#24M: la batalla de Barcelona
per Victor Solé Ferioli (@sule25)
Les eleccions locals (autonòmiques i municipals) del diumenge 24 de maig de 2015 han presentat l’esperada, pregonada i repetida fi del bipartidisme, tal i com es coneix des de la dècada de 1980. S’han celebrat eleccions autonòmiques a Astúries, Cantàbria, Navarra, Castella i Lleó, La Rioja, País Valencià, Comunitat de Madrid, Castella–La Manxa, Regió de Múrcia, Canàries, Illes Balears, Aragó i Extremadura, i en les dues ciutats autònomes –Ceuta i Melilla–; és a dir, en totes les comunitats excepte a Catalunya (on se celebraran el diumenge 27 de Setembre d’enguany), Andalusia (que ja s’han celebrat, el diumenge 22 de març d’aquest mateix any, essent els sufragis que han obert aquest 2015 electoralment sobrexitat), Galícia i País Basc (on sí s’han escollit les Juntes Generals de les tres diputacions). Més anècdotes del superdiumenge 24 de maig: també s’han obert les urnes per elegir els cabildos Insulars canaris, els consells insulars de Balears, el Conselh Generau d’Aran i els concejos de Navarra.
El diumenge 24 de maig també s’han celebrat les eleccions municipals: d’acord amb la Llei orgànica del règim electoral general (LOREG), han pogut votar els ciutadans majors d’edat residents a Espanya, nacionals de països de la Unió Europea o amb acords que els reconeguin aquest dret –Bolívia, Cap Verd, Xile, Colòmbia, Corea del Sud, Equador, Islàndia, Noruega, Nova Zelanda, Paraguai, Perú i Trinitat i Tobago–. En aquest article analitzarem les eleccions municipals de Barcelona, quasi dues setmanes després de la seva celebració.
Resultat en nombre de regidors a Barcelona. Font: CCMA.
Campanya i resultats
Començarem amb pinzellades de la campanya electoral que han dut a terme els diferents partits que han obtingut representació al Consell de Ciutat. La guanyadora d’aquests sufragis ha estat Ada Colau, qui lidera la coalició Barcelona en Comú (BeC, amb 11 regidors) des de la tardor de l’any passat, i qui ha fet la campanya més llarga, més agressiva i més clara de les forces polítiques que han obtingut representació al Consell de Ciutat (el qual posseeix, recordem, 41 regidors). De fet, ha estat BeC la que ha establert les regles del joc d’aquesta campanya. Ha fet un all-in i li ha sortit bé: s’ha convertit en un nou pal de paller de l’esquerra barcelonina. L’ex-activista Ada Colau ha estat una sorpresa tant pels seus correligionaris –diversos i barrejats– com pels seus rivals. Només ella ha posseït la força suficient com per a voler ésser, sentir-se i agradar-se estrella. La sobreexplotació de la seva persona, de la seva efígie i figura, ha mobilitzat a molts votants novells i ha mogut molts vot des d’una cort a una altra, però també ha acabat essent un petit bumerang per a BeC, ja que la seva tàctica de “o Ada o Trias” li ha acabat passant factura electoral a algunes àrees de la ciutat: molts votants del PPC de la zona alta barcelonina han preferit votar en Trias amb una pinça al nas, sabent que votaven un alcalde sobiranista, però el preferien a una alcaldessa amb flaires comunistes. L’extrema personalització de la campanya de BeC ha servit per a presentar Ada Colau, per a mobilitzar vots i per a tenir la iniciativa en la campanya. Els rivals, sobretot CiU, han hagut de fer reacció davant de l’acció del Colau Team. Al final ICV–EUiA ha sabut passar a ser el germà gran de l’esquerra barcelonina, prenent-li el lloc al PSC, gràcies a que ha amagat la seva marca dins d’un holding amb una cara. Però aquí una dada: si restem el vot a el vot de Barcelona en Comú (175.986) del còmput global d’ICV–EUiA, Iniciativa (190.022) té menys vots que la CUP (230.613).
