El renaixement i l’asfíxia de Ciutat Vella

per Fernando Gascón (@fergaskon)

Què està passant a Ciutat Vella? En realitat res de nou, ja que fa temps que els governs municipals van apostar per un model de turisme de masses i d’“usar i llançar”, amb l’ajuda d’un nom tan important com la “marca Barcelona”. Ho han fet tant els governs del partit socialista, que amb el suport d’ICV va administrar la ciutat durant dècades, com el de la present legislatura de CiU, que és poc probable que es reediti. Fa pocs mesos, però, alguns veïns van dir prou i es van organitzar i mobilitzar per mostrar el seu malestar amb una sèrie de manifestacions que van aconseguir captar l’atenció dels mitjans de comunicació i també de l’alcalde Xavier Trias, que en aquell moment va prometre formar un equip d’inspectors per detectar i sancionar els pisos turístics il·legals, que si bé són part del problema, no el són pas tot. Com s’ha arribat a aquesta situació i per què hi ha tanta oferta turística i “lluita” per l’ús de l’espai públic comú? El centre històric de Barcelona no ha tingut sempre, ni de bon tros, l’atractiu per al visitant que té avui dia. La qualitat de vida dels veïns també havia millorat amb un renaixement progressiu del districte que es va iniciar alguns anys després de l’arribada de la democràcia als nostres ajuntaments. És la història del renaixement i la posterior asfíxia del districte.

El centre degradat

Els centres històrics de les ciutats contenen, per norma general, la major part del seu patrimoni cultural, arqueològic, arquitectònic i social. Només amb la morfologia dels seus carrers ja podem percebre’n part de la història, sempre que des dels poders públics s’hagi respectat l’essència del casc antic. Com a mínim, en part. I és que el centre històric és patrimoni dels veïns, però també de tota la ciutat. No obstant, també presenten una sèrie de característiques que permeten i faciliten la seva degradació, i Barcelona va ser-ne un bon exemple. En el seu cas, a més, la degradació va ser afavorida pel context polític del segle passat.

 Durant la dictadura franquista, la ciutat de Barcelona estava regida gairebé en la seva totalitat per un model d’expansió i creixement al marge de possibles conseqüències, que deixava de banda aquelles zones amb menys possibilitats de generar riquesa o plusvàlua i que desatenia les peticions veïnals. Aleshores, els moviments veïnals, òbviament, no estaven suficientment organitzats.

 A la meitat del segle XX Barcelona comptava amb més d’un milió d’habitants, el doble que a principis de segle. Ciutat Vella, que continuava sent el principal punt d’arribada dels nouvinguts que cercaven noves oportunitats a la Barcelona “desarrollista” i industrial, va patir el màxim nivell de congestió, i van arribar a ser habituals les pràctiques del sotsarrendament, la divisió d’habitatges o inclús l’assentament de petites barraques a l’interior de les illes de cases. Si bé a la primera meitat del segle passat la població acomodada deixava el centre a favor de la classe obrera immigrant, a partir de la segona meitat eren aquests últims qui es veien empesos a abandonar-lo, substituïts per classes de més difícil integració. Socialment, hi havia poques possibilitats de millorar les expectatives del districte. Bona part de la població de la seva població no estava escolaritzada i en general també era més envellida. El nivell de renda també era força més baix que el de la mitjana de la ciutat. La desinversió també facilitava el tancament de negocis, cosa que feia augmentar l’atur, en una espiral de pobresa i degradació física i social que podia convertir-se en un important caldo de cultiu per a la delinqüència. Físicament, la majoria dels edificis i carrers de Ciutat Vella es trobaven en situació precària. A més de poder arribar a ser perillosos per l’amenaça d’esfondrament i per les males condicions sanitàries en què es trobaven, els edificis no disposaven de les comoditats mínimes. Molts dels habitatges no tenien ni tan sols un lavabo, i la majoria no disposaven d’ascensor. Les xarxes de serveis urbans eren també molt precàries, també l’elèctrica i la de subministrament d’aigua, i era habitual l’ús d’aigua de dipòsit.

