Diada Nacional de Catalunya – 11 Setembre 2012
Editorial per la Diada Nacional de Catalunya – 11 Setembre 2012
En els darrers mesos es va fent cada cop més palesa la idea de la independència de la nació catalana de la resta del Regne d’Espanya, per a convertir-se en estat sobirà dins de la cada cop més políticament integrada Unió Europea. La crisi financera iniciada el 2007 i convertida en crisi econòmica de primer nivell que ja dura cinc anys, transformant-se en crisi social dins dels estats de la zona euro per la seva lentitud en prendre decisions que puguin minvar els seus gèlids i secs vents, ha fet que a Catalunya creixi la sensació de desemparament per part de l’Estat Espanyol. La petició de pacte fiscal en la línia del concert econòmic d’alguns és voluntat de més sobirania per la nació catalana. Altres, cada cop més altres, es decanten per la secessió de Catalunya. Finestra d’Oportunitat se suma a aquesta petició, reivindicació, desig, voluntat de ser del poble català. És el moment de fer un pas endavant, de presentar-nos com a petita però digna nació del sud europeu, compromesa amb la construcció d’una més integrada Unió Europea. Som conscients que la secessió serà traumàtica, tant per a nosaltres com per a la resta d’Espanya –doncs un ideal, Espanya, morirà, i quan els ideals moren les reaccions dels seus portadors viatgen en cercles de la resignació a la fúria–.
La independència d’una nació sovint té dues causes: o bé causes eminentment emocionals, o bé de caire econòmic. Catalunya sembla presentar ambdues causes, però amb preeminència de la segona. El fet palès, i considerat cada cop més injust, de l’anomenat dèficit fiscal és la gran clivella que mou cada cop més ciutadans de Catalunya a demanar la independència d’aquesta encara Comunitat Autònoma. El pacte fiscal o millora de finançament en una línia federal o confederal serà un altre desencís amb l’Estat del que encara forma part Catalunya, serà un fracàs. Molts ho intueixen, molts altres n’estan segurs, alguns esperen que triomfi aquesta hipòtesi, altres que sigui errònia. La independència de la nació catalana ha d’ésser, doncs, una qüestió no tant d’Espanya, que ja ho és (com més centrífuga és Catalunya, més reaccions vocalment bàrbares apareixen als mitjans de comunicació de la capital del Regne, la gran metròpoli Madrid), sinó més aviat de tota Europa. Els catalans hem de saber manifestar-nos l’11 de Setembre i molts altres dies, hem d’escollir parlar no només la nostra llengua pròpia, el català, sinó també el castellà, i l’anglès i el francès; se’ns ha d’escoltar. Les nostres manifestacions que presentin la nostra voluntat d’ésser com a poble digne han de ser més comunes que la de la Diada d’enguany 2012, que no ha de quedar com a una bombolla temporal d’un sol dia, d’una rauxa passatgera que ve o torna com la tramuntana. La voluntat de ser del nostre poble s’ha assolit amb constància i consideració cap als diferents col·lectius que l’integren. La independència de Catalunya és legítima per molts nosaltres però ho ha de ser també a ulls aliens, hem de saber vendre-la. Tenim el no rotund de Madrid, no ens el traurà pas ningú; hem d’aconseguir que al món se’ns reconegui la legitimitat de poder ser estat nació i no nació sense estat. Per vèncer hem de convèncer, els d’aquí i els d’allà. Per això aplaudim la feina de la societat civil, liderada per l’Assemblea Nacional Catalana i Òmnium Cultural, i la iniciativa d’algunes entitats que se sumen a la idea d’omplir la manifestació del Dimarts 11 de Setembre de 2012 de banderes europees i senyeres (iniciativa polèmica per alguns, però molt necessària). Aplaudim també les adhesions de la majoria de partits polítics catalans, encara que lamentem la seva falta d’unitat.
La voluntat de ser del nostre poble és el motor que ens portarà a fer de la nació catalana un estat sobirà dins la Unió Europea. Ens hem de creure aquesta realitat cada cop més propera i hem de saber assolir-la, amb unitat, maduresa, seny i modèstia.
Visca Catalunya i Visca Europa!
Editorial para el Día Nacional de Cataluña – 11 Septiembre 2012
En los últimos meses es cada vez más patente la idea de la independencia de la nación catalana del resto del Reino de España, para convertirse en Estado soberano dentro de la cada vez más políticamente integrada Unión Europea. La crisis financiera iniciada en 2007 y convertida en crisis económica de primer nivel que dura ya cinco años, transformándose en crisis social dentro de los estados de la zona euro por su lentitud en tomar decisiones que puedan mermar sus gélidos y secos vientos, ha hecho que en Cataluña crezca la sensación de desamparo por parte del Estado Español. La petición de pacto fiscal en la línea del concierto económico de algunos es voluntad de más soberanía para la nación catalana. Otros, cada vez más, se decantan por la secesión de Cataluña. Finestra d’Oportunitat se suma a esta petición, reivindicación, deseo, voluntad de ser del pueblo catalán. Es el momento de dar un paso adelante, de presentarnos como pequeña pero digna nación del sur europeo, comprometida con la construcción de una más integrada Unión Europea. Somos conscientes de que la secesión será traumática, tanto para nosotros como para el resto de España –pues un ideal, España, morirá, y cuando los ideales mueren las reacciones de sus portadores viajan en círculos de la resignación a la furia y viceversa–.