La federació de Convergència i Unió (CiU) no ha sabut aprofitar els dos grans regals de part de la coalició que es presentava com la seva gran antítesi: la dicotomia entre l’alcalde sortint Trias i l’alcaldessa entrant Ada Colau, i la posterior atomització de forces que ha comportat aquest diàleg maniqueu. CiU ha rebut l’anunci del duel de Colau amb els braços oberts, ha amagat les sigles de la seva formació i ha exposat la figura de l’alcalde Xavier Trias (sigles del cognom, les ulleres, les seves particulars erres) com al mal menor davant de les noves cares. Experiència de gestió contra ruptura que ha calat en els seus fortins tradicionals, on ha pràcticament duplicat o triplicat els resultats de BeC: Sarrià–Sant Gervasi, Les Corts i, en menor mesura, Gràcia i l’Eixample. CiU ha mantingut la desena i ha estat la primera força en 4 districtes d’11, un menys que al 2011.
Mapa de Barcelona amb el partit més votat al 2015 i al 2011 per districtes. En rosa, BeC; en blau, CiU; i en vermell, PSC. Font: ElDiario.es
El problema de la candidatura de Trias ha estat la campanya reactiva i sense relat proactiu: no s’ha sabut comunicar, ni abans ni durant la campanya, no hi ha hagut relat. Un altre cop autoinflingit ha estat l’excessiva continuïtat de la seva llista, sense oblidar la relació cada cop més distòpica amb Unió Democràtica de Catalunya, i els casos de corrupció, els quals no han sabut ésser gestionats degudament des de CDC a nivell nacional. Pràcticament ningú ha canviat dins de l’equip de l’alcalde: només s’han mogut noms des de números menors a majors, com Antoni Vives, que al 2011 fou el número 13 de la llista, i al 2015 hi ha anat com a quart. En Xavier Trias té molt present qui han de ser els seus homes forts durant el mandat que acabarà al 2019, i els maverick men Antoni Vives i Jordi Martí són dues peces clau per Trias, qui haurà de saber pilotar la transició de CiU cap a un projecte més jove, inclusiu i treballador… sense Trias.
Passem als socialistes, encara immersos en la seva particular i lenta agonia (i ja van uns quants anys així). Fa vint anys el PSC assolia 24 regidors sense pràcticament tancar els ulls. Al 2015 n’ha assolit 4. Jaume Collboni ha mostrat un PSC amb voluntat de canviar, però els socialistes de Catalunya no saben canviar. Les seves sigles, també desaparegudes durant aquesta campanya –només hi sortia el nom de l’alcaldable–, encara aguanten la mala gestió del partit. Jaume Collboni ha rejovenit la formació, però 32 anys governant la ciutat pesen massa encara. I ha perdut l’ímpetu davant de Colau, que ha sabut presentar-se com l’alternativa de Trias. Fins i tots un dels eslògans de la campanya de Collboni era una supeditació a la dialèctica Trias i Colau. Un altre error de l’estratègia de Collboni ha estat, segurament, fer una campanya que ha intentat ser trencadora però ha quedat en quasi ridícula: Risto Mejide, el seu publicista cap de campanya, que sorgeix de l’empresa del marit de Collboni –La Fábrica de la Tele, productora de programes del cor– ha sabut crear vídeos artísticament interessants i missatges ràpids, però el votant mitjà del PSC, envellit que no sap utilitzar les xarxes socials, no mira Youtube, sinó TV3 i BTV, les quals s’han mostrat neutrals en tot moment (o no? Aquí deixarem que el lector miri els debats organitzats per aquestes televisions públiques i arribi a les seves pròpies conclusions). El PSC de Collboni no ha sabut reprendre els votants més joves de 40 anys, els quals van marxar del PSC al 2011, potser per no tornar-hi mai més. Districtes que un dia foren vermells segueixen essent vermells, però no amb el roig socialista.
Els lectors més rabents s’hauran adonat que hem comentat abans el PSC, que ha quedat cinquè en ordre de regidors, abans que el tercer. No ha estat una decisió intranscendent: hem volgut tractar abans el PSC perquè ha estat el protagonista política de la ciutat durant tres dècades, una dada que no serà mai menor. I és que haver perdut la tercera posició davant d’un nouvingut és un assumpte seriós al carrer Nicaragua. La irrupció de Ciutadans ha estat sorprenent: 5 regidors, tercera força més votada a Les Corts i Nou Barris… i tercera força al Consell de Ciutat, per davant de PSC i PPC. Carina Mejías, diputada al Parlament de Catalunya, representa amb perfecció al votant i exponent de C’s: ex del PP que troba aire fresc en la cort d’Albert Rivera. C’s és el partit unionista de i a Catalunya, amb nova projecció a la resta d’Espanya –d’aquí gran part de l’admiració dels taurons de l’Ibex 35 cap a Rivera, un unionista català–, i tot el que és unionista o posseeix olor a espanyolista a Catalunya és titllat de dreta. Tot i voler ésser un partit de centre i fins i tot de centre-esquerra, el cas és que l’eix nacional defensat per C’s rep una connotació clarament conservadora a Catalunya: Espanya és igual a dreta, a conservació. El segrest del nacionalisme espanyol per part del franquisme segueix ben viu –i aquest nacionalisme podria haver estat un nacionalisme demòcrata de no ser per algunes arrabassades d’alguns exponents dels dos grans partits espanyols–. C’s s’ha beneficiat d’aquest fet: davant de l’emprenyament del votant conservador unionista amb el PPC, apareix C’s, una mena de PPC però sense passat franquista. L’equip de Mejías ha jugat amb aquesta tecla: Rajoy ho ha fet molt malament, feu-nos confiança i us prometem que sabrem arreglar els desaguisados del PP a Barcelona, Catalunya… i Espanya.
