Les llengües Ausbau i els moviments d’independència
per Michael Cragg
(Article publicat originalment al portal Catalan Paradigms)
אַ שפּראַך איז אַ דיאַלעקט מיט אַן אַרמיי און פֿלאָט
“Una llengua és un dialecte amb un exèrcit i una flota.”
Max Weinrich (1894-1969)
Arran de l’interessant article d’Ed King sobre l’estatus de l’irlandès, se’ns van plantejar nombroses qüestions sobre el rol de la llengua en la creació i manteniment d’un estat-nació independent i sobre les implicacions que té la política lingüística. En aquest article, em proposo discutir els diversos estatus de les unitats lingüístiques en els moviments secessionistes i independentistes recents i, en efecte, què és allò que constitueix una llengua en oposició a un dialecte, tot traient-ne conclusions normatives sempre que sigui possible.
Introducció
En la moderna tradició europea de nation-building s’ha posat sovint un gran èmfasi en la unificació lingüística com a criteri fonamental d’una nova i hipotètica “nació”, cosa que ha estat un mitjà per agrupar i cohesionar al voltant d’un factor comú grups d’individus altrament molt diferents. Així, la llengua guanya rellevància com a eina política essencial d’aquells que s’esforcen a conciliar grups distints.
El reconegut lingüista alemany Heinz Kloss va proposar una distinció pel que fa al procés de desenvolupament de la llengua que originalment va anomenar Abstandsprache[1] i Ausbausprache[2] (Kloss, 1967). Les llengües Abstand no són intel·ligibles amb altres idiomes i no poden ser de cap manera enteses com a part d’altres llengües amb què estiguin relacionades. Un exemple d’aquesta tipologia citat sovint és el basc. Contràriament, les llengües Ausbau poden ser intel·ligibles amb altres llengües amb què estan relacionades, fins al punt de la mútua comprensió. Les Ausbau serien classificades com a llengües en virtut del seu desenvolupament conscient, sovint amb objectius polítics. El Concise Oxford Dictionary of Linguistics expressa aquesta noció en termes encara més severs: defineix el concepte de llengua Ausbau com “una llengua la identitat de la qual rau en el rol que ocupa o l’estatus que ha adquirit en una societat o una nació, amb independència de com d’intrínsecament diferent sigui el seu sistema respecte d’altres” (Matthews, 2007). No és difícil reconèixer exemples actuals de llengües Ausbau a Europa: els graus variats de mútua intel·ligibilitat entre les llengües escandinaves, així com les de les antigues Iugoslàvia i Txecoslovàquia, confirmen aquesta teoria[3].
Pel llec, la definició de llengua Ausbau pot semblar idèntica a la del simple dialecte i, per consegüent, pot pensar que, de fet, l’Ausbau no mereix el qualificatiu de “llengua”. De fet, molts sistemes lingüístics al món que són comunament entesos com a “dialectes” (com, per exemple, els “dialectes” mandarí i cantonès del xinès) tenen nivells més baixos d’inherent i mútua intel·ligibilitat que grups de llengües sencers (per exemple, algunes de les llengües de l’antiga Iugoslàvia). Com apunta amb precisió el sociolingüista anglès Peter Trudgill, “en molts casos, el concepte de llengua és tan polític, cultural i històric com pugui ser un concepte lingüístic” (Trudgill, 1992). Anant encara més lluny pel que fa a la diferenciació entre llengües i dialectes, en una altra publicació afegeix que “el criteri de ‘mútua inintel·ligibilitat’ i altres criteris purament lingüístics, són, per tant, de menys importància en l’ús dels termes “llengua” i “dialecte” que els factors polítics, socials i culturals” (Trudgill, 2000).
Si tenim en compte l’aportació de Trudgill, queda clar que la delimitació dels límits lingüístics no es tracta només d’un sistema d’avaluació de semblances i diferències entre llengües mitjançant mètodes objectius. Prenent un cas real, Trudgill estudia la diferenciació entre les varietats de l’holandès i l’alemany i observa que “no hi ha dubte d’on és la frontera geogràfica entre els dialectes holandesos i els alemanys: és a la frontera entre els Països Baixos i Alemanya” (Trudgill, 1992). El factor polític és vist, per tant, com a absolutament intrínsec del propi concepte de llengua.
