mediàtic de Beckham i la seva dona a Los Angeles va agafar prou transcendència per convertir-se en un cas paradigmàtic.
Tot amb tot, la revolució dels diners ja fa molt de temps que ha arribat: el City no n’ha estat el primer exponent.
Repassant la història
Si mirem al llarg de la història, tampoc ens cal anar gaire lluny per veure que la febre dels diners ja existia, per bé que a petita escala. El domini a Espanya era d’homes com el ja traspassat Jesús Gil i Gil (1987-2003), Augusto César Lendoiro (1988-2014), Josep Lluís Nuñez (1978-2000) o Manuel Ruiz de Lopera (1992-2006). Eren presidents amb molt de poder econòmic i que en molts casos es van extralimitar, cosa que ha fet que no acabessin gaire bé, esquitxats per casos judicials. Més tard, podem parlar de “su Florentineza”, en argot del Crackòvia, i dels negocis de la llotja del Bernabéu. O de José Maria de Nido amb el Sevilla, dels cada vegada més terrorífics amos del València, o dels Roig, que van apostar pel Vila-real després de marxar del València. Tampoc caldria oblidar els Lara, Perelló o Sánchez Llibre a l’Espanyol, i, si fem repàs, segurament pocs equips se salven del seu ‘petit’ dictador.
Però és a Europa on trobem les tiranies més importants, en molts grans del continent. Sí, parlem d’Itàlia i del Milan de Silvio Berlusconi o de la Juventus dels Agnelli. ‘Il Cavaliere’ va accedir a la presidència del Milan l’any 1986 i va trigar 28 anys a sortir-ne, mai podrem saber per què… I la Juve, malgrat no tenir sempre un Agnelli a la presidència, s’ha vist dirigida per aquesta família d’una manera o una altra des de fa dècades. La revolució també ha arribat recentment a l’Inter de Milà, on un magnat indonesi s’ha fet amb el club, com ho ha fet un xinés amb el Milan post-Berlusconi.
Permeteu-me l’incís, però el futbol no és l’únic esport on passa. Segurament si pensem en les franquícies de bàsquet o de futbol americà, el model és semblant: una persona amb suficient capacitat econòmica busca fer negoci o divertir-se amb un equip esportiu.
L’arribada dels nous “capos” del futbol
Anglaterra, terra d’oportunitats
Hem parlat del Manchester City com la culminació d’un procés de monetització del futbol amb un recorregut de dècades, però hauríem d’aturar la nostra repassada un moment a l’any 2003 per entendre plenament el que ha passat.
Un rus multimilionari, magnat del petroli i amb una gran afició al futbol, Roman Abramovich, fa una aposta i decideix fer-se amb el Chelsea de la Premier League anglesa. Amic de Putin i màxim representant de la regió de Chutkova durant vuit anys, l’aposta li surt rodona i el club anglès es converteix en un dels grans a Europa i un adversari temut pels rivals.
Si la inversió del City ha estat bestial, la del magnat rus no s’ha quedat enrere. L’any 2013 havia invertit 1500 milions d’euros, enmig d’acusacions permanents de blanqueig de diners amb el club londinenc i d’un divorci multimilionari que molts apunten que va suposar que perdés aproximadament la meitat de la seva fortuna. Aquest seria l’inici del conegut boom econòmic a la Premier.
Anys més tard, Malcolm Glazer fa la mateixa operació i s’apropia del Manchester United, tot i les moltes protestes que un magnat americà es fes amb el control d’un club tan prestigiós com el que juga al ‘Teatre dels Somnis’, com també va ser fortament contestada la seva sortida a la borsa fa uns anys. A Liverpool no els ha anat millor, i el club insígnia de la ciutat té ara uns propietaris multimilionaris que tampoc van caure en gràcia entre els aficionats.
Altres clubs directament han apostat per la venda d’alguns actius, com l’Arsenal als Emirats, que des del 2006 i durant 15 anys tenen un contracte amb el conjunt ‘gunner’ pel qual l’equip duu Fly Emirates a la samarreta i l’estadoi porta per nom Emirates Stadium.
Potser l’excepció que confirma la regla és l’últim guanyador de la Premier League, el Leicester City, que va aconseguir tornar a l’elit del futbol anglès i convertir-se en campió amb jugadors que fins fa poc més d’un any eren desconeguts per a la gran majoria. Tot i així, cal remarcar que també compten amb un ric benefactor, el magnat tailandès Vichai Srivaddhanaprabha.
Sens dubte, la Premier ha passat de ser aquella federació que intentava protegir els seus clubs i els seus jugadors per convertir-se més aviat en un gran aparador, fins al punt que l’any passat va aconseguir tancar un contracte televisiu amb BT i Sky de 6.900 milions d’euros per 3 anys, més del que val tota la Champions League. Per fer-ho fàcil, cada equip rebria 130 milions d’euros per temporada com a mínim. Per posar alguns exemples del que es podria fer amb aquests diners, es podrien abonar 426 euros a 300.000 persones que ja han acabat el subsidi o, el que seria el mateix, pagar un procés electoral a l’Estat Espanyol, ara que sembla que està tan de moda fer eleccions.
Qatar entra amb força
Però Anglaterra no és l’únic paradís dels milionaris, altres països i/o equips s’han sumat a la festa. Un cas també molt conegut és el del París Saint-Germain i Qatar Investment Authority, amb Nasser Al-Khelaifi al davant. L’extennista i propietari de la cadena de televisió BeIn Sports, ha arribat a estar considerat una de les 100 persones més riques del món. L’arribada a París el 2011 de Khelaifi ha suposat una revolució a la capital francesa, que fins llavors veia com el seu equip era incapaç de guanyar el títol i que d’altres com l’Olympique de Lió o l’Olympique de Marsella li passaven la mà per la cara any rere any. Uns 634,15 milions d’euros són el que s’ha deixat el mandatari qatarià des de la seva arribada. No són els números del Manchester City o del Chelsea, però la inversió és important en una Lliga que molts consideren que està un graó per sota de l’espanyola, l’anglesa, l’alemanya i la italiana.
A Espanya, hi ha òbviament el cas del Barça, que ha mantingut contactes estrets amb Qatar. El primer contracte va ser amb la Qatar Foundation i després es va passar a Qatar Airways. Tot i això, cal dir que el Barça ha preferit exportar el producte Barça amb la FCB Escola, i ha instaurat arreu del món escoles per captar jugadors que finalment puguin, si estan al nivell, estar algun dia al primer equip, conjuntament amb jugadors importants que també paga a preu d’or.
Multinacionals i alguns farsants
Com a marca excepcional i relacionada amb l’esport, sens dubte hem de parlar de Red Bull. Coneguda per la quantitat d’esdeveniments i persones que patrocina, els amants del motor tenen la marca present des de fa molts anys, per la seva implicació en el motociclisme i la Fórmula 1. En concret en F1, ela marca ha aconseguit quatre Campionats del Món consecutius amb Sebastian Vettel i Mark Webber com a protagonistes. Però Red Bull també és present en altres esports, i entre ells el futbol. Des de 2005, el Red Bull Salzburg és present a diversos campionats, des del 2006 els NY Red Bulls competeixen als EUA, el Red Bull Brasil ha entrat a la Primera brasilera després de molts anys, el RB Ghana va existir entre el 2008 i el 2014 i, per últim, el que era l’SSV Marktrastadt, comprat el 2009 i després de 8 anys i 5 ascensos, ha arrancat la temporada a la Bundesliga com a equip en posicions europees amb el nom de RB Leipzig.
A menor escala d’importància, el Reial Madrid, amb el model Florentino i ACS al capdavant, té per norma fitxar grans estrelles i recuperar les inversions realitzades amb màrqueting i venda de samarretes, model que han seguit altres grans clubs europeus. El Madrid també ha tingut la seva quota del Golf Pèrsic, ja que també rep el patrocini de Fly Emirates.
Aquest món dels diners i l’esport, però, també té la seva quota de farsants. Si volem parlar-ne, cal romandre a l’Estat Espanyol. El casos paradigmàtics són el Cas Piterman i el xeic que gairebé causa la desaparició del Racing de Santander. En l’actualitat, hi ha magnats que tornen a apostar per equips espanyols. El 20% de l’Atlètic de Madrid ha passat a pertànyer a Wang Jianlin, i també tenim el cas del València amb Peter Lim i l’ajuda inestimable de Jorge Mendes, o la més que recent compra del RCD Espanyol per part de Rastar Group, capitanejat per Chen Yansheng. A més a més, l’equip matalasser ha fet una aposta en el futbol hindú, i ha posat l’escut i els colors per a l’Atlético de Kolkata, malgrat que no en té la gestió.
La Xina, un mercat que demana i genera futbol
Un dels problemes a què s’està enfrontant el futbol és la capacitat d’uns pocs de generar-ho tot, cosa que acaba amb el que molts creuen que és realment l’essència d’aquest esport, la base. Al mercat americà és veritat que gràcies als èxits de les seleccions, principalment la femenina, on és tota una potència, el futbol cada vegada té més adeptes, malgrat que el model de control dels fitxatges funciona totalment diferent.
Però el món asiàtic, i principalment el xinés, vol entrar amb força. Els poderosos volen ostentar, i què pot ser millor que tenir un equip de futbol, per mostrar poder? Tenim els casos de l’Atlètic de Madrid o de l’Espanyol, però per altra banda també estan fent una aposta per meravellar jugadors i clubs per aconseguir jugadors per a la lliga domèstica.
Tot comença amb l’arribada de Darío Conca, un jugador francament desconegut per a la gran majoria, que desembarca a la Xina amb un contracte de 10 milions de dòlars. Des d’aquell moment, jugadors de la talla de Didier Drogba, Seydou Keita, Nicolas Anelka, Gilardino, Robinho i molts altres han apostat pels diners xinesos.
Però la bogeria va arribar el passat gener i febrer, quan el colombià Jackson Martínez va ser fitxat pel Guanzhou Evergrande per 45 milions d’euros, i aquest passat mercat d’estiu, quan Hulk, jugador més que sobrevalorat durant tota la seva vida -perdoneu l’incís-, és fitxat pel SIGP per 60 milions d’euros. El cas potser més escandalós és el de l’italià Graziano Pellé, un jugador tampoc de primera fila però amb un sou de 17 milions l’any, 1.4 milions al mes, 350 mil a la setmana, 50 mil al dia, 2.083 a l’hora i 34.7 euros per minut.
Adéu a l’essència del futbol?
El futbol va néixer més aviat com un entreteniment, però des de la seva creació a mitjans i finals del segle XIX fins a l’actualitat, tot ha canviat molt. Ara ja no es tracta de divertir-se –això és per als aficionats, una ínfima part d’aquest món-, ara tot es basa en guanyar en tots els sentits. Els jugadors cobren pel que creuen que generen a la societat, les empreses es barallen per poder tenir els millors jugadors, com ho fan els clubs, i els que tenen capacitat per estar davant econòmicament, són els tenen més opcions de triomfar. La resta, és a dir, els que vivim en una realitat més propera en el dia a dia, ens toca acceptar les noves normes imposades en el món del futbol. I, per desgràcia, moltes d’aquestes normes estan fent que el futbol deixi de ser un exemple de valors i passi a ser quelcom en què nens i adults no haurien de fixar-se.