La majoria ideològica després de la independència
per Roger Barres
(Article publicat originalment al portal Catalan Paradigms)
El context polític català es caracteritza per la competència i posicionament en dos eixos. D’una banda el clàssic eix ideològic esquerra-dreta i de l’altra, el conegut com a “eix nacional”, on ciutadans i partits se situen tenint en compte el seu sentiment nacional (de només català fins a només espanyol, passant pels diversos graus intermedis) i les seves preferències sobre l’estatus de Catalunya (des d’una regió a Espanya fins a un estat independent).
Tot i que la teoria de la competició espacial en l’eix ideològic ja es considera superada en alguns dels seus propòsits, és una eina que ens és útil per simplificar i explicar el vot, el posicionament dels partits i la formació de governs.
Els partits i els votants es mouen en aquests eixos, definint-se alhora en els dos espectres. Així, trobem partits de dreta i centre-dreta com el PP i la coalició de CiU, i partits de centre-esquerra i esquerra com poden ser el PSC, ERC, ICV-EUiA i les CUP. Si bé aquesta visió és reduccionista, si féssim una anàlisi en profunditat acabaríem situant els partits dins de les diverses famílies ideològiques: Conservadors (PP), Democratacristians (UDC), Liberals (CDC), Socialdemòcrates (PSC i ERC) i verds (ICV-EUiA). El cas de C’s és més complex ja que es tracta d’un partit amb moltes similituds amb un partit single issue (temàtica única) però definir-lo en aquests termes no és oportú ja que no presenta un corpus ideològic coherent en termes d’esquerra-dreta. Per últim, les CUP les podem situar dins del grup d’extrema esquerra i anti-sistema, tot i que no forma part d’una família ideològica clàssica.
Si bé aquests partits formen part de les diferents famílies ideològiques, el fet de posicionar-los en l’eix ens simplifica i facilita l’anàlisi i la comparació. Igualment, els votants s’ubiquen en aquest eix i tendeixen a votar a aquells partits més propers a les seves pròpies opinions.
El mateix raonament el podem utilitzar amb l’eix ideològic: partits com ERC i les CUP se situen en un extrem de l’eix i PP i C’s en l’altre, amb les altres alternatives en posicions intermèdies. Aquest posicionament no és fix, i menys en el moments actuals on cada moviment i declaració reajusta la ubicació de cada actor en el debat. De nou, els ciutadans-votants valoren aquests fets i decideixen en funció de les seva pròpia visió.
Aquesta distribució ha explicat el sistema polític català des de, si més no, la instauració de la democràcia. L’actual procés que viu Catalunya, però, pot canviar models que crèiem consolidats. De fet, ja es comença a albirar una modificació en un sistema de partits que s’havia mantingut relativament estable des dels anys 80: la preeminència d’ERC, que des de la Segona República no havia gaudit d’aquesta posició, la caiguda del PSC, un partit que fins ara era una de les dues alternatives de govern, i l’entrada, consolidació i creixement de partits com Ciutadans o les CUP.
Però els grans canvis és possible que encara estiguin per arribar. En una hipotètica independència de Catalunya el doble eix que caracteritza el sistema català pot variar. En un estat independent podem imaginar que l’eix nacional perdrà la capacitat de definir la política. Com a molt pot ser que es mantinguin alguns grups amb programes de reunificació amb Espanya, però més enllà d’això desapareixeran moltes reivindicacions que en l’actualitat són centrals en partits i organitzacions de casa nostra. Aquesta és només una hipòtesi, no hi ha cap fet contrastat que un canvi de règim constitucional, acabi modificant en aquests termes un sistema polític, però ens permetem fer aquest exercici de política-ficció.
La rellevància que té el posicionament en l’eix nacional a Catalunya no és majoritari a la resta d’Europa, exceptuant, és clar, les altres realitats amb regionalismes o nacionalismes no-estatals forts. Si fem una ullada als sistemes de partits d’altres països europeus veurem que no es caracteritzen per la predominança d’un eix nacional, a banda d’alguns partits als països de l’est, partits minoritaris a l’Europa occidental o algunes formacions d’extrema dreta amb tints ultra-nacionalistes. Sí que trobem, per exemple, competència religiosa, com en el cas d’Irlanda del Nord o camp-ciutat, als països escandinaus, però finalment l’eix ideològic esquerra-dreta és el predominant.
En el cas català no sembla que existeixi cap altre eix que prengui el relleu als esmentats. La hipòtesi que aquí esbosso és que en una hipotètica independència l’eix nacional tendirà a perdre força i la competència política es focalitzarà en l’eix esquerra-dreta, redefinint el mapa polític català i potser el sistema de partits. Si fos així, la pregunta que sorgeix és: com es distribuirà el votant català i quines poden ser les noves majories que definiran el sistema polític?