A més, amb independència de com el lingüista professional pugui definir certes llengües Ausbau, les passions nacionalistes dels parlants poden contribuir a generar interpretacions molt diverses. Tot considerant la diferència (o l’absència de diferència) entre el serbi i el croat, John Earl Joseph assenyala que són potencialment dos idiomes “que el lingüista sap que de fet són una sola llengua, encara que les comunitats de parlants en qüestió insisteixin que són diferents” (Joseph, 2006). En altres països, el llegat dels intents de diferenciació i de la creació de llengües Ausbau ha portat a conclusions més variades. Per exemple, la idea d’una llengua moldava va ser creada arran de l’annexió soviètica de parts de la Moldàvia romanesa: el règim soviètic del moment va afirmar que la llengua moldava era diferent de la romanesa (Trudgill, 2004), tot i que és generalment considerat que les dues llengües en són, de fet, una de sola[4].
Un exemple: les llengües de l’antiga Iugoslàvia
Després del trencament de la República Federal Socialista de Iugoslàvia (RFSI), la idea d’una llengua unitària i pluricèntrica[5] (açò és, el serbo-croat) va ser descartada, essent substituïda per un nacionalisme, sovint extrem, que ho impregnava tot. Aquesta llengua única, estandarditzada molt abans de la creació de la RFSI, va dividir-se en quatre: el bosnià, el croat, el montenegrí i el serbi.
Cal fer notar que ni tan sols aquests quatre nous estàndards són d’una homogeneïtat interna completa. Existeixen molt dialectes croats diferents, per exemple, i en moltes ocasions presenten nivells de mútua intel·ligibilitat bastant baixos (com en el cas de la forma caicaviana en comparació amb l’estocaviana). Nogensmenys, les quatre noves formes estàndard provinents del serbo-croat són molt semblants. Paul-Louis Thomas assenyala que “la intercomprensió entre aquests estàndards excedeix la de les variants estàndard de l’anglès, el francès, l’alemany o l’espanyol” (Thomas, 2002). En aquest sentit, Thomas exposa que aquestes llengües successores no són traduïdes entre elles de cap manera, i argüeix que “com a màxim hom pot ‘serbianitzar’, ‘croatitzar’, ‘bosniatitzar’ o ‘montenegritzar’ un text escrit en una de les altres variants” (Thomas, 2002). L’experiència personal de conversar amb parlants nadius confirma les troballes de Thomas: molta gent de les nombroses repúbliques successores afirma que les quatre llengües són, tot i la seva designació oficial, una i la mateixa.
Lèxicament, les llengües presenten poques variacions notables. Ha estat la planificació conscient que ha fet aparèixer divergències més importants. Greenberg apunta que el tractament dels manlleus turcs va ser variat entre els planificadors lingüístics dels diferents estats: “els manlleus turcs van ser emfatitzats en el cas bosnià i restringits en el croat” (Greenberg, 2004), com a conseqüència de la influència otomana i musulmana a Bòsnia i Hercegovina. L’activitat dels reformadors lingüístics croats va ser particularment radical en aquest període, cosa que va portar el lingüista americà Victor Friedman a descriure els canvis com si fossin “intents de purificar l’anglès per via d’eliminar totes les paraules d’origen francès i de reintroduir paraules del Beowulf”[6] [7].
