La immigració als estats plurinacionals. El cas de Catalunya

per Francesco Pasetti

(Article publicat originalment al portal Catalan Paradigms)

“Al món dels fets evidents no hi ha res que ens exigeixi preocupar-nos més pels interessos dels nostres conciutadans que pels dels estranys – no hi ha fronteres “naturals, ja siguin morals o d’altres menes –per bé que no ens costa gens trobar elements del món que legitimin les nostres accions un cop ja hem creat aquesta distinció”. (Brown, 2000: 190)

A Catalunya la distinció i els elements que esmenta Chris Brown no es limiten a la relació dual entre ciutadans i estranys, sinó que es corresponen amb una relació més complexa que involucra l’estat-nació i els seus ciutadans (Espanya i els espanyols), una nació minoritària (Catalunya i els catalans) i els immigrants. Cadascun d’aquest actors es caracteritza per unes “demandes culturals” específiques i diferents. El concepte de “demandes culturals”, extens i molt simplificat, es refereix a un projecte de nation-building  en el cas de l’estat-nació espanyol i en de la minoria nacional catalana, mentre que en el cas dels immigrants fa referència a un conjunt heterogeni de reivindicacions culturals de la població immigrada entesa com un tot.

Aquest article és una breu reflexió que adreça la complexa relació entre aquests actors. En concret, el focus d’atenció es troba sobre la gestió de la immigració i la manera com aquesta posa en qüestió l’equilibri entre l’estat-nació espanyol i la minoria nacional catalana. Des d’aquesta perspectiva, la relació a tres bandes, per la seva pròpia natura, evidencia una jerarquia de poder on l’estat-nació espanyol es situa a la cúspide, la nació minoritària catalana al mig i els immigrants a baix de tot.

Però fem inventari de la situació.

Establint la situació

La immigració és una dimensió estructural de les societats espanyola i catalana, però representa un fenomen relativament recent per totes dues. Entre el 2000 i el 2012, la població estrangera s’ha multiplicat per més de 5 a Espanya i per més de 6 a Catalunya. Al començament de l’any passat, de 2012, hi havia al voltant de 5.700.000 estrangers a Espanya i sobre 1.200.000 a Catalunya, el 12% i el 15% de la població respectivament.

El marc institucional creat per gestionar la immigració sempre ha fet la impressió de no estar a l’alçada del fenomen. Els arranjaments constitucionals i institucionals establerts durant la transició espanyola a la democràcia no van prendre en consideració la immigració, simplement perquè no era un “problema” en aquell moment. Amb l’afirmació del règim democràtic i el subsegüent capgirament econòmic, l’influx d’immigració a Espanya va créixer de manera constant. Tanmateix, encara manca un marc institucional estructurat per gestionar la immigració, en un context de plurinacionalitat.

En l’escenari actual hi ha tres àrees principals de la gestió de la immigració que comparteixen el govern central i el regional: l’accés, la ciutadania i la integració. El govern central juga el paper més important, ja que gestiona els influxos (1), regula els processos de naturalització (2), i estableix els criteris d’elaboració de les polítiques d’integració (3). Després, la integració està essencialment delegada als governs regionals, que desenvolupen plans autònoms i implementen mesures concretes als seus territoris.

Els afers en joc

Un marc institucional així accentua la asimetria existent pel que fa a les relacions de poder entre l’estat-nació espanyol, la minoria nacional catalana i els immigrants. Per dir-ho d’una altra manera, la gestió de la immigració en el context d’un estat plurinacional posa en qüestió les relacions de poder entre les nacions minoritàries i l’estat-nació dominant.

Per una banda, l’estat-nació espanyol prova de controlar l’entrada al seu territori i de regular les fronteres de la seva comunitat nacional, i això ho fa per complir amb les condicions necessàries que defineixen la seva sobirania: el control dels seus límits territorials i la definició de la seva sobirania. Per l’altra banda,  la nació minoritària catalana vol “protegir” la seva comunitat nacional del risc d’esdevenir una minoria al seu propi territori. Això es basa en la premissa que els immigrants tendeixen a integrar-se en la cultura espanyola dominant.

El conflicte entre aquests interessos enfrontats és especialment notable pel que fa a la qüestió de la llengua. La llengua catalana és un element central d’identitat. El govern regional de Catalunya implementa mesures i accions que estimulen l’aprenentatge del català entre els immigrants. Això xoca amb les polítiques lingüístiques nacionals, que, contràriament, van dirigides a estendre el coneixement de l’espanyol (castellà) entre els residents estrangers, basant-se en la voluntat d’oferir-los la possibilitat d’integrar-se en la societat espanyola en general. La disputa per la llengua no es limita a les polítiques lingüístiques stricto sensu, sinó que afecta totes les altres àrees de les polítiques públiques: els llocs de feina, la formació professional, l’educació i la integració residencial.

Més generalment, el govern català qüestiona la divisió de competències existent en matèria de la gestió de la immigració, i demana més autonomia en qüestions d’integració, així com més autoritat quant a la gestió dels influxos i els processos de naturalització.

I què hi ha dels immigrants?

Sense cap dubte representen l’actor més feble en aquest context, ja que han d’adaptar-se a les mesures d’integració arranjades per la societat d’acollida. Als seus ulls, la integració en la societat d’acollida representa un doble repte pel fet que la seva identitat i singularitat cultural es veuen qüestionades per dos processos de nation-building en competència, l’espanyol i el català.

I doncs?

Comentaris a mode de conclusió

El passat 12 de desembre Artur Mas, president de Catalunya, va fixar la data pel referèndum: el 9 de novembre del proper any els catalans seran cridats a expressar la seva opinió sobre la fundació d’un estat català i la seva independència d’Espanya. L’electorat estarà format pels residents catalans de més de 16 anys. D’acord amb les últimes prediccions, això inclourà els residents espanyols i els immigrants que hagin viscut a la regió per més de dos anys.

Això significa, almenys en termes hipotètics, que la futura ciutadania catalana inclourà les persones amb independència del seu origen, tant si aquest és espanyol com si no (si assumim la condició bàsica que les persones que formin part de l’electorat constituent seran reconegudes com a ciutadans catalans). Un nou actor, el ciutadà català, és postulat teòricament i introduït al debat, i és tracta d’un actor que fa referència a les dues categories tradicionals a les quals Brown feia referència: els ciutadans i els estranys.

Tot i el seu caràcter merament especulatiu, una perspectiva així podria ser útil per adreçar des d’un altre angle la relació actual entre Espanya, Catalunya i la immigració, cosa que contribuiria a avaluar els problemes crucials que caracteritzen el marc institucional actual. L’últim problema en joc fa referència a com és possible mantenir la unitat requerida per assegurar l’estabilitat i cohesió a nivell de l’estat-nació preservant alhora la diversitat cultural de les nacions minoritàries i la població immigrant. Açò és, trobar un equilibri entre els interessos en competició i les demandes culturals en les múltiples línies de relació entre estat-nació, nacions minoritàries i immigrants. Això significa, en termes institucionals, trobar un marc que permeti acomodar i mantenir la pressió centrípeta del govern central i la pressió centrifuga del govern català.

Nota bibliogràfica: BROWN, C. (2000) ‘‘On the Borders of (International) Political Theory.’’ In Political Theory in Transition, edited by N. O’Sullivan. London: Routledge.

Do you want to read this article in English? Just click here!