Paga la pena ser europeista?
per Maiol Sanaüja (@MaiolSanauja)
La Unió Europea ens l’han venuda com l’astre que més brilla, que més escalfa i que més il·lumina. Avui, la Unió Europea brilla menys, escalfa poc i il·lumina uns pocs. La crisi econòmica ha afavorit els qui engreixen la maquinària burocràtica de Brussel·les i Estrasburg, mentre que ha provocat que el populisme arreli i que aquest ja s’hagi catapultat al Parlament Europeu per introduir esmenes a la totalitat al projecte europeu des de l’extrema dreta fins a l’extrema esquerra.
Els immigrants com a cortina de fum, no saber dirimir el conflicte dels drets socials i laborals, l’abandonament de l’euro per guarir una economia comuna i la segregació entre les europes fidels als pobles i les europes lleials al blindatge dels Estats, han provocat que la pretesa unió política del vell continent sigui un amor impossible.
El filòsof francès Jean-Pierre Faye va dir que “Europa és on no hi ha la pena de mort“. Europa, doncs, només reuneix els feligresos de la pau perpètua, els quals no saben fer ús de la violència per mantenir i fer respectar els seus dominis. La majoria dels Estats membres deleguen les seves atribucions sobiranes en defensa, per exemple, cosa que impossibilita una resposta clara i eficient quan el moment polític ho necessita. La inacció i omissió envers Ucraïna és, tan sols, una mostra.
Un altre filòsof, l’espanyol George Santayana, constatà que “El més costós de les aliances internacionals és haver d’acostumar-se a ser governats en part per estrangers“. Això mateix és el que ha portat els Parlaments dels Estats membres a perdre la seva independència, àdhuc veure’s minoritzades llurs sobiranies per càrrecs no votats, sinó paradoxalment adjudicats pels propis estats membres.
En aquest sentit, la idea d’una Europa com a futura institució política diu ben poc a la ciutadania delerosa per participar en tot. A banda de la fantasia europea com a ideal i referent democràtic entre les civilitzacions del món, hi ha una Europa real, la qual ha vingut per quedar-se: l’Europa que no suscita cap entusiasme. Els anhelats «Estats Units d’Europa» no poden tapar l’Europa dels poders financers i la dels governs submisos: hi ha una Europa de la sobirania popular que creix per sota, mentre que hi ha una Europa que juga a la simulació de saber-se unida quan en realitat produeix desafecció. S’albira un pols entre les temptacions nacionals de tornar el control dels estats a les nacions i la fascinació autoritària d’uns designats que actuen en nom de la majoria. Aquest panorama només pot provocar la implosió interna d’un sistema europeu ordit per satisfer la concòrdia entre els Estats membres: a més accions reaccionàries per part dels mandataris europeus, més reaccions populars per acabar amb la tirania en la presa de decisions.
La Unió Europea només la pot salvar una autèntica sobirania popular europea. És a dir, cal donar per invàlida l’estratègia de Jürgen Habermas: predicar més Europa no tancarà els debats identitaris ni exorcitzarà els fantasmes de les qüestions més locals. Si no anem cap a un model de democràcia real, vegi’s que el Parlament Europeu esdevingui un Bundestag alemany, una Assemblea Nacional francesa, una Cambra dels Comuns britànica, a Brussel·les només hi haurà lloc per al desgovern. O dit d’una altra manera, ara mateix els ciutadans “sobirans” no controlen els mercats financers ni llurs responsables, ans al contrari: els mercats financers i llurs responsables condueixen els ciutadans “sobirans” per i cap a on volen.
Entendre que les borses nacionals dels Estats membres són un parc temàtic d’atzar i voluntats orquestrades com a Las Vegas, pot resultar xocant. Ho admeto. Però davant de l’omertà corporativa al joc polític, especulatiu i corrupte, els crupiers financers s’amaguen les cartes i viuen a costa nostra, benvolgut lector.
En aquesta tessitura, qui pot pensar que mai Europa arribarà al model en què l’exercici del poder equivaldrà a un vot lliure i igual per a tots els organismes europeus? Es beslluma, per tant, el col·lapse. Perquè si no hi pot haver un vot lliure i igual, augmentaran les desigualtats materials. Perquè si no hi pot haver un vot sense poder-se comprar ni manipular, proliferarà el poder autònom al poder popular. Dues europes caminant separades dintre d’una -ficció- política que diu unir-les.
Menystenir la ciutadania per perpetuar els capricis dels estats comporta promocionar un clar i inequívoc símptoma de totalitarisme. I vist cap a on anem, cap a quina Europa sorgeix per damunt de les ciutats, els pobles i les nacions, paga la pena ser europeista?
(Visited 147 times, 1 visits today)