La forma escrita de les quatre llengües és probablement el factor distintiu més obvi per l’observador extern. Mentre el bosnià i el croat fan servir l’alfabet llatí, el serbi (i en menor mesura el montenegrí) han optat tradicionalment per emprar l’alfabet ciríl·lic (si bé en algunes ciutats, com Belgrad, tots dos alfabets són igualment prominents). En nombrosos moments de la història de l’antiga Iugoslàvia, l’ús dels diferents alfabets es va polititzar fortament. L’expert en llengües eslaves Robert D. Greenberg cita l’experiència de Misha Glenny a Knin, ara part de Croàcia:
“Segons els serbis de Knin moderats amb els quals vaig trobar-me el 1990, només un 5% de la població, més o menys, usava l’alfabet ciríl·lic… Divuit mesos més tard, quan vaig tornar-hi, vaig presenciar el fet extraordinari d’un serbi de Knin que intentava escriure l’adreça de les seves coneixences a Belgrad en ciríl·lic. No va poder-ho fer, a mig camí es va rendir i va escriure-ho en alfabet llatí.” (Greenberg, 2004)
Canvis sobtats d’aquestes característiques poden tenir efectes severs en les capacitats dels parlants. Per exemple, als anys 30 Josef Stalin va imposar l’alfabet ciríl·lic als parlants de nombroses llengües asiàtiques que prèviament havien emprat els alfabets àrab o llatí. Com indica John Man, la conseqüència fou que “els pobles musulmans de l’Àsia central soviètica van ser arrancats de la seva història i literatura, i del món islàmic en general. Amb un sol cop, se’ls va fer analfabets i políticament impotents” (Man, 2000).
Tanmateix, el desig de ser percebut com a diferent, amb la llengua com l’element diferenciador, és més important que qualsevol diferència genuïna i objectiva entre llengües. Abans de la separació de Montenegro de Sèrbia, el lingüista montenegrí Vojislav Nikčević va argumentar que “la inclusió de la llengua sèrbia a la constitució de Montenegro és absurda. Els montenegrins no poden existir, no poden tenir un estat independent ni poden ser un poble i una nació si parlen una llengua estrangera” (Greenberg, 2004). Aquesta mena d’actituds, si bé molt més suaus que les dures posicions dels 90, continuen existint avui, i a la fi fan potencialment possible que, amb el temps, les llengües es separin realment en un sentit lingüístic, a través de nivells més gran de desenvolupament intern i del desig de mantenir la separació.
El grau de diferenciació que experimentaran les quatre llengües és encara un tema debatut. Just després de la partició de la RFSI, la gran politització de la llengua va portar els croats a iniciar “una campanya de purificació lingüística en què van purgar formes considerades “sèrbies” i les van substituir per antigues formes croates o per paraules de nova creació creades a partir d’arrels “pures” croates” (Greenberg, 2004). Exemples similars de distanciament poden trobar-se també en altres països separats per sistemes ideològics. Per exemple, les varietats oficials del coreà estan desenvolupant-se diferentment al nord i al sud de la península coreana[8], especialment com a conseqüència del monopoli informatiu de caire totalitari del govern de Corea del Nord.
Les llengües Ausbau i els moviments independentistes actuals
Les dues nacions més prominents que persegueixen la independència actualment, Catalunya i Escòcia, tindran ambdues qüestions lingüístiques pròpies a adreçar en cas d’assolir l’autodeterminació. Les situacions de totes dues nacions són, emperò, bastant diferents.
A Catalunya la llengua catalana ja és avui molt prevalent i suficientment diferent de l’espanyol i de les altres llengües de la península ibèrica. Els problemes experimentats pels bosnians, croates, montenegrins i serbis en el projecte de crear una identitat nacional mitjançant la diferenciació lingüística són, per tant, fàcilment esquivables. Tot i així, sí que existeix el perill potencial d’una construcció reactiva, o fins i tot reaccionària, d’una llengua Ausbau. Alguns parlants del català, pel record de la repressió del seu idioma a l’Espanya franquista, poden desitjar que la seva llengua sigui purgada de la “influència espanyola”, açò és dels manlleus i les construccions gramaticals similars, amb l’objectiu d’aconseguir un català més “pur”.