Ciutadans, però, és tercera força amb el mateix número de regidors que la quarta. Després del gran error de Jordi Portabella de 2011 de crear una coalició (Unitat per Barcelona) que va deixar ERC amb 1 sol regidor (2 en total, però el segon, Joan Laporta, ho ha estat per Democràcia Catalana), Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) ha sabut donar-li la importància necessària a unes eleccions municipals de Barcelona. Adéu Portabella, hola Bosch. I aconsegueix empatar en regidors amb C’S: 5. El diputat a les Corts espanyoles Alfred Bosch també ha volgut mostrar-se com la tercera via entre Trias i Colau: entre l’experiència i el canvi. Amb una llista amb moltes novetats, ERC s’ha mostrat simpàtica i ha fet una campanya prou divertida –i quasi ridiculista– per atraure vot jove que se sent d’esquerres i clarament sobiranista. L’aposta socialdemòcrata d’ERC és una peça més que ens fa entendre la desbandada de vots des del corral socialista: els socialistes més sobiranistes de Barcelona voten o bé Trias o bé Bosch; els més centristes i sobiranistes, voten Trias; els més unionistes i centristes, voten Ciutadans; els més d’esquerres, voten BeC. Només PSC i PPC no han sabut guanyar vots.
Ans al contrari: el Partit Popular Català (PPC) ha estat l’altre gran perdedor d’aquests comicis: de 9 a 3 regidors. Ha dut a terme una campanya a la defensiva, en ocasions victimista, en la que Alberto Fernández Díaz tampoc ha sabut mostrar-se com a alternativa als barcelonins de la classe alta i mitja-alta, els quals han preferit projectar un vot útil cap a Trias o passar-se a Ciutadans. Tot i la molt bona feina a Pedralbes, Sarrià, Tres Torres o Sant Gervasi, on els populars s’han mostrat propers i han sabut presentar les demandes d’aquells barris al Consell de Ciutat –abans i tot que CiU o el PSC, els quals han sabut treure’n rèdit polític en aquelles zones històricament–, el seu votant ha votat contra Colau votant Trias o Mejías. Fernández Díaz ha volgut encapçalar per tercera vegada consecutiva la seva llista, però la marca PP és pesta ara mateix, i més a Catalunya.
El PPC passa, doncs, de 9 a 3 regidors, i empata amb la CUP. L’atomització de la representació política a Barcelona acaba amb la Candidatura d’Unitat Popular (CUP), encapçalada per la infermera María José Lecha. La CUP és la gran causant de que BeC no hagi assolit més vots i regidors. La CUP és conseqüent en fons i forma: creu en la revolució des de baix, és una formació que creu i propugna i defensa el concepte bottom-up en tots els seus fronts. És sorprenent que una força política amb la porositat associacionista de la CUP no s’hagi presentat fins ara a uns comicis de Barcelona. Conseqüent també ha estat la seva campanya: s’ha centrat en els seus seguidors, en la seva gent, en les seves associacions amigues, i de tant en tant s’ha apropat a debatre, presentant les seves idees –una bogeria per alguns, una utopia realitzable per altres–. El votant de l’esquerra pura, l’immaculat del col·lectivisme, li ha donat l’esquena a la mercadotècnia de BeC, a la socialdemocràcia capitalista d’ERC i al rumb inexistent del PSC. L’immaculat d’esquerres, el franciscà que es creu laic però que en realitat defensa el que van defensar Jesucrist o Sant Francesc, té en la CUP el seu millor representant, i gràcies a aquest purista la CUP sempre tindrà representació.
La batalla continua: és l’hora dels pactes… i de governar
La primera força al Consell de Ciutat ha assolit un regidor més que la segona, la qual, alhora, n’assoleix el doble que la tercera i quarta forces, i després en venen tres que compten quatre i tres regidors. El Consell de Ciutat barceloní és un formatge amb dues gran formacions (BeC i CiU) i cinc frontisses o crosses.
La campanya va anar de Colau o Trias, de Trias o Colau, i així es reflexa al petit parlament unicameral municipal. La polarització no s’ha instal·lat a aquesta cambra, que està en realitat moderadament atomitzada, sinó en la figura de la nova alcaldessa, Ada Colau. Tot i que les enquestes podien reflectir un major vot per BeC o per CiU –dependent sempre de l’enquesta, del seu univers, de qui feia l’estudi i de qui el demanava i publicava–, el cert és que la majoria d’aquestes han reflectit que l’alcalde preferit era, segons els enquestats, en Xavier Trias. Una cosa és la persona, i una de ben diferent és la motxilla que porta a l’esquena. La polarització, doncs, no s’ha mostrat al Consell de Ciutat, però sí en la figura d’Ada Colau.
Quan encara no ha pres possessió com alcaldessa ni ha format el seu govern –sòlid o no, això ho esbrinarem en els quatre anys de govern que li pertoquen ara mateix– és estimada i vilipendiada amb el mateix èmfasi. Sembla que no hi hagi consens en Colau: o se l’estima o se l’odia. I per a governar no es pot viure només de les adulacions d’uns i/o els improperis dels altres. És cert que hi ha neguit en moltes àrees de la funció pública i de la geografia de la ciutat per algunes propostes de BeC, però Colau i el seu equip encara no s’han posat a treballar. Les seves paraules no s’han convertit en fets; a les primeres se les emporta el vent i queden per sempre a les hemeroteques, però els segons se senten materialment en la vida diària. A més, la polarització de la seva figura és l’argamassa que té Barcelona en Comú per a mantenir una coalició de sis partits (ICV, EUiA, Podem, Procés Constituent, Guanyem i Equo) mitjanament unida per a governar i ser un interlocutor fiable davant dels altres actors polítics: no només els seus socis de govern, sinó els criticats lobbies i totes les altres organitzacions que de tant en tant s’apropen i s’allunyen de l’Ajuntament per aconseguir prebendes administratives, econòmiques o polítiques.
L’alcaldessa Colau necessitarà, per tant, sobreviure a quatre anys d’atomització mitjançant pactes. La coalició BeC necessitarà incorporar més partits dins de la seva obra de govern. ERC ja ha afirmat que assolirà acords estables si BeC es declara obertament independentista; de res serviria la defensa del procés o del dret a decidir. La qüestió nacional necessita un sí o un no exactes. La qüestió social, interconnectada a l’anterior, pot optar pels grisos i les cessions. I d’això tracta governar: cedir, dialogar, acordar, aconseguir, administrar i comunicar, verbs que es retroalimenten. Quan un d’ells no és degudament atès, els altres fallen. És una tasca comuna. Potser fóra bo que contactessin l’Observatori de Governs de Coalició, liderat pel politòleg català Josep Maria Reniu.
Les noves cares, les quals han tingut la iniciativa en la campanya i les que han establert les regles del joc, amb èxit, hauran d’entendre’s amb cares no tan noves, moltes d’elles de la casta que han criticat. El PSC, amb uns resultats pèssims si els comparem amb la seva història, podria tornar a administrar la ciutat, aquest cop com a crossa necessària. I el mateix passaria amb ERC. Al Consell de Ciutat estan representats, finalment, sis partits de BeC, dos de CiU, dos d’ERC (que ha anat amb MES), el PSC, el PPC i la CUP: tretze! Molts diuen que la italanització ha arribat a la política catalana. El cert és que la política catalana sempre ha presentat formacions duals, coalicions de dos o més partits, les quals són la materialització d’acords previs que volen aconseguir-ne més, d’acords. Un antropòleg afirmaria que és un efecte inherent a l’homo catalanus. La batalla de Barcelona no va començar abans de la campanya, ni abans de la precampanya, sinó que la Rosa de Foc sempre s’ha mostrat en batalla: activa, enèrgica, heterodoxa, heterogènia, polèmica, trencadora, vibrant.
Imatge de portada:
Si quieres leer este artículo en castellano clica aquí.
