Abenomics a la corda fluixa

per  (@aleixsarri)

Shinzo Abe, primer ministre japonès, va llançar fa prop de dos anys el pla més ambiciós que ha viscut el Japó en els darrers 20 anys per lluitar contra la deflació: l’Abenomics.

La caiguda sostinguda de preus, havia fet del Japó l’únic lloc del món en què diferir una inversió o una despesa de consum era beneficiós per als ciutadans. Així doncs, amb una crisi de la inversió privada i un augment continuat de l’estalvi propulsat per una balança de compte corrent positiva, el govern va ocupar, mitjançant dèficits fiscals propers al 10% del PIB, el forat que havia deixat l’activitat privada a l’economia.

Amb tot, el deute públic del Japó ja assolia a finals de 2012 una cota sensiblement superior al 200% del PIB, una xifra mai vista al món, i cada cop més preocupant si es té en compte la demografia decreixent a l’illa, i la reducció cada cop més notòria del seu superàvit comercial, font dels estalvis que permetien finançar el dèficit.

Així, Abe, decidit a trencar amb la deflació, va llançar el seu programa de revitalització de l’economia. Tenia tres potes: un gran paquet d’inversió pública en infraestructures, la posada en marxa de reformes estructurals per modernitzar l’economia i un estímul monetari gegant amb la compra massiva de deute públic japonès (80.000 M de dòlars mensuals) que devalués el ien i fes augmentar les exportacions japoneses.

L’objectiu a mitjà termini era eliminar la deflació (que els preus comencessin a pujar, cosa que estimularia la inversió) i crear prou creixement econòmic per començar a estabilitzar el deute públic del país.

Dos anys després no és gens clar que se n’hagi sortit (de moment). Abe ha aconseguit efectivament devaluar el ien un 20%, però després d’un inici prometedor el 2013, aquest 2014 l’Abenomics ha tingut un resultat molt irregular. Malgrat aconseguir arribar a una inflació de l’1,3% (l’objectiu és el 2%), el PIB va caure un 7,1% anualitzat el segon trimestre arran d’una pujada de l’IVA, les exportacions no han augmentat com s’esperava i la pujada dels preus de l’energia (causada per la devaluació del ien i el tancament nuclear després de l’accident de Fukushima) ha disminuït la renda disponible dels japonesos. Mentrestant, la inversió empresarial ha caigut al voltant d’un 10% interanual.

La borsa de Tokyo s’ha disparat, és cert. Però amb prou feines es pot afirmar que aquests beneficis hagin arribat fins a l’economia real. Tot i l’augment de la inflació, els salaris reals dels japonesos han disminuït, i això ha reduït el seu poder de compra, i per tant la demanda interna de l’economia. Algunes veus afirmen que això és degut a un mercat laboral disfuncional i que per tant cal reformar.

Tanmateix, el que és clar a dia d’avui és que als japonesos els costa de creure que l’Abenomics pugui funcionar. Només cal mirar el següent gràfic, la pujada de la borsa japonesa s’ha produït mentre els japonesos dormien, no han estat ells els qui hi han invertit!

Pujada de la borsa japonesa de dia (blau) i de nit (vermell).

Així doncs, és molt possible que els japonesos encara no hagin cregut que la inflació realment arribarà i es mantindrà al 2% en els propers anys. Els joves sempre han viscut en deflació, i l’alt grau d’envelliment del país fa que la seva economia sigui molt més propensa a l’estalvi que a la inversió i el consum.

És aquí on entra la tercera fletxa de l’Abenomics: les reformes estructurals.

L’estructura social del Japó fa que la senioritat passi per davant d’altres consideracions en el funcionament de les empreses, cosa que debilita la seva competitivitat. Aquest aspecte cultural, unit al fet que el mercat de treball crea una divisió molt forta entre les persones que fa anys que treballen i aquelles que tot just s’han incorporat al mercat laboral, en fa imprescindible la reforma. Les crides d’Abe per a fer que els salaris reals augmentin, de moment, han fracassat.

Per altra banda, el tradicional rol domèstic de la dona perjudica greument la seva capacitat productiva i la del país. De mitjana les dones cobren un 30% menys que els homes i la seva taxa de participació en el mercat de treball és molt més baixa que en d’altres països desenvolupats. És per això que Abe es refereix a les dones japoneses com l’actiu més infrautilitzat del país. Reformes que facilitin la maternitat, un augment de guarderies públiques i polítiques que permetin conciliar millor feina i família poden ser decisives a l’hora de fer augmentar la participació femenina en el mercat laboral i d’aixecar el potencial de creixement del país.

Finalment, és clar, hi ha la qüestió de la demografia. Amb una població decreixent i cada cop més envellida, està disposat el Japó a permetre un augment de la immigració per suavitzar el xoc? Aquesta és potser la reforma més difícil de totes, i la que pot donar més rèdits. Si el 1995 hi havia 87 milions de persones en edat de treballar, el 2050 només en seran 55 milions, amb molta més població d’avançada edat que en dependrà.

Aquests, entre d’altres, són aspectes que el Japó hauria de reformar per a què l’Abenomics tingui possibilitats de funcionar, però és precisament en aquest camp on Abe ha treballat menys, confiant-ho tot als estímuls de la política monetària i utilitzant el seu capital polític per reinterpretar la constitució japonesa.

I SI L’ABENOMICS FALLA?

Les darreres dades semblen anunciar que l’Abenomics no està funcionant; ho sabrem del cert el proper any. Si per exemple Abe no aconsegueix que els salaris reals pugin per sobre de la inflació que està aconseguint amb l’acció del Banc del Japó, és possible que els ciutadans s’oposin cada cop més contundentment a l’Abenomics.

Tampoc es pot descartar que hi hagi un augment de la inflació sense que hi hagi creixement, cosa que pot fer augmentar els costos de finançament de Tokyo als mercats internacionals. Per altra banda, la nova pujada de l’IVA prevista pel 2015 té sentit per començar a reduir el monstruós dèficit japonès, però a la vegada pot suposar una altra sotragada al creixement que pot incrementar el cansament social. Per molt que Kuroda, president del Banc del Japó, s’hagi compromès a augmentar encara més les compres de deute públic, no és clar que la simple impressió de bitllets pugui solucionar el problema.

Per altra banda, si la línia actual persisteix i el Japó entra en una etapa de dèficit a la balança de pagaments, el deute públic nipó serà comprat cada vegada més per ciutadans estrangers, que probablement no seran tan tolerants amb el creixent risc d’impagament associat a un deute públic que supera de bon tros el 200% del PIB i que necessita demanar anualment prop de 900.000 milions de dòlars als mercats per poder-se finançar. Una petita pujada dels costos dels interessos a pagar pel Japó, podria conduir el govern a un carreró sense sortida: actualment ja es gasta 210.000 milions de dòlars anuals (el PIB català) en pagament d’interessos. El prestigiós economista Michael Pettis fins i tot augura que el triomf de l’Abenomics podria dur a una crisi de deute.

I aquesta és la qüestió, l’Abenomics sembla una acció a la desesperada per fugir de la deflació, retornar al creixement i evitar que el deute públic arribi a nivells insostenibles que puguin produir un col·lapse econòmic i social. Seguim-ho de prop, en força aspectes el Japó és un indicador avançat d’allò que pot passar a Europa.