El nom de la llengua també pot ser font de problemes en el futur. Alguns parlants de la variant valenciana tenen la creença que el valencià i el català són significativament diferents. Si bé l’Acadèmia Valenciana de la Llengua estableix que “la llengua pròpia i històrica dels valencians […] és també la que compartixen les comunitats autònomes de Catalunya i de les Illes Balears i el Principat d’Andorra”[9], el nom de “català” és rarament usat per referir-s’hi. Anant encara més lluny, alguns valencians, aquells que professen una ideologia de vegades coneguda com a “blaverisme”, insisteixen que les dues variants són dues llengües diferents, cosa que la majoria de lingüistes refusen.
La situació escocesa és actualment molt menys clara. Per bé que la nació té llengües autòctones, com el gaèlic, el nombre dels seus parlants és massa baix per què funcionin com a elements políticament cohesionadors[10]. En si mateixa, la idea de la llengua “scots”[11] és digna de consideració. El “scots” està fortament relacionat amb l’anglès, doncs formen part d’un mateix contínuum dialectal, si bé li és massa distant per ser intel·ligible per un parlant nadiu. Com a potencial llengua oficial o cooficial d’un nou estat-nació no és, tanmateix, encara viable. Com indica el govern escocès, que va descobrir que gairebé dos terços dels escocesos creien que el “scots” “no és una llengua, només una forma de parlar”[12], aquest idioma està, encara avui, profundament estigmatitzat. El govern també va descobrir que “per promoure la llengua és clau eradicar els arrelats efectes de l’antiga tradició educativa de denigrar-la com a ‘argot’ [o] ‘anglès mal parlat’”[13]. A més, la llengua no té ara per ara una forma estàndard establerta, cosa que dificulta discernir qui parla “scots” de qui parla anglès escocès, o d’altres dialectes del contínuum. Les estimacions pel que fa als parlants del “scots” són molt variables i van dels 100,000 parlants als 1.5 milions, comptant els que el saben com a segona llengua[14]. En tot cas, la confusió existent pel que fa a la categorització de la llengua dificulta la correcta determinació del nombre de parlants que té.
Conclusions
Tant en el cas de Catalunya com en el d’Escòcia, els complexos problemes ètnics i religiosos que van marcar la dissolució de Iugoslàvia no hi són presents en un grau similar, cosa que fa poc probable que la llengua es polititzi de la mateixa manera. L’estatus actual de la llengua catalana fa poc factible, per bé que no impossible, que es produeixin modificacions dirigides a la unificació nacional. La situació escocesa és força diferent, ja que és molt poc versemblant que la llengua escocesa sigui promoguda com a idioma oficial i administratiu en aquest moment. Si bé el govern escocès intenta darrerament promoure l’ús del “scots” juntament amb l’anglès, la llengua té associada una imatge negativa i manca d’una forma escrita estàndard, cosa que bloqueja els intents d’encoratjar-ne l’ús.
Com hem vist en els exemples de Iugoslàvia, Catalunya i Escòcia, la situació lingüística és molt variada en els diferents països, cosa que dificulta l’elaboració de marcs prescriptius pel que fa la llengua per a països recentment independitzats. El cas iugoslau mostra, nogensmenys, que l’extrema politització de la llengua té conseqüències serioses pels parlants: molts d’ells poden experimentar dificultats a l’hora de fer servir un alfabet imposat que no han après, o poden ser estigmatitzats pel fet d’emprar termes “incorrectes”. L’exigència de tenir una llengua unificada que faci d’apuntalament d’un moviment nacional pot portar a polítiques lingüístiques recargolades i a l’estigmatització d’aquells que no puguin, o no vulguin, adherir-se a les noves normes. Com el lingüista assentat a Belgrad Egon Fekete remarca, “a la nostra regió […] tothom té la seva pròpia nació, religió, llengua i alfabet. I això no és bo […] Des d’un punt de vista científic, no es pot acceptar que hi hagi una llengua sèrbia, una llengua croata una llengua bosniana i una llengua montenegrina diferents les unes de les altres”[15]. Com a conclusió, això pot interpretar-se com l’extensió lògica d’una política defectuosa i ultranacionalista: el desig de crear una identitat que la gent no sembla necessitar.
Imatge de portada: Icona utilitzada per l’associació Plataforma per la llengua.
