‘¡Se te ve el cartón!’ O la democràcia alopècica
per Sergi Morales (@sergimorales)
El meu millor amic té l’eterna mania de recordar-nos als que anem escassos de cabell (o als que en tenim menys que la mitjana, almenys) el poc temps que ens queda per gaudir de la nostra frondositat capil·lar. Ens assetja amb expressions encara no incloses a cap diccionari oficial com ‘Tapa’t el chóped´ o ´Se te ve el cartón´, en referència a la closca, tot pronunciant càrton, com si ell fos una espècie d’anglès nadiu.
Més enllà de si a un li agrada o no sentir-se emplaçat per un amic d’aquesta manera (jo ho trobo entranyable), m’agradaria utilitzar aquest cas per explicar un tema cabdal de les nostres societats: la democràcia. Sí, sí, sona una mica estrany, però és que ell em va reptar a fer un article amb contingut acadèmic d’alguna de les seves moltes dèries, com aquesta que he explicat. Repte acceptat, doncs! No sé si destaquem en res de concret, però als que som del Prat de Llobregat és millor que no ens posin reptes esperpèntics davant: solem complir les pitjors expectatives!
Som-hi, doncs. Què té a veure el cabell que ens queda amb la democràcia? Naturalment, ben poca cosa. És a dir, potser a més d’un polític se li ha accelerat la pèrdua capil·lar per estrès acumulat, però aquest no es el tema que vull abordar, sinó de què parlem quan parlem de democràcia.
M’explico. Imaginem que tot el meu grup d’amics (sí, els mateixos a qui suposadament se’ns veu el cartró) es troba en algun lloc de la nostra ciutat. Per exemple, un bar al qual tots anomenem ‘Vladi’. Un cop allà, ens posem a discutir sobre nimietats o a veure el futbol, i decidim demanar una cervesa. Sobtadament, però, el meu millor amic ens torna a recordar la nostra gradual i inexorable pèrdua capil·lar. Però no passa res, perquè acaba d’entrar a treballar per a una empresa que ha creat el millor xampú anticaiguda mai conegut. Tanmateix, com amb totes les coses bones, hi ha preferències il·limitades i recursos escassos. ‘Encara som en frase de prova’ ens diu. ‘Però em sento generós i permetré que alguns de vosaltres, desgraciats alopècics, proveu aquest nou xampú i tingueu l’oportunitat d’aturar el desconsolador camí cap a la calvície’ afegeix. Cal que decidim, doncs, com repartirem la potinga.
Davant d’això se’ns presenten dues preguntes fonamentals: (1) qui té dret a decidir sobre la distribució i (2) com ho decidirem.[i] La primera pregunta és més substantiva i planteja l’eterna i no resolta qüestió de qui és el ‘poble’. La segona és més procedimental, i reflexiona sobre els mecanismes que ha d’emprar una democràcia per tal de vehicular els conflictes generats de la vida en societat.
Respecte a la primera pregunta (“Qui és el ‘poble’?”), podríem considerar diverses propostes. La més natural seria dir ‘Només hem de decidir els que ja ens estem quedant calbs. Nosaltres som els principals interessats’. Però un segon podria esmenar-ho tot dient ‘Sí home! Jo perquè encara sóc massa jove, però tant el meu pare com el meu avi són calbs, així que jo sóc un “calb potencial”. Els calbs-en-potència volem ser inclosos en la pressa de decisions!’. Sobtadament, una de les meves amigues afegeix ‘La meva parella està començant a perdre cabell. I, a priori, jo l’hauré d’aguantar tota la vida (o almenys, una part de la seva vida). Per tant, la meva veu hauria de ser tinguda en compte’. O fins i tot, tibant la corda al màxim, algú podria dir ‘Tots hauríem de poder decidir. No suporto veure calbs pel carrer! Cada cop que en veig algun tinc ganes de fotre-li un clatellot amb el palmell de la mà ben obert’. Vaja, que sembla ben difícil posar-se d’acord. I sens dubte, ho és. No ja només al món de la teoria política (què és el que es dedica a bregar amb aquests temes), sinó a la vida real.
Traslladem això a un camp encara més delicat: el de les nacions. Qui té dret a decidir sobre la independència de Catalunya? Els catalans tots sols? O tota la ciutadania espanyola? Algú podria dir, ‘només els catalans. Nosaltres som els principals interessats i, a més, som una nació. Hem de decidir per nosaltres mateixos!’ Tanmateix, algú altre podria replicar, ‘No és cert que els catalans siguem els únics interessats. Aquesta decisió afectarà el conjunt dels espanyols. Per tant, ho hem de decidir entre tots’. Qui és el demos, que deien els grecs, doncs? Qui forma part del subjecte que ha de decidir sobre els afers col·lectius? Difícil de discernir qui té raó, oi? Tant a la vida real com en l’àmbit de la teoria política, això no és gens fàcil d’establir i genera molta controvèrsia. Donar-hi una resposta és, però, cabdal, encara que aquesta difícilment mai serà definitiva.