Per contestar a aquesta pregunta hem de mirar com es distribueix la competència esquerra-dreta a casa nostra. Per poder caracteritzar les preferències ideològiques dels ciutadans podem observar: (1) el vot i (2) la ubicació ideològica.
En el cas català tenim fins a quatre tipus d’eleccions periòdiques: les eleccions locals, autonòmiques, estatals i europees. Primer de tot, hem de tenir en compte l’efecte del vot dual, és a dir, les diferents lògiques de vot per a cada elecció. La política local sovint es caracteritza pels personalismes i el posicionament ideològic pot perdre força. En aquest sentit les eleccions autonòmiques i estatals poden ser les més fidedignes per a representar un vot més sincer, a més es complementen ja que alguns col·lectius d’electors tendeixen a votar només en un dels dos tipus d’eleccions.
Si observem l’evolució del vot en les eleccions autonòmiques trobem una predominança quasi total de CiU, una coalició de tendència liberal-conservadora.
Ara bé, per la seva naturalesa fragmentada, la imatge que el sistema de partits català ens mostra en termes esquerra-dreta pot ser una mica esbiaixada. Si refem el gràfic agregant els partits pel seu posicionament en l’eix esquerra-dreta ens trobem encara un fort efecte del vot a CiU però a menys distància de les forces d’esquerra.
Si fem el mateix exercici amb les eleccions generals podem veure l’efecte de votants del PSC que no voten a les eleccions autonòmiques, cosa que fa que tradicionalment sigui la força més votada en aquest tipus d’eleccions.
Aquest fet també es reflexa en els resultats agregats, on les forces d’esquerra tradicionalment han predominat gràcies al pes del PSC.
Ens trobem davant d’uns resultats poc clarificadors, ja que ens mostren dues tendències influenciades pels dos partits que han tingut més pes en el sistema política català. Aquest fet només fa que confirmar la importància de l’eix nacional en la política catalana i en el comportament dels electors en el moment d’exercir el seu vot, especialment en els comicis autonòmics. Per posar llum sobre aquesta dualitat hem de posar el focus en el ciutadà i no pas en els partits, és per això que tenim les dades sobre ubicació ideològica.
Observant les dades de la tercera onada de 2013 baròmetre del Centre d’Estudis d’Opinió podem veure com una amplia majoria s’ubiquen a l’esquerra de l’eix ideològic (62%), entre l’extrema esquerra (2%), l’esquerra (42%) i el centre-esquerra (18%).
Per tal d’evitar un efecte de foto fixa, en que algun esdeveniment hagi modificat d’alguna manera significant la resposta a aquesta pregunta, podem comprovar com en el temps els nivells es mantenen, mostrant com una àmplia majoria de ciutadans es defineixin d’esquerres.
Amb totes les dades presentades fins ara podem entreveure una dissonància, no només entre tipus d’elecció, sinó també entre la definició ideològica dels ciutadans i el seu vot. De nou, això reforça la idea del pes importantíssim que té l’eix nacional. Per reforçar aquesta idea presento una última dada aclaridora: el posicionament ideològic entre els votants de cada partit.
Les dades mostren com en tots els partits menys el PP, com a mínim el 50% (en el cas de CiU) del seus votants es defineixen d’esquerra.
Amb totes les dades presentades i sense la intenció de fer cap aproximació científica al tema, podem entreveure que el pes de l’eix nacional ha tingut un gran impacte en la política catalana. Especialment ha atorgat un paper molt més rellevant a partits liberal-conservadors del que les dades sobre ubicació esquerra-dreta mostren.
Ja que les dades ens mostren que una gran majoria dels ciutadans de Catalunya es consideren d’esquerres, no és cap temeritat imaginar que en un hipotètic estat català independent l’eix nacional perdi la seva predominança i les opcions d’esquerres aconsegueixin una majoria àmplia. Hem de ser conscients, però, que aquest és un simple joc teòric, el vot i els partits no sempre responen a aquests plantejament tan simples i racionals, i finalment cadascú segueix els seus propis raonaments per a exercir el seu vot.
Per saber-ne més:
Klaus von Beyme (1985), Political Parties in Western Democracies. Gower
Anthony Downs (1957), An Economic Theory of Democracy. Harper
Peter Mair (ed.)(1990), The West European Party System. Oxford University Press
Alan Ware (1996), Political Parties and Party Systems. Oxford University Press