El renaixement

Va haver d’arribar la democràcia perquè els nous poders públics poguessin endegar una rehabilitació integral del centre històric. S’havia arribat a una bifurcació, a un dilema, s’havia d’optar per l’abandonament total o per la recuperació radical. Optar per la recuperació del centre era possible pel canvi de prioritats del consistori i per la importància que aleshores podien prendre les associacions veïnals, que a més d’exercir d’interlocutors amb l’Ajuntament van elaborar plans populars juntament amb equips tècnics, que, com el del Casc Antic, van servir d’inspiració per als posteriors Plans Especials de Reforma Interior dels diferents barris del districte. La recuperació, però, no es podia limitar a una sèrie d’actuacions, sinó que s’havia de portar a terme de manera integral. Les principals mesures que es van adoptar van ser:

• La necessària col·laboració entre els diferents actors, començant per la pròpia administració municipal però també d’altres nivells administratius (Generalitat i Estat) amb un compromís polític que fos suficientment ferm. Això va incloure també la col·laboració entre els diferents cossos policials per reduir no solament la delinqüència, sinó també la inseguretat ciutadana percebuda. La integració, ara sí, de les associacions de veïns en la presa de decisions era fonamental. També es va intentar que les empreses proveïdores de serveis s’hi impliquessin, per a la millora de les instal·lacions elèctriques, d’aigua, etc., tot i que en un primer moment no es va aconseguir del tot.

• La intensiva campanya d’ajudes a la rehabilitació d’edificis, especialment d’habitatges. Tant per qüestions de seguretat i comoditat com d’imatge, aquest punt era del tot necessari per poder parlar de la rehabilitació de Ciutat Vella.

• L’alliberament de sòl per destinar-lo a espais públics, incloent-hi places, alhora que es prolongaven carrers i se’n creaven de nous.

• La creació d’equipaments per millorar la qualitat de vida dels residents alhora que es reduïen els factors d’exclusió social (augment del capital social).

• La creació d’aparcaments per a l’alliberament dels carrers de cotxes en una zona on l’amplada dels carrers és bastant reduïda.

• La regulació d’aquelles activitats que podien aportar inseguretat al barri. Aquesta regulació d’usos, però, va ser una de les que portarien els efectes negatius: l’entrega del districte a les activitats d’hostaleria, restauració i espectacles.

La rehabilitació privada va ser, probablement, el principal punt del programa. L’any 1990 es va signar un acord per a la creació de l’Oficina de Rehabilitació de Ciutat Vella, que tenia l’objectiu de promocionar, gestionar i controlar les actuacions en matèria de rehabilitació privada. Des que va començar el programa, més de la meitat dels edificis del centre han estat rehabilitats.

 Un altre factor que va a ajudar en la transformació va ser la nominació olímpica, l’any 86, per a les olimpíades de l’any 92. Això va servir per disposar de més recursos, que van permetre portar a terme grans transformacions que han estat beneficioses per la ciutat: la Vila Olímpica, el conjunt cultural del MACBA, etc. La nominació, però, va ser un arma de doble tall, ja que va afavorir la posterior consolidació de la “manera de fer ‘Barcelona’” que portaria a l’escanyament actual.

L’asfíxia

Després de les primeres dècades de recuperació del districte i en un context global de dominació neoliberal i de competició entre ciutats per obtenir una part del suculent pastís del turisme de masses, els governs municipals de Barcelona van promoure a Ciutat Vella unes polítiques de reactivació econòmica basades essencialment en l’oci i el turisme. Això inclou l’aposta i la permissivitat per a l’expansió indiscriminada de locals de restauració, hotels i posteriorment també els polèmics pisos turístics. Aquesta nova forma de fer política ha implicat que, tot i que hi ha una quantitat considerable de veïns “de tota la vida” o de veïns nous més joves atrets per les millores del districte i la possibilitat de gaudir del patrimoni cultural, la veritat és que s’han deixat els barris de Ciutat Vella en mans del mercat. Si sumem això a la pujada del preu dels habitatges per l’augment del valor de la zona, trobem que l’accés o permanència a l’habitatge és molt més difícil que abans. I, mentrestant, l’ús de l’espai públic per part d’un turisme que en ocasions és de bastanta baixa qualitat, reafirma l’argument de la pèrdua del districte per part dels veïns a favor del turista i, pitjor encara, dels interessos econòmics que hi ha darrere. No tot s’hauria de limitar a la lluita per l’espai públic o a la venda de la ciutat al millor postor. La uniformitat en l’oferiment de serveis i els negocis de baixa qualitat i preus desorbitats ajuden a donar la impressió que determinades zones del districte s’han convertit en una mena de fira. El turisme, en si mateix, no hauria de ser negatiu. Però el malestar acumulat va esclatar el passat mes d’agost, en plena temporada turística, amb nombroses concentracions i assemblees veïnals que buscaven pressionar el consistori i donar respostes alternatives al model actual.