Imaginem ara, però, que ens posem d’acord en quin serà el “col·lectiu” amb dret a decidir (sigui quin sigui). Amb això, ja podem abordar el segon problema que he plantejat al principi: com decidirem els criteris per repartir el xampú. Aquí trobem bàsicament dos grans mètodes de decisió: (1) la suma de preferències individuals i (2) la deliberació pública.[ii]
D’una banda, la suma de preferències individuals vindria a dir: ‘Cadascú té unes preferències individuals i privades sobre com s’hauria de distribuir l’objecte en qüestió. Així, votem-ho, si és possible secretament, i després veiem el resultat i l’implementem’. Això es pot fer mitjançant un referèndum, per exemple, o votant representants que, després, hauran de procurar representar els interessos sumats d’aquells que els han votat. En el nostre cas, no tindria gaire sentit d’escollir representants (no som un grup nombrós),[iii] així que es sotmetria a votació (secreta o no) i ja està. La solució que sortís (per exemple, donar-li tot el xampú només a una persona) seria la democràtica. Allò fonamental d’aquest mètode és que es dóna per fet que hi ha preferències individuals que no requereixen de gaire discussió. Simplement cal agregar-les mitjançant votacions regulars i implementar la que tingui més suport.
D’altra banda, hi ha el mètode de deliberació pública. En aquest cal que les persones comparteixin davant dels altres les seves posicions i les raons que les justifiquen. En fer-ho en públic, i amb la voluntat de convèncer els altres de la seva postura, els caldrà donar raons justificables davant de tots els altres. Per exemple, en el nostre cas, jo no podria aixecar-me i dir: ‘Companys, ja de ben petit, vaig adonar-me que Déu nostre senyor m’havia premiat amb el do de la bellesa. Sóc el més guapo d’entre nosaltres i això és motiu més que suficient per justificar que em mereixi seguir mantenint el meu cabell. Més, almenys, que no ho mereix cap de vosaltres. Per tant, el millor és que jo solet sigui qui provi la potinga’. Seria difícil de veure en aquesta argumentació possibilitats de convèncer els altres. Primer, perquè fa referència i fonamenta l’argument en una creença privada (Déu) i, segon, perquè ofereix un argument purament egoista i difícil de justificar: ‘jo sóc el més guapo, així que sóc el que mereix mantenir el cabell’. No és una raó d’interès general, doncs. Més aviat, per tal que fos un raonament d’aquest tipus, hauria de dir: ‘Companys, com bé sabeu, la pèrdua de cabell va habitualment relacionada amb l’edat. A més a més, a això cal afegir que, a banda de perdre cabell, els més adults també tendeixen a deteriorar-se físicament més ràpid que no pas els joves (penseu quantes cerveses de més hauran begut!). Fem-nos, doncs, una idea de com això pot baixar l’autoestima a alguns d’ells. Imagineu, per exemple, què complicat serà per a alguns de trobar parella. Així que proposo que establim un llindar d’edat i donem el xampú a tothom que hi arribi i que mostri símptomes de pèrdua capil·lar’. Com podeu veure, en aquest cas les raons esgrimides esdevenen molt més justificables davant dels altres. La deliberació, doncs, consisteix en utilitzar arguments racionals que puguin ser compresos, raonables i rebatuts per tots els participants i, per tant, que puguin ser esmenats i millorats.
Dit això, espero haver pogut exposar amb més o menys encert un tema tan complex com el de les teories de la democràcia. Aquest no ha estat un intent, però, de donar resposta a quin és el millor sistema democràtic possible: ha estat simplement un intent d’exposar algunes de les principals qüestions que omplen llibres i debats de molts pensadors de la política des de fa segles. La resposta a aquesta pregunta (si és que existeix) us la deixo a vosaltres. Espero, tanmateix, que no hàgiu perdut gaire la paciència (ni el cabell) llegint aquest estrany resum que relaciona l’alopècia amb algunes teories de la democràcia. Però, què voleu que us digui, prefereixo explicar-ho així.
Notes:
[i] Si aquesta decisió és justa o no és un debat diferent que ja vaig explicar en un altre article.
[ii] En realitat n’hi ha més, tot i que les dues fonamentals són aquestes. Per una bona i fàcil explicació en català recomano llegir: Vergés, Joan (2013). La Nació Necessària. Barcelona: Angle Editorial, capítol 5.
[iii] En aquest article no pretenc adreçar (tot i ser molt important) el debat existent entre democràcia representativa (aquella on escollim representants mitjançant eleccions periòdiques i, aquests, interpreten la voluntat popular i legislen en conseqüència) i democràcia directa (on els ciutadans participen directament en la presa de decisió, ja sigui mitjançant referèndums o altres eines de participació directa). A l’article, al tractar-se d’un grup petit de gent, dono per suposat un sistema de participació directe, sense representants.
