La bici, un mitjà de transport molt criticat però necessari per a Barcelona

per Carles Ferrés (@cferres)

Fa 20 anys que agafo la bici. Evidentment no fa 20 anys que em moc sol pels carrers de Barcelona, però de petit, durant molt de temps, una de les meves distraccions era fer una volta per l’illa de cases en què he fet vida, ben a prop de l’Hospital Clínic. Cap incident i ben pocs crits recordo de la gent que sortia de les cases o es creuava amb mi mentre jo no em cansava de fer voltes i voltes. Al cap d’uns anys ja podia anar més per lliure i feia amunt i avall el tram de la Diagonal entre Francesc Macià i al Parc Cervantes. Allà, amb el carril bici, tot és més fàcil.

D’un temps ençà els que ens movem per Barcelona amb bici estem absolutament criminalitzats, titllats d’incívics o d’irrespectuosos amb la via pública. Com deia, n’hi ha uns quants que ja fa anys que ens movem amb bici per la ciutat, molt abans del “gran caos” que va suposar la implementació a Barcelona del bicing.

Gran iniciativa, implementació nefasta

Parada de Bicing a l’Eixample de Barcelona

La ciutat de Barcelona necessitava una nova manera de moure’s per dins seu. Era evident que cada cop estava més col·lapsada i amb uns transports públics absolutament plens a primera hora del matí, apareix la iniciativa que ja existia a altres llocs d’Europa. Amb els seus detractors, com passa amb tot, es comencen a instal·lar parades i parades de bicis. El volum de gent que passa a utilitzar a aquest servei és tan elevat que supera les possibles expectatives inicials.

I, per a mi, aquí comença el caos. Un cop s’ha implementat el bicing, una iniciativa prou bona atesos els mals que hi havia a la ciutat, i, per què no dir-ho, una manera més de fer exercici, s’argumenta que per a la seva seguretat, tots els ciclistes haurien de portar casc i s’intenta aprovar una normativa per a les bicicletes. Aquí és quan hom es queda de pasta de moniato: no es podia haver fet primer la llei i implementat després el bicing pels carrers de Barcelona?

Si només fos aquest el problema tampoc podríem estar gaire preocupats. Però n’hi havia un altre: el volum de places de bicing en una ciutat on es podien comptar les zones habilitades perquè les bicicletes tinguessin el seu espai per circular sense haver de barrejar-se directament amb el transport públic i privat de la ciutat. Com sempre, les coses a l’inrevés d’allò que és habitual.

El resultat ha estat que no s’ha introduït normativa pel casc i amb el nombre de bicicletes ha estat fàcil ja que s’ha ampliat el parc.

Les queixes amb els ciclistes

Mesos enrere El Periódico de Catalunya va fer un estudi sobre el comportament de les persones que es mouen en bici pels carrers de Barcelona. Van triar set cruïlles de Barcelona i van observar quelcom tan simple com és si els ciclistes se salten els semàfors. Si em llegeixen des de El Periódico, ja em perdonaran, però no cal fer un estudi per saber que els ciclistes se salten els semàfors. Aquest informe deia que el 72% seguia endavant fins arribar a la intersecció, moment en què els ciclistes miraven si era possible creuar el carrer sense problemes.

Sóc usuari habitual del carril bici del carrer Provença i us puc dir que aquest percentatge en fases del dia és molt més alt que aquest. No m’excloc de la llista: com qualsevol altra persona que es mou a peu o amb bici, he travessat algun cop quan no tocava. Si hi ha una persona que pot demostrar que no s’ha saltat mai un semàfor com a vianant o amb una bici o un altre vehicle, si us plau, que li donin la medalla al civisme.

Amb tot això no es pretenen suavitzar tots els mals exemples que tenim els ciclistes que ens movem per Barcelona, sinó que es vol demostrar que a Barcelona no hi ha hagut una cultura de ciclisme i que quan s’ha volgut dur a terme, s’ha fet malament. En països on el més habitual és anar amb bici a treballar, els ciclistes fins i tot tenen prioritat davant dels propis vianants i els cotxes. Tampoc caldria que fos així, però posar normes quan un mateix ha sembrat el caos, mai no funciona.

