El nou estat i els Països Catalans. Una visió pragmàtica

Per Miquel Gil (@miquelgilcat)

(Article publicat originalment al portal Catalan Paradigms)

El tractament de la qüestió dels Països Catalans és un dels punts més rellevants, més definitoris, que es plantejaran quan es redactin el document o documents constitucionals del nou estat català, que segurament a l’inici només comprendrà el territori de l’actual Comunitat Autònoma de Catalunya.

Al meu article anterior, centrat en el debat sobre l’oficialitat de les llengües, hi vaig tractar amb cert deteniment la qüestió de la relació entre l’estat i la nacionalitat. Ho vaig fer des del punt de vista del contingut de la nacionalitat, açò és la seva essència i funcions. Vaig argumentar que la identitat catalana, la catalanitat, es basa principalment en la llengua catalana; vaig dir, també, que el bon funcionament de les institucions modernes requereix d’un demos amb llaços de fidelitat que són impossibles en un context de diferenciació nacional i lingüística; finalment, vaig apuntar que des d’un punt de vista moral aquest demos únic només pot construir-se sobre la nacionalitat de la població originària del territori en qüestió, o en altres paraules, de la població més antiga que hi hagi viscut ininterrompudament. Tot centrant-me en la qüestió dels Països Catalans, en aquest article tornaré a sobrevolar la qüestió de la relació entre l’estat i la nacionalitat, aquest cop des del punt de vista de l’extensió d’aquesta última.

Aquest article es divideix en tres seccions principals. A la primera analitzaré l’aportació cabdal de Joan Fuster al debat sobre l’extensió de la nació catalana. A la segona part presentaré una comprensió pròpia de la qüestió, basada en gran part en les reflexions de Fuster però amb matisos meus que després tindran conseqüències importants en l’actitud i en la visió del seu desitjable tractament. Al tercer apartat empraré la comprensió elaborada al segon per argumentar com s’hauria de tractar constitucionalment la qüestió al futur estat català.

Realitats, noms i identitats. L’aportació de Joan Fuster

Joan Fuster desenvolupa el seu pensament nacional a les seves obres Nosaltres, els valenciansi i Qüestió de nomsii. Nosaltres, els valencians, com suggereix el títol, és una obra dirigida sobretot a analitzar els valencians. Fuster comença explicant que el valencià, que ell associa explícitament amb l’habitant catalanoparlant, el descendent de repobladors catalans i el nouvingut assimilat, de l’Antic Regne de Valènciaiii, és un home “incert”, que “pressent que no és carn ni peix”, d’una “ambigüitat paralitzadora, enervant”iv. Dels arguments de Fuster podem extreure’n que aquesta situació nacional trista i impotent, que es pot i s’ha de modificar, és conseqüència principalment de tres coses: la pròpia creació d’un regne privatiu de València diferenciat del Principat de Catalunya després de la Conquesta de Jaume I al segle XIII, la dualitat fundacional del Regne entre repobladors catalans de la costa i aragonesos/castellans de l’interior, i l’aparició un segle després d’un particularisme cada cop més marcat que, amb el temps, fa oblidar la catalanitat dels valencians. Fuster explica que tot i l’existència d’estats catalans diferenciats (perquè el Regne de València, per bé que dual era d’hegemonia catalana, de la part catalana), el gentilici “català” seguí essent compartit durant uns quants segles, especialment de portes enfora però també a l’interior de la Corona d’Aragó. A partir de finals del segle XV, amb la unió dinàstica amb Castella i la desconnexió dels tres trossos de catalanitat entre si, el terme unitari “català” és cada cop vist amb més reticència pel particularisme valencià i mallorquí, i usat més privativament al Principat de Catalunya. Si bé la consciència d’unitat etnolingüística es manté d’alguna manera sense un nom clar, amb circumloquis i apel·lacions a una suposada llengua mare llemosina, arribats al segle XVIII un valencià o un mallorquí ja no s’identifiquen com a catalans.

