Jo sóc dels qui està a favor de que els tomàquets tinguin gust a tomàquet, com resava aquella campanya electoral ecosocialista (http://www.youtube.com/watch?v=7lEY742-9tU&feature=player_embedded#t=49s) de la Iniciativa per Catalunya liderada per l’ara senador Joan Saura. A més, també sóc dels qui vol la independència de Catalunya, més enllà del protagonisme que el centredreta nacionalista està tenint en aquesta explosió nacional que representa el panorama polític posterior al Dimarts 11 de Setembre de 2012. I em pregunto quan l’esquerra catalana estarà a l’altura de les circumstàncies. A l’altura del país.

Dono per fet que Catalunya tindrà un Estat. No puc aventurar pas quan serà això, tot depèn de quant sigui capaç d’estirar el xiclet Convergència i Unió. Ja ho deien els sofistes contemporanis (també anomenats tuitaires): “A Catalunya, arribat el moment, si la dreta no fa la independència la farà l’esquerra”. Vet aquí que ens trobem amb una esquerra desarmada i desorganitzada, malgrat el difícil moment econòmic i el drama de moltes famílies per arribar a final de mes.

L’explosió independentista dels darrers 3 anys ha estat motivada en gran part per una crisi social i econòmica sense precedents a la nostra generació. L’argument econòmic per marxar d’Espanya ha estat clau per entendre com votants del PSC o de CiU demanin l’independència obertament. “Amb una Catalunya independent, tindrem millors serveis socials”, porta dient molts anys Esquerra Republicana. I és aquí quan és molt difícil entendre per què l’esquerra no s’està aprofitant d’un independentisme social majoritari.

L’esquerra nacional ha de fer-se gran. Ha d’assumir que Catalunya ha parlat i que el moment és històric. Catalunya mereix ser un país normal; mereix tenir un partit d’esquerra real que aplegui els partits anticapitalistes juntament amb les CUP i sectors d’EUiA i, a més, ha de tenir un partit polític atrapa-ho-tot (catch all) que pugui copsar l’ideari social d’ICV-EUiA, ERC i part de SI. Catalunya ha de normalitzar el seu sistema de partits (mantenint el sistema pluripartidista actual, que tan rica i activa la fa políticament). El país potser necessitarà també un partit verd, o un partit pirata, un partit anticapitalista… Però amb aquests dos grans grups nucleats (esquerra real i esquerra ‘ecosocialista–republicana’) als unionistes només els quedarà aglutinar-se al votant de PP i/o C’s o el que quedi del PSC. I seran marginals, sense referents públics i nedant contra corrent a un país de nova creació, orgullós de la seva victòria contra la història.

L’esquerra nacional necessita de figures polítiques com el Raül Romeva; que vagin més enllà de les porugues tradicions partidàries i que analitzin cada situació en el seu context, tot aportant un punt de vista ideològic diferent i interessant. El mateix penso de l’Oriol Junqueras; curiosament tots dos amb experiència a Brussel·les en el moment on a Catalunya li pot ser més útil: s’hi juga formar part o no de la UE. I com aquestes dues persones en podríem trobar molta altra gent, preparada i amb ganes de construir de zero el nou Estat.

Aquest és el paradigma on ens movem. On cognoms com Tura, Ros, Maragall, Herrera o Camats han de fer un pas endavant i decidir què seran de grans. Han de decidir si Catalunya, aquest nou Estat dins Europa, adquirirà Convergència com una nova i nostrada “Dinastia Ming” o bé volen construir una alternativa. Una alternativa que pensi què vol incloure a la Constitució o que promogui nous models econòmics més justos i socials que trenquin amb la barbàrie financera del capitalisme. Uns tomàquets que tornin a tenir gust de tomàquets dins l’amanida que serà la nova Catalunya. I, ara, ens toca construir-la a totes i tots.

@silviofalcon