Són les bicis les culpables de la pel·lícula?

He vist 1000 cartes als diaris queixant-se del comportament dels ciclistes. Jo accepto totes les queixes perquè molts incidents són absolutament injustificables. De fet, sempre hi haurà persones que van amb bici que, ja em perdonareu l’expressió, és per “fotre’ls un parell de castanyots”, per les barbaritats que fan.

Assumint aquesta crítica, potser tocaria que la resta fessin el mateix. Com he comentat abans, sóc usuari habitual del carril bici durant els dies feiners. Durant l’últim any m’he trobat amb un munt de situacions. En descric algunes:

• Sovint he de pujar a la vorera o posar-me contra direcció amb els cotxes per seguir endavant perquè hi ha camions, camionetes o altres vehicles ocupant l’espai de la bici per descarregar. El pitjor és que llavors algú t’esbronqui per anar per la vorera. “Què fas aquí si hi ha carril bici?”. Però que no ho veu, que hi ha un camió al mig?! Us en faríeu creus, dels crits que pots arribar a sentir.
• Un clàssic. Motos que circulen pel carril bici per avançar quan es troben amb una filera de cotxes. Si voleu estudiar aquest fenomen, us recomano que passeu un dia pel carril bici de la Diagonal: amb les obres fetes entre Passeig de Gràcia i Diagonal i amb només un carril al lateral, les motos ocupen bona part del temps el carril bici per avançar els cotxes.
• Es parla dels ciclistes saltant-se els semàfors, però, i la gent que a peu creua sense mirar si vénen bicis d’ambdues bandes, va distreta pel carrer o directament va mirant el telèfon mòbil i ni es planteja aixecar el cap? I, SÍ, la culpa la tenim els que anem amb bici…
• Roger de Llúria – Provença és un encreuament de carrer molt divertit de fer un dia a les 9 del matí. Qui tingui ganes de fer eslàloms, allà podrà. El caos de trànsit de primera hora on els cotxes queden aturats per la dificultat de girar i es queden allà encallats no deixant pas a la resta.
• Vianants que t’escridassen quan passes malgrat tu tinguis la prioritat.
• Per últim, NO agafeu mai la bici durant les festes nadalenques. Podeu acabar a l’hospital. En aquest sentit, aquestes últimes festes en puc explicar una. Pensareu que és mentida. No ho és. Tornava cap a casa pel ja habitual carril bici de Provença i en el trajecte des de l’inici del carril bici fins a la Diagonal, uns 5-10 minuts aproximadament, un total de 4 persones es van creuar per davant meu. Crec que és el rècord. Un cop a la Diagonal, un noi amb monopatí va acabar estampant-lo contra la meva bici, cosa que significava haver de canviar la roda després de tot just un mes mal comptat d’haver-la comprada. Per sort, el noi, a l’instant, va decidir, malgrat la meva reticència, donar-me 20€ per mirar de pal·liar danys. Un oasi enmig d’una jungla de gent que t’escridassa sempre que pot.

Carril bici Compte Urgell entre Diagonal i Buenos Aires el passat 31 de desembre

Hi ha solució al problema?

Hi podria haver algunes solucions. Us en deixo un parell:

• Es podria fomentar la mobilitat amb transport públic i bici, però com que en línies generals les vies d’entrada a Barcelona són nefastes, primer caldria millorar les infraestructures.
• Es podria regular molt més les persones que es mouen amb la bici, però per mi aquesta ja és una batalla perduda: el bicing ja forma part del dia a dia de la gent i és difícil imposar noves ordres quan els vicis ja estan adquirits.
• El sentit comú, malgrat els éssers humans demostrem dia a dia que no el sabem fer anar.

Amb la nova reforma que es vol fer a Barcelona, iniciada amb la xarxa ortogonal d’autobusos i la reforma de molts carrers per rebaixar el nombre de cotxes que circulen per l’Eixample, potser els ciclistes podran viure, malgrat les seves suposades bogeries i temeritats diàries, una mica més tranquils.