La independencia de una nación a menudo tiene dos causas: o bien causas eminentemente emocionales, o bien de carácter económico. Cataluña parece presentar ambas, pero con preeminencia de la segunda. El hecho patente, y considerado cada vez más injusto, del llamado déficit fiscal es la gran grieta que mueve cada vez más ciudadanos de Cataluña a pedir la independencia de esta todavía Comunidad Autónoma. El pacto fiscal o mejora de financiación en una línea federal o confederal será otro desencanto con el Estado del que aún forma parte Cataluña, será un fracaso. Muchos lo intuyen, muchos otros están seguros de que lo será, algunos esperan que triunfe esta hipótesis, otros que sea errónea. La independencia de la nación catalana debe ser, pues, una cuestión no tanto de España, que ya lo es (cuanto más centrífuga es Cataluña, más reacciones vocalmente bárbaras aparecen en los medios de comunicación de la capital del Reino, la gran metrópoli Madrid), sino más bien de toda Europa. Los catalanes tenemos que saber manifestarnos el 11 de Septiembre y muchos otros días, debemos escoger hablar no sólo nuestra lengua propia, el catalán, sino también el castellano, y el inglés y el francés; se nos ha de escuchar. Nuestras manifestaciones que presenten nuestra voluntad de ser como pueblo digno deben ser más comunes que la de la Diada de este año 2012, que no debe quedar como una burbuja temporal de un solo día, de un arrebato pasajero que viene o regresa como la tramontana. La voluntad de ser de nuestro pueblo se ha alcanzado con constancia y consideración hacia los diferentes colectivos que lo integran. La independencia de Cataluña es legítima para muchos de nosotros pero lo debe ser también para ojos ajenos, debemos saber venderla. Tenemos el no rotundo de Madrid, no nos lo quitará nadie; hemos de conseguir que el mundo nos reconozca la legitimidad de poder ser estado nación y no nación sin estado. Para vencer tenemos que convencer, a los de aquí y a los de allá. Por eso aplaudimos el trabajo de la sociedad civil, liderada por la Assemblea Nacional Catalana y Òmnium Cultural, y la iniciativa de algunas entidades que se suman a la idea de llenar la manifestación del Martes 11 de Septiembre de 2012 de banderas europeas y senyeres (iniciativa polémica para algunos, pero muy necesaria). Aplaudimos también las adhesiones de la mayoría de partidos políticos catalanes, aunque lamentamos su falta de unidad.
La voluntad de ser de nuestro pueblo es el motor que nos llevará a hacer de la nación catalana un estado soberano dentro de la Unión Europea. Debemos creernos esta realidad cada vez más cercana y tenemos que saber alcanzarla, con unidad, madurez, seny y modestia.
¡Viva Cataluña y Viva Europa!
The National Day of Catalonia – September 11, 2012
Last months it has become increasingly clear that the independence of the Catalan nation from the rest of the Spanish Kingdom is to become a sovereign state within the increasingly politically integrated European Union. The financial meltdown of 2007 and turned into a first-rate economic crisis which is now lasting five years, becoming a social crisis within the euro zone because of the slow decisions of its states that might jeopardize this icy and dry wind, has made Catalonia’s helplessness of the Spanish State. A better finance request would bring Catalonia more sovereignty, some people think. Others increasingly prefer a secession of Catalonia. Finestra d’Oportunitat joins this demand, will of the Catalan people. It’s time to step forward, to introduce ourselves as a small but proud nation of southern Europe, committed to building a more integrated European Union. We realize that secession will be traumatic, both for us and for the rest of Spain as an ideal: this idea of Spain will change, die, and when ideas die reactions travel in circles from resignation to wrath.
The independence of a nation often has two causes: either eminently emotional or economic. Catalonia appears to have both, but with predominance of the latter. The fact increasingly considered unfair, today’s Spanish finance deficit with Catalonia, is called the large crack that moves citizens asking for Catalonia’s independence. An improved financial relation Spain-Catalonia in a federal way will be another disappointment with the state that Catalonia is still a region, it will fail. Many know it already, some expect this hypothesis to succeed, others to see it wrong. The independence of the Catalan nation must not be just a Spanish matter (the more Catalonia wants to break with Spain, the more barbaric reactions appear in the media of the capital city of the kingdom, the great metropolis Madrid), but a Europe’s matter too. Catalans have to learn to speak out on September 11 and many other days, we must not only choose to speak our own language, Catalan, but Spanish, and English and French, we have to be attended. Our demonstrations shall submit our will to be a decent people, and they should be more common than this 2012’s Diada, which should not remain as a single day boom, a passenger outburst. We have achieved what we have wanted with perseverance and consideration. Catalan independence is legitimate for many of us but it must also be for foreign eyes, we have to know how to sell it. We have already Madrid’s refusal; we must persuade the world we have to be recognized as a legitimate nation state and not a still stateless nation. Victory will come thank to conviction, to the ones here and them there. So we applaud the work of civil society led by the Assemblea Nacional Catalana and Òmnium Cultural, and the initiative of some associations of filling the demonstration on Tuesday September 11, 2012, of European flags and senyeres. We also welcome the accession of most Catalan political parties, although we regret their lack of unity.
Our people’s will is the engine that will lead us to make the Catalan nation a sovereign state within the European Union. We must believe this closer reality and we have to know to reach it with unity, maturity and modesty.
May God bless Catalonia and Europe!