Bibliografia
Greenberg, R. D. (2004). Language and Identity in the Balkans: Serbo-Croatian and its Disintegration. Oxford: Oxford University Press.
Joseph, J. E. (2006). Language and Politics. Edinburgh: Edinburgh University Press.
Kloss, H. (1967). ‘Abstand Languages’ and ‘Ausbau Languages’. Anthropological Linguistics , 29-41.
Man, J. (2000). Alpha Beta: How 26 Letters Shaped the Western World. New York: Wiley.
Matthews, P. H. (2007). The Oxford Concise Dictionary of Linguistics. Oxford: Oxford University Press.
Thomas, P.-L. (2002). Le serbo-croate (bosniaque, croate, monténégrin, serbe) : de l’étude d’une langue à l’identité des langues. Revue des études slaves , 311-325.
Trudgill, P. (1992). Ausbau sociolinguistics and the perception of language status in contemporary Europe. International Journal of Applied Linguistics , 167-177.
Trudgill, P. (2004). Glocalisation and the Ausbau sociolinguistics of modern Europe. In A. D. (eds.), Speaking from the margin: global English from a European perspective (pp. 35-49). Frankfurt: Peter Lang.
Trudgill, P. (2000). Sociolinguistics: an introduction to language and society. Harmondsworth, UK: Penguin Books.
[1] Nota adaptada pel traductor: aquest terme alemany es pot traduir, aproximadament, com a “llengua per distància”.
[2] Nota adaptada pel traductor: en català aquest terme es pot traduir com a “llengua per desenvolupament”.
[3] És digne de menció, és clar, que moltes llengües encaixen simultàniament en les definicions d’Abstand i Ausbau; en efecte, això és així en moltes de les llengües més parlades al món, com l’anglès.
[4] Vegeu, per exemple, l’informe del Comitè Permanent dels Noms Geogràfics, disponible a http://www.pcgn.org.uk/moldovan.pdf.
[5] Una llengua “pluricèntrica” seria aquella amb diverses formes estàndard, corresponents a diferents dialectes. Per exemple, tant l’anglès com el català són llengües pluricèntriques.
[6] http://www.csmonitor.com/1996/0813/081396.intl.intl.1.html
[7] N.T.: el Beowulf és un poema èpic en anglès antic que probablement fou composat durant el segle VII, poc després de la invasió germànica de les illes britàniques. En aquell moment l’anglès no tenia virtualment cap influència llatina o francesa, i era gairebé una llengua diferent de la que coneixem avui.
[8] Vegeu aquest enllaç http://www.nytimes.com/2006/08/30/world/asia/30iht-dialect.2644361.html?_r=0 per una selecció de les diferències més notables.
[9] Nota adaptada pel traductor: del Dictamen sobre la Denominació i l’Entitat del Valencià:
http://www.avl.gva.es/va/acords-AVL/main/03/document/NOMENTITAT.pdf
[10] Per exemple, l’Ethnologue estima que el nombre de parlants del gaèlic a Escòcia és de menys de 60,000 persones, sobre una població de més de 5 milions.
[11] N.T.: llengua germànica anglosaxona diferent de l’anglès parlada tradicionalment a les Terres Baixes d’Escòcia. No s’ha de confondre ni amb el gaèlic escocès de les Terres Altes, una llengua celta, ni amb el marcat dialecte escocès de l’anglès, amb el qual està, emperò, molt probablement relacionat.
[12] http://www.scotland.gov.uk/Publications/2010/01/06105123/4
[13] De l’Informe de la Comissió Ministerial sobre la Llengua Escocesa, disponible online: http://www.scotland.gov.uk/Resource/Doc/332491/0108193.pdf
[14] Dades extretes de l’Ethnologue: http://www.ethnologue.com/language/sco
[15] http://www.rferl.org/content/Serbian_Croatian_Bosnian_or_Montenegrin_Many_In_Balkans_Just_Call_It_Our_Language_/1497105.html
Do you want to read this article in English? Just click here!