El remei de Fuster, centrat en València, és l’abraçament sense complexos de la catalanitat per part dels valencians, que de fet, amagada i sense nom, mai no ha deixat d’existir. Perquè, diu l’autor de Sueca, “una unitat lingüística sempre és correlació d’una altra unitat subjacent, feta de societat viva o d’inèrcies no derogades” i “dir-nos «valencians», en definitiva, és la nostra manera de dir-nos «catalans»”v. Tot això s’acaba d’entendre amb la lectura de Qüestió de noms. A l’inici els particularismes valencià i mallorquí eren purament polítics, jurisdiccionals, de «ciutadania» (o de subjecció), i no contraposats a la idea d’una nació etnocultural compartida, d’una “identitat de llengua i d’estirp”vi. Amb el temps, les rivalitats entre els tres estats catalans de la Corona d’Aragó i la desconnexió final després de la unió dinàstica amb Castella, el nom únic de “català”, que és amfibològic, que vol dir tant “persona de llengua catalana” com “habitant del Principat de Catalunya”, esdevé insuportable pels amors propis regionals de valencians i mallorquins. Perquè és sobretot el nom de “catalans” el que rebutgen, i no tant la idea d’unitat d’origen i d’idioma. Perquè cal tenir en compte que el particularisme valencià, almenys el tradicional i més natural, és un particularisme de la zona catalana del Regne de València i no pas de la zona castellanoaragonesa, i en conseqüència fins a l’època de Fuster no es rebutja tant la llengua catalana, que és la mateixa que la valenciana, o la unitat d’ascendència, que (al marge d’alguns pseudohistoriadors de cap de setmana) no es nega, sinó la idea insuportable que el nom comú sigui també el d’una part.

L’autor de Sueca doncs, creu que la situació d’ambigüitat paralitzant en què viuen els valencians, que els porta al sucursalisme de Madrid i a una condició nacional estèril i incòmoda, només pot superar-se a través del retrobament de la identitat etnocultural i lingüística compartida amb “catalans estrictes” i mallorquins, a la qual només manca un nom. Si bé Fuster considera la solució òptima que amb el temps tota la nació catalana es digui “Catalunya”vii i que “les actuals regions” s’esvaeixinviii, accepta que en l’actualitat els particularismes encara existeixen i aposta per la solució d’anomenar la nació “Països Catalans”, fórmula que essent respectuosa amb l’existència de la diferència regional, també assenyala la nacionalitat etnolingüística compartidaix. De fet, no és del tot clara l’actitud de Fuster envers el particularisme regional. Si a Qüestió de noms sembla que el vegi com una nosa, a Nosaltres, els valencians oscil·la entre l’acceptació resignada (“si el País Valencià – posem-nos en la perspectiva més localista – vol salvaguardar la seva personalitat ha d’ésser preservant-se fidel a la seva catalanitat bàsica”x) i l’aprovació plena (“Des de Salses a Guardamar, de Maó a Fraga, som un sol poble: un sol poble. Cada un dels nostres països n’és un fragment: o millor, un membre.La història i la geografia – la comunitat particular que formem – ens dona una fisonomia matisada i complementària”xi). Home de matisos, el que sembla clar és que no el rebutja frontalment, com sí que fa, per exemple, el també valencià Josep Guia, autor de l’opuscle És molt senzill: digueu-li Catalunyaxii. En tot cas, però, és igualment clar que Fuster desitja la unió política de tota la nació catalana en un sol estat, ja que “un País Valencià aïllat és una utopia i seria una traïció a la seva pròpia essència”xiii.

Noms propis i noms genèrics. Nació i ordenació política

L’aportació de Joan Fuster, per bé que importantíssima, és principalment un aprofundiment i sistematització d’unes idees, sentiments i intuïcions que planaven des de sempre sobre el nacionalisme català, i també sobre tota la catalanitat. De fet, el propi Fuster planteja Nosaltres, els valencians com una necessària explicació descarnada d’una catalanitat dels valencians que, especialment a València, tothom coneix però que ningú no esmenta, que tothom tracta amb circumloquis i sobreentesos. Com ja he dit, Fuster explica que la unitat idiomàtica (i de quelcom més) era una realitat sense nom que d’alguna manera es mantenia al subconscient d’aquells que des del segle XIII fins al XVII van compartir, amb gradual abandó, el nom de catalans. En aquest sentit, coses tan banals, i això és de collita pròpia, com el fet que a Mallorca un immigrant castellanoparlant sigui anomenat despectivament un “foraster” mentre que un “català” o un valencià segueixin sent simplement un “català” i un valencià són significatives, precisament per la seva manca d’elaboració intel·lectual i d’ús militant.

L’enfocament de Fuster, com no pot ser d’altra manera, és eminentment etnolingüístic. La identitat compartida sense nom, mancada d’una “ciutadania” històrica única, només pot ser de caràcter cultural i lingüístic. En això, novament, Fuster no és altra cosa que un sistematitzador i ordenador d’intuïcions i idees que molts d’altres abans seu ja havien tingut. Enric Prat de la Riba, en un article de 1907 titulat Greater Cataloniaxiv, planteja moltes de les qüestions que el suecà desenvoluparà mig segle més tard, molt destacadament la qüestió del nom: “hi ha realitats sense paraula que les representi, hi ha pobles, hi ha nacionalitats sense nom nacional”xv i “el nom de Catalunya […] va designar només el vell Principat, per més que fossin i es diguessin igualment catalans els habitants de València i Mallorca”xvi. També Prat, tant en aquest article com a la resta de la seva obra, fa la distinció entre ciutadania i nacionalitat. A l’article Greater Catalonia l’exemple usat per il·lustrar aquesta diferenciació és especialment reeixit: “tots som uns, tots som catalans. Les diferències que ens separen, són diferències accidentals, diferències regionals com les que es presenten dins de totes les nacionalitats, per fortes i sanes que siguin. Més n’hi havia entre Esparta i Atenes, i la unitat espiritual de Grècia va ésser un fet d’evidència indestructible”. En definitiva, els tres estats catalans medievals eren equiparables a les polis gregues de l’antigor, cadascun amb la seva “ciutadania”. Aquesta comparació, que serveix per distingir amb claredat la nacionalitat de la subjecció política, obre també la porta a altres reflexions.

