La gran estafa
per Lídia Ramos (@LIDIA93v)
Escàndol fiscal al cor de la Unió Europea, Luxemburg. I una cara visible, l’actual president de la Comissió Europea, Jean-Claude Juncker. Recentment coneixíem que el període en el que Juncker tenia càrrec en el govern luxemburguès coincidia amb la conclusió d’alguns acords fiscals amb multinacionals com per exemple Amazon. Les normes que emparaven el “tax ruling” suposaven ser el final d’una operació de regulació impositiva, però, són negades per la mateixa corporació. L’any 2013, Amazon augmentava els seus beneficis en 20.000 milions d’euros, i sabent que la tributació fiscal acordada era tan sols del 5,3%.
En definitiva, tenim que el final d’una operació d’evasió fiscal es fa emparada en la legalitat quan a Europa, i en el món, cada cop més empreses i milionaris acumulen més riquesa en un context de creixent desigualtat social. No són delinqüents comuns els que s’encarreguen de salvaguardar que la tributació de les multinacionals per les que operen sigui neutra, propera a 0%. Es tracten de persones amb currículums excel·lents com milionaris, advocats, banquers i auditors. I són regions concretes del món, com són Estats del Carib els que els acullen. Però Estats europeus com Holanda, Bèlgica, Xipre, Irlanda, Suïssa i Liechtenstein donen la benvinguda a grans capitals, i fins a 22 Estats europeus són privilegiats gràcies a l’entramat de la fiscalitat a partir d’acords secrets que aconsegueixen amb governs. Només per posar un altre exemple que recentment també ha estat notícia, la multinacional sueca Ikea, gràcies una empresa amb seu a Liechtenstein arribava a al·ludir en tant sols el 2013 uns 730 milions d’euros en impostos. Era precisament una norma la que permetia el repartiment de dividends de 5.000 milions d’euros entre els accionistes de la companyia. Si això no és suficient, el Consorci Internacional de Periodistes d’Investigació que va tractar de seguir els moviments es trobava amb una perspectiva parcial de les disposicions fiscals al llarg del recorregut de la operació.
Les empreses multinacionals, doncs, fan el possible per eliminar tot rastre que evidencií la seva activitat fraudulenta. Són nòmades en el món i es mouen per incentius: acords amb autoritats fiscals dels Estats. De fet, el 95% de la riquesa mundial deslocalitzada resulta de la producció i vendes en establiments en zones allunyades de les seus principals, i controlada per l’1,4% de la població total del planeta.
Per una banda, corporacions com les esmentades i altres tan diferents com Apple i Fiat –de les que es sospita l’existència d’acords fiscals privilegiats amb el mateix govern luxemburguès que poden tenir a veure amb la mateixa involucració de Juncker– es beneficien del context de globalització i deslocalització en tant que els permet al·ludir el tipus impositiu general on s’hi instal·len servint-se de subentitats. L’evasió fiscal és més senzilla quan més dispersa troben la seva producció i demanda, però el final de l’entramat són els països on s’hi troben els seus consumidors. Sense necessitat de rendir comptes amb les autoritats dels Estats europeus, estableixen rutes d’optimització fiscal movent-se entre l’abusivitat i la legalitat. Ser nòmada del privilegi atorgat dóna la oportunitat de tenir altres Estats disposats a acordar normatives fiscals en favor seu suportats per la promesa de desenvolupament, civilització i esperança allà on s’hi instal·len.
Paràmetres de lògica de competitivitat irreal fan caure els governs en la xacra dels salaris mínims. Un exemple, empresaris d’INDITEX llencen amenaces als treballadors de Bangladesh de marxar a la Xina, i als treballadors de la Xina de marxar a Bangladesh. No gaire allunyat del que ocorre a casa nostra amb l’exigència de la Unió Europea quan es “flexibilitza” en favor de l’empresari i en detriment de la capacitat de negociació col·lectiva. Acceptes o et quedes sense feina?
Però qui assessora governs i ara reordena l’economia? Empreses d’auditoria que no les regula ningú assessoren en matèria de privatització i en com gestionar els seus dèficits. Els “grans experts” són auditors que gaudeixen de total impunitat i afavoreixen l’univers lliure d’impostos amb informes tècnics.
En el marc de la Unió Europea l’evasió fiscal arriba en forma de privilegiats acords ja que pols d’atracció com Luxemburg són receptors de grans fluxos financers. Però no anem tant lluny i quedem-nos a Espanya, que per exemple, l’any 2013, les grans fortunes espanyoles van tributar només 2.500 milions d’euros sabent que aquestes poques fortunes acumulen el mateix que els 14 milions de pobres. Les amnisties fiscals són tan sols una part aïllada de la pràctica evasiva continuada.
En la defensa dels més necessitats la imatge de les multinacionals s’humanitza i es projecta al públic i consumidors com a contrapartida del que els surt a compte en relació a l’altra cara de la moneda, la de les rutes d’optimització fiscal. La lògica experta de la competitivitat impera i de tractar-se d’escàndol real, la mirada cap a Juncker evidencia una pràctica d’evasió fiscal globalitzada i la construcció d’una Europa al servei dels rics. La permissibilitat de paradisos fiscals al mateix territori de la Unió no compta, en l’actualitat, amb postures prou contundents. Trencar amb una banda de delinqüents perillosos que es fan amb el control de la fiscalitat és complicat quan ells configuren l’ordre social actual: una guerra de classes en què ells van guanyant.
