Per què Catalunya ha de seguir sent part d’Espanya?
per Carles Ferrés (@cferres)
Si ens remuntem a la història, el Principat de Catalunya i el territori d’Aragó van passar a formar part d’una mateixa unitat amb l’enllaç entre Ramon Berenguer V i Peronella d’Aragó al 1137. Així naixia la Corona d’Aragó, altrament dita per Corona catalanoaragonesa, una terminologia defensada a partir del s. XIX des de Catalunya, malgrat que també s’acceptaria el nom de Corona d’Aragó i de Catalunya. Ja al segle XV, Aragó i Castella van fer la mateixa “operació” amb Isabel i Ferran, acabant conformant el que es pot dir que avui coneixem com a Regne d’Espanya.
Fent un resum, Catalunya va passar per la Guerra dels Segadors al 1640, l’11 de setembre de 1714, el Decret de Nova Planta de Felip V, al segle XX la Guerra Civil Espanyola en el “bàndol” dels perdedors i la pèrdua de les llibertats catalanes… Sí, els catalans sempre han estat uns perdedors. Des de fa uns anys, Catalunya vol capgirar aquesta sensació de derrota permanent però vol tenir l’oportunitat de tornar a ser un territori independent i pretén fer-ho desobeint el govern espanyol i el temible Tribunal Constitucional, garant de la lleis espanyoles.
Estatuts retallats o abolits, però que a la pràctica es continuen aplicant, presidents afusellats –avui en dia als jutjats-, lleis triturades per un TC que amb 24 hores pot destrossar un acord parlamentari però que necessita 4 anys per resoldre les normes per les quals es regula una ciutadania. Per tant, per què tornar-ho a intentar? Som el que ara mateix en diem “losers”.
Però, a aquells catalans que estan convençuts que cal marxar d’Espanya, potser els farem canviar d’opinió després d’analitzar, de manera acurada, diversos aspectes de la nostra societat, política, economia… Vejam.
Si us sembla, comencem amb un tema que és actualitat en els últims mesos, per no dir anys, com són les infraestructures de carreteres que té Catalunya: on anem amb tantes infraestructures? Per què necessitem infraestructures de primer nivell?
Per exemple, l’A-2 té un dels millors asfalts després que cada dia hi passin desenes o centenars de camions que provenen de tot l’Estat o entren a territori espanyol des de la Jonquera i van cap al nord de la península. O la N-340, que compta amb diversos punts de la geografia catalana com punts negres més importants de l’Estat, malgrat que hi ha 4 eixelebrats que tallen la carretera i cremen pneumàtics. No patiu, que ja faran desdoblaments com el de Vallirana, començades les obres el segle passat i que per deficiències en els estudis o els diners s’ha tardat anys en tornar a començar, amb un pressupost ínfim. Si s’han esperat 10 o 15 anys, tant hi fa que n’hàgim d’esperar alguns més…
Veure el trajecte de Barcelona i Mataró és francament bonic però tampoc serà necessari fer obres en una línia, la primera de tot l’Estat Espanyol, que hi ha dies que va més lenta que en els seus primers anys d’història. De la mateixa manera que tampoc és necessari fer res pel que fa a una de les línies més concorregudes de RENFE, el tram que uneix Barcelona i la Cerdanya: és ideal per fer una excursió de 3 hores en un tren, per tenir consciència de la bellesa del Vallés, d’Osona i del Ripollès abans d’arribar a la Cerdanya, o a la inversa per arribar a Barcelona.
També és fantàstic de veure imatges cada 15 dies de gent evacuada perquè el tren no funciona, o de gent que queda tancada dues hores dins dels vagons. Qui us digui que la major preocupació del govern espanyol és evidentment la imatge, i que no cerca una solució definitiva a un tram que cada dia acumula més retards, directament us enganya. I això del tram del port a l’aeroport i el conegut Corredor Mediterrani… Res, invents dels catalans i valencians. On vas a parar volent passar pel punt fronterer amb major entrada de vehicles d’Europa si pots fer un forat al mig dels Pirineus per connectar-te amb no res.
També podem discutir el mar i l’aire per dissuadir els independentistes. Barcelona és la ciutat europea amb major arribada de creuers i la ciutat espanyola amb major turisme d’Espanya, però és evident que tots els vols transoceànics han de passar per Madrid. No sigui que una empresa com Norgewian, a l’inrevés del món i contra tothom, no vegi les possibilitats que s’hi poden donar.
Canviant de terç, molts atribueixen l’auge de l’independentisme a un tema econòmic. Cert o fals? Doncs segurament també ha estat un dels ingredients que ha generat l’increment de gent favorable a un canvi polític a Catalunya. I seré breu amb l’economia perquè els números no són gens clars i, per tant, haurem de parlar d’uns mínims i màxims. L’Estat Espanyol, al juliol de 2014 establia que el dèficit fiscal amb la Generalitat era de més de 8000 milions d’euros, una xifra molt per sota de la que deia el govern català, que rondava els 15000 milions d’euros. Qui diu la veritat? Qui menteix? Ho deixarem al gust del consumidor.
Però independentment de si són 8000 o 15000, el que és clar és que amb aquests diners es podrien implementar una quantitat de mesures per facilitat la vida als ciutadans, per no dir que la Generalitat podria reduir també tota mena de deutes que té amb ajuntaments, consells comarcals i altres entitats privades amb què col·labora, o donar llicències per iniciar activitats econòmiques. El que sabem és que l’Estat Espanyol sempre ha fet una aposta per Catalunya en quant els diners, oi? No canviem aquesta tendència.
La cultura i l’educació també ha estat un gran puntal per a Espanya. Un IVA cultural baratet per a un país les grans aficions del qual són Gran Hermano i Sálvame, amb actors de gran valor obligats a no poder fer el que més els agrada –no gaire diferent a la gran majoria de gent que ha estudiat per dedicar-se a una professió i ara mateix fa una feina que no li agrada. I una educació triturada, destrossada durant més 4 dècades a mesura que han anat passant governs del PP i del PSOE –i amb l’ajuda dels partits catalans, que cal dir-ho tot també. LGE, LOECE, LODE, LOGSE, LOPEG, LOCE, LOE i LOMCE han estat les lleis que s’han aprovat i aplicat, sens dubte un model de continuïtat. I la veritat és que sembla que tots seguim contents que els polítics continuïn destrossant l’educació dels joves amb plans francament absurds, amb allò d’“españolizar a los niños catalanes” quan Catalunya té un nivell de llengua espanyola que ronda la mitjana d’Espanya, en un territori on s’estudien tres llengües enlloc de dues, malgrat que segurament tot sigui millorable. Què pot ser millor que seguir així, no?
L’esport és fonamental a Espanya, principalment si parlem del futbol. Tret d’això, la resta només importa quan es guanya un europeu, un mundial o uns Jocs Olímpics. Les beques per als esportistes de l’Estat Espanyol fan riure de forma extrema, fins al punt, que unes persones que poden aportar un rendiment no tangible a un país, han d’empescar-se-les per poder seguir competint. Molts marxen fora per poder progressar i créixer, o han de treballar i entrenar per competir. Futbolistes, jugadors de bàsquet i d’handbol, el nivell dels esports de dues rodes com el Mundial de MotoGP, trial o enduro, hoquei patins i hoquei herba, el waterpolo, la natació… Alguns d’aquests esportistes, perquè han arribat a un gran nivell, poden viure exclusivament d’això, però són una minoria.
I de la mateixa manera que hi ha una fuga d’esportistes, cal parlar també de la gran fuga de genis de la recerca. Ja comença a ser habitual sentir que investigadors catalans –tant al país com a fora- apareixen a les notícies pels descobriments que han realitzat en el camp de la medicina. Imaginem si l’r+d+i fos el que pertoca amb el nivell de coneixement i geni que hi ha. No seríem una potència científica enorme? Segur que no, a Espanya estem millor.
I podríem parlar de moltes més coses com el nivell dels polítics, que no està mai a l’altura dels ciutadans i s’ha demostrat en els dos últims comicis a Espanya, i anem camí dels tercers; de la bona situació en què es troba Espanya geogràficament i que fa temps que no explota –turisme a banda- i mil coses més.
Ara que anem acabant, podeu pensar en una paraula que ha aparegut en les primeres línies del text: acurat. Aquest pot ser un text banal, proper a una ideologia molt concreta, sense gaire càrrega de contingut filosòfic i que molts acusarien de treure bilis contra Espanya. Bé, pot ser vist així des del punt de vista més oposat, però és innegable que és un petit reflex del pa que es dóna a dia d’avui a Catalunya pel fet de ser part de l’Estat Espanyol.
I això, amb la independència, serà possible?
És la pregunta del milió. Alguns et dirien “malo conocido que bueno por conocer”. D’altres n’estan completament convençuts, que seria millor. El que per a molts segurament és cert és que el marge de millora és immens, la sensació és que ara mateix (i més amb la situació actual), els elements seran complicats de canviar, si és que no hi ha un canvi profund a Espanya –que avui no sembla que s’hagi de produir- la situació seguirà igual o pot fins i tot empitjorar.
Aventurar-se, sense elements suficients a la mà –els qui manen segur que els tenen-, a dir que l’economia catalana amb la independència serà millor, que tindrem millor educació, millor sanitat, millor atenció a la gent gran, que el nivell socioeconòmic serà més alt, que els polítics escoltaran més la gent i que no posaran tants diners als seus comptes personals, que Catalunya podria arribar a ser una potència en recerca i esports, que les infraestructures seran perfectes… És, potser, una percepció, un desig. O, potser, és directament una aposta en contraposició a un Estat fallit en molts aspectes. Com deia, el marge de millora és important i a Catalunya caldrien també alguns canvis profunds, que alguns a Espanya no estan disposats a fer.
Diuen que una cosa no t’agrada fins que no la proves, oi? Doncs per què no provem la independència?
