Síria: manipulació, guerra i mort
per Fernando Gascón (@fergaskon)
Una guerra amb milers de morts
Síria porta ja a l’esquena uns cinc anys de milers de morts i lluites pels interessos de països estrangers. I és que aquest episodi, com alguns altres a la història, ens fa veure fins on arriba la misèria humana quan es tracta de servir interessos. El que potser no sabem tant és que aquests interessos no es troben només a les grans potències o multinacionals, i és que la indecència i el joc amb la vida d’éssers humans també arriba a subjectes aparentment més petits, com mitjans de comunicació o fins i tot persones individuals, com els periodistes freelance, que diuen ser independents.
L’esclat d’una guerra
La guerra de Síria esclata, sense cap mena de dubte, per motius econòmics en un primer lloc, i de geopolítica internacional per una altra banda. Alguns experts sostenen que el principal detonant va ser la projecció d’un gran gasoducte que aniria des de l’Iran fins al Líban, que competiria de forma directa amb els interessos de l’Aràbia Saudita, el Qatar i Israel, coneguts aliats dels Estats Units. Fins i tot persones respectables d’aquest últim país, com Robert Kennedy Jr., va donar suport obertament a aquesta hipòtesi. També és cert que el context de les primaveres àrabs a la regió durant els anys anteriors a l’inici de la guerra, va facilitar el 2011 a les potències conspiradores camuflar un enfrontament directe com una insurrecció popular, que en realitat estaria formada per mercenaris estrangers i gihadistes radicals.
A les referències finals d’aquest article podreu trobar més informació sobre els orígens de la guerra.
Els fronts
Un fenomen tan complex no hauria de ser simplificat. No obstant això, es pot afirmar que a Síria hi ha unes quatre zones controlades per grups diferents: la zona controlada pel govern de Baixar Al-Assad; la zona controlada pels anomenats rebels, on és predominant la presència d’Al-Nusra, la branca siriana d’Al-Qaeda; la zona on la seva competidora DAESH (Estat Islàmic) reprimeix i atemoreix com vol la població civil; i el territori controlat pel poble i les milícies kurdes, que han demostrat ser el grup més efectiu per fer retrocedir els grups terroristes. Fa uns mesos, però, un nou convidat es va afegir a la “festa”, la Turquia de Recep Tayyip Erdogan, que després del suposat cop d’Estat i l’empresonament de milers d’opositors i funcionaris té carta blanca per intervenir on vulgui. Tot i que el motiu oficial de l’entrada turca a Síria és tant la lluita contra els “terroristes kurds” com la lluita contra Estat Islàmic, la realitat és que els seus atacs gairebé només recauen sobre territori kurd, ja que un Kurdistan sirià independent, encara que ho sigui de facto i no de forma oficial, podria posar en entredit l’autoritat d’Erdogan i el control repressiu a les zones kurdes dins el territori de l’Estat turc. Tot i que el govern d’Assad no és ni molt menys un company fiable per als kurds, el cert és que els uns i els altres es necessiten, com a mínim a dia d’avui, per no caure en mans dels terroristes islàmics. El dubte és què passarà amb l’autonomia kurda un cop acabada la guerra. No obstant això, el propi Assad ha qualificat el president turc, principal enemic dels kurds, com un extremista feixista i un assassí, tot i que l’actual primer ministre turc Binail Yıldırım va assegurar el passat mes de setembre que la reconciliació amb el govern sirià és una de les seves prioritats.
La caiguda d’Alep… i les crides de socors dels mitjans
L’entrada de l’aviació russa a la guerra siriana va marcar un abans i un després en el transcurs d’una guerra que el govern d’Assad semblava que tenia ja perduda. Després de mesos de perdre terreny a mans del front Al-Nusra i altres grups, amb l’arribada de les forces de Vladimir Putin, l’exèrcit sirià estava preparat per avançar cap a Alep, la ciutat més gran de Síria per davant de Damasc, i capital de la província que porta el mateix nom. Aquesta ciutat es troba des de juny de 2012 sota control rebel, tot i haver sigut un escenari permanentment disputat. I ha estat fa pocs mesos, quan la ciutat ha estat pràcticament envoltada per les forces governamentals, que han començat a aparèixer notícies dubtoses o directament falses a molts mitjans d’occident per tal d’influenciar l’opinió pública i pressionar així per una possible intervenció militar dels països “aliats” contra les forces d’Assad. A Espanya ha estat el diari El País (part important del capital del qual és d’origen qatarià, un dels països que financen els rebels sunnites sirians) el més incisiu en aquesta sèrie de notícies creades perquè la principal ciutat rebel no caigui, per bé que no ha estat l’únic. Alguns diaris que asseguren finançar-se gràcies a les aportacions dels seus lectors també han actuat en aquesta direcció.
Nenes que no són nenes
Fa uns dies la notícia sortia a molts mitjans. “Necessito la pau”, deia Bana, una nena de 7 anys que tuitava des de l’Alep assetjada per les forces governamentals. Si bé la manipulació mediàtica no hi entén, de moral, l’ús abusiu dels nens és possiblement la forma més deplorable d’influenciar l’opinió pública.
“Cuando Bana al-Abed, una niña de siete años, se despertó de su siesta vespertina le preguntó a su madre si ya era de día. Los rayos de luz se colaban por la ventana. Sin embargo, no era luz natural; su barrio se había convertido en una inmensa hoguera avivada por las bombas de fósforo.” – escriu un conegut diari per tractar de tocar la fibra sensible dels lectors. El que no diu al lector és que:
- La nena de 7 anys parla un anglès perfecte
- Pot tuitar i té accés completament obert a internet vivint a una ciutat assetjada
- Parla com una experta en política internacional i segueix el portaveu del Pentàgon i periodistes occidentals a la xarxa social
- El seu primer tuit és del 24 de setembre de 2016, quan la ciutat està a punt de ser alliberada dels rebels, tot i que la guerra i la violència va començar anys enrere.
Tuits típics d’una nena siriana de 7 anys.
Tot i voler la pau, molts dels tuits publicats en aquest compte demanen la intervenció directa dels països estrangers, la qual cosa implicaria inevitablement una multiplicació de les bombes i dels danys col·laterals.
No és la primera vegada que s’utilitza la figura d’una nena com a propaganda en un conflicte bèl·lic internacional. Podem anar uns anys enrere i recuperar el cas de Nayirah, la nena que va fer fals testimoni davant la Comissió de Drets Humans del Congrés dels Estats Units per promocionar una ofensiva de l’exèrcit americà a Kuwait. El seu testimoni es va considerar autèntic en un primer moment i va ser utilitzat per nombrosos polítics americans per defensar una actuació militar dels Estats Units. Un temps després va sortir a la llum la veritable identitat de la nena en qüestió, que va resultar ser la de la filla de l’ambaixador de Kuwait als Estats Units en aquell moment. Va resultar que fins i tot havia estat entrenada per una coneguda firma especialitzada en relacions públiques, l’americana Hill & Knowlton, per fer un bon paper en l’escena.
Gihadistes nobels de la pau?
L’altre front obert per alguns grups d’interès per tractar d’aturar l’ofensiva sobre Alep és la creació del mite dels White Helmets o cascos blancs. Aquesta organització, considerada per la premsa com a una ONG, es defineix a si mateixa com a conformada per voluntaris desarmats que posen en risc les seves vides per ajudar qualsevol que ho necessiti, independentment de la seva religió o ideologia política.
Les notícies que tenen als White Helmets com a protagonistes sempre van acompanyades d’imatges d’uns homes amb cascs blancs que rescaten nens no se sap ben bé de què, perquè no estan ferits. Tampoc sembla que el fet que sempre hi hagi una càmera i un periodista en el moment clau sigui una casualitat. Tampoc sembla casualitat que essent una ONG, només operi a la zona d’Alep Est, controlada pels rebels. Les gravacions casolanes enregistrades amb telèfons mòbils, en canvi, no transmeten la imatge d’una mena de bombers desinteressats. Les seves eines ja no són els pics i les pales, sinó els kalashnikovs. I no són casos aïllats ni de contrapropaganda: de fet, els portadors d’aquestes armes i altres, com ara llançamíssils, són els mateixos soldats-actor que apareixen en les petites produccions que s’emeten pels noticiaris de tot el món. Fins i tot mitjans de comunicació que aparentment no són sospitosos d’estar finançats per poders fàctics com TV3, han emès reportatges internacionals (BBC) a favor dels White Helmets. Intencionalitat o ingenuïtat? Probablement no ho podrem saber mai.
Els White Helmets com a col·lectiu van ser guardonats amb el “Premi Nobel Alternatiu” de la Pau. Aquest premi, dit oficialment Right Livelihood Award, premia des de l’any 1980 aquells que treballen per cercar solucions als canvis urgents del món actual. L’entrega d’aquest guardons es fa pocs dies abans que la cerimònia de l’entrega dels premis Nobel oficials, amb la qual cosa es vol, sense cap mena de dubte, influir en la presa de decisió final. No obstant això, no es va aconseguir l’objectiu pretès i finalment el premi Nobel de la Pau va recaure sobre l’actual president colombià, José Manuel Santos, ja que la noticia del referèndum fallit sobre el procés de pau entre l’Estat de Colòmbia i la guerrilla de les FARC era força recent i present en tots els mitjans.
Està la història condemnada a repetir-se?
Diuen que l’home és l’únic animal que s’entrebanca dues vegades amb la mateixa pedra, i si apliquem aquesta dita popular al serveis d’intel·ligència i als poders econòmics, probablement ens trobaríem davant d’una veritat absoluta.
No és cap secret que els Estats Units van finançar i entrenar grups que s’acabarien convertint en terroristes com Al-Qaeda per frenar la intervenció soviètica a l’Afganistan, i que van arribar a crear llegendes com la d’Osama Bin Laden. L’actuació de la gran potència en la guerra siriana sembla tenir-hi un cert paral·lelisme, adaptada a les característiques dels temps actuals. Estan disposats els Estats Units, el Regne Unit i la Unió Europea en general a finançar els assassins que demà faran atemptats al seu territori com a cost d’ajudar les monarquies de la península aràbiga i de seguir afavorint indústries com les de la venda d’armes?
I vosaltres, què n’opineu? Ens trobem davant d’un negoci basat en la manipulació, la guerra i la mort? O, pel contrari, només es tracta d’una teoria de la conspiració?
Més informació i referències
Assad blamed for Gas attack Again. Truth about the White Helmets (Video)
Faked Kuwaiti girl testimony (Video)
Robert Kennedy Jr. – “Why the Arabs don’t want us in Syria” (23.02.2016)