El detonant del Palau de la Música

Les protestes que hem viscut aquest any probablement han estat alimentades pels fets de l’any 2006. Aquell any es van convocar una sèrie d’importants mobilitzacions veïnals contra el projecte urbanístic de l’hotel del Palau de la Música. Aquest cas va suposar un detonant, perquè es va veure de manera molt gràfica la política d’afavorir determinats grups d’interès i el gran capital en detriment dels veïns i de la ciutat en general. En primer lloc, pel “descobriment” de la trama delictiva en concret, però en segon lloc, i més important encara, per la percepció ciutadana de la impunitat amb què alguns s’apropiaven d’elements patrimonials comuns per a usos privats interessats i lucratius. De fet, el Pla d’usos de Ciutat Vella que s’ha vingut aplicant seguia contemplant encara la possibilitat de convertir en hotels alguns edificis patrimonials.

Les promeses de l’alcalde i les propostes ciutadanes

Després de les mobilitzacions ciutadanes d’aquest estiu, des de l’ajuntament s’ha promès que s’actuaria per a la minimització del problema. La primera de les mesures proposades de manera immediata va ser la formació d’un equip d’inspectors per actuar contra els apartaments turístics que no estiguin registrats com a tals. Les següents mesures estarien encaminades a canviar la norma. Des de 2012, els promotors turístics només estaven obligats a comunicar l’inici de la seva activitat per regularitzar-la, en comptes de necessitar una autorització prèvia. Això va permetre que molts especuladors que no sabien com treure rendiment de les seves propietats veiessin en la crisi econòmica una bona font d’ingressos, mitjançant una activitat que no genera cap benefici a la comunitat, ja que no retorna gairebé res (o res de res) en forma d’impostos, d’ocupació laboral, de capital social, etc. Ara el govern municipal proposa la congelació total de noves llicències per a nous apartaments turístics. Aquesta prohibició (que encara no està aprovada, ja que necessitaria el suport d’algun grup de la oposició), afectaria tota la ciutat i no determinades zones, com es va pactar fa uns pocs mesos. L’argument que es dóna perquè la prohibició afecti tota la ciutat es basa en la idea, diuen, que si es prohibís una activitat a una zona, el conflicte reapareixeria amb més força a altres districtes. La mesura no acaba d’agradar a ningú, bé per un motiu o bé per un altre. El PSC, per exemple, proposa establir una durada mínima de nits per evitar un moviment continu d’inquilins. ICV, en canvi, considera que s’hauria de fer el mateix amb els hotels i els creuers. Aquestes postures poden ser oportunistes o no, ho deixem a gust del lector, però, en qualsevol cas, i donada la més que probable temporalitat de la proposta, tot ens porta a pensar que el que s’està buscant és apaivagar el foc que es va originar (o que més aviat, va revifar) amb les queixes veïnals uns mesos abans de les eleccions municipals de 2015.

Mentrestant, els veïns es segueixen organitzant i discuteixen obertament sobre el model de barri i ciutat que volen, i presenten un seguit de possibles mesures a adoptar. L’associació de Veïns del Barri Gòtic, per exemple, van presentar el passat 29 d’octubre una sèrie de propostes, entres les quals destaquen l’articulació de formes sostenibles d’acolliment vacacional, la modulació de l’oferta hotelera al voltant d’un Pla d’Usos que abasti tots els districtes, la introducció de canvis en la gestió de la taxa turística, l’establiment d’un nombre màxim de creueristes que puguin arribar a la ciutat en un dia o l’aposta per polítiques municipals de preservació del petit comerç de proximitat, que continguin l’expansió de cadenes i botigues de souvenirs i impedeixin la possible ampliació dels horaris comercials.

En tot cas, si una cosa és clara és que d’ara en endavant, i més encara amb l’aparició de nous moviments polítics que volen arribar a l’alcaldia, com Guanyem, serà imprescindible comptar amb els moviments veïnals per dur a terme les polítiques en matèria de turisme, com la regulació dels pròxims Plans d’Usos de tota Barcelona. Potser aleshores serà el moment de canviar el sentit de l’anomenada “marca Barcelona”.

 Referències:

• “ReVivir el centro histórico. Barcelona, La Habana, Ciudad de México y Quito” – Mireia Flori
• Assemblea 15M Gòtic i Associació de Veïns del Barri Gòtic. Propostes per canviar el model turístic de Barcelona (29/10/2014)
• “Límites al turismo” – Article de Jaume V. Aroca a La Vanguardia 25/10/2014