Potser la part menys desenvolupada, més donada per sobreentesa, de Nosaltres els valencians i de Qüestió de noms és la necessitat peremptòria que veu Fuster de la unificació, d’una forma o altra, dels diferents territoris històrics catalans. Possiblement l’autor pensa que un cop acceptada la nacionalitat compartida, la necessitat d’unificació dels diferents territoris és de lògica abassegadora. A Nosaltres, els valencians, com ja he explicat, ho despatxa dient que “un País Valencià aïllat és una utopia i seria una traïció a la seva pròpia essència”xvii.

Que els catalans de l’antic Principat, els valencians i els mallorquins compartim una nacionalitat, i que la seva adjectivació més natural és “catalana” sembla evident. La presentació dels fets per part de Fuster, fins ara només disputada amb udols i esgarips, es manté, en el seu nucli, insuperada. Tanmateix, la univocitat d’aquests fets, tan ben presentats, no és tan evident. Una nacionalitat compartida no necessàriament ha de de conduir a la creació d’un únic estat.

Com ja hem vist, Fuster aposta pel nom propi “Països Catalans” com a solució més o menys provisional per anomenar el conjunt de la nació. Em sembla una opció desencertada, almenys de la manera com està plantejada. Primer de tot, si bé Fuster es reclama als seus escrits poc amant de nacionalismes/localismes geogràfics (“si algun sentit posseeix avui dia el terme «País Valencià» és, i solament aquest, el de designar una entitat social viva: un poble, més que no pas una geografia. Sobre l’àrea territorial que ara ocupem nosaltres, abans habitaren i moriren pobles distints, amb unes altres llengües, i amb uns altres déus, amb uns altres destins”xviii), apostant per “Països Catalans” lliga la nació catalana, que com hem argumentat és en contingut la població amb una llengua i una cultura privatives, a una terra concreta. No estic dient, que no se m’entengui malament, que la nació catalana, que els catalans no hagin de tenir una terra o que no hi tinguin dret, simplement dic que la terra no és l’essència de la nació sinó un “propietat” seva i que per tant no és adequat que el nom nacional faci referència a un conjunt de territoris. Fuster, a més, fonamenta l’elecció d’aquest nom en l’acomodament, mentre existeixin, dels particularismes regionals. Novament, em sembla una mala decisió. Si el territori no forma part de l’essència de la nació, els particularismes de caire polític encara menys. Totes dues coses, clarament, tenen una vinculació amb la nació: el territori és un dret adquirit de la nació que l’ha ocupat durant segles i els particularismes genuïns valencià i mallorquí (i no les aberracions que veiem avui) són en tot menys en el nom, catalans. Però cap de les dues coses forma part de l’essència de la nació, que, repetim-ho, és etnocultural. El nom més adient per la nació, penso, és simplement el de “nació catalana”. Podem reservar al terme “països catalans” una categoria genèrica, com ara “polis gregues” o “principats alemanys”, fórmules d’ús freqüent que no són noms propis.

A l’article anterior vaig argumentar amb deteniment que perquè les institucions liberal-democràtiques modernes funcionin, i que per ser justos amb els habitants autòctons d’un territori, és necessari conformar un demos que sigui d’una mateixa nació cultural, de la nativa. Això no comporta necessàriament, però, que tota la nació cultural hagi de formar part d’un únic estat. De la mateixa manera que atenencs i espartans, en l’exemple de Prat, o els diferents principats alemanys d’abans de la unificació bismarckiana, eren d’una sola nació però tenien ciutadanies diferents, no seria un cataclisme que per raons de particularisme o d’oportunitat o del que fos existissin diferents estats catalans, mentre, òbviament, fossin conscientment catalans. De fet, quan l’actual Comunitat Autònoma de Catalunya s’independitzi, ja n’hi haurà dos. Allò que ens hauria de preocupar essencialment, és que cap part de la nació catalana estigui dominada per nacions alienes, primerament per un tema de justícia nacional i segonament perquè, repetim, les institucions liberal-democràtiques requereixen la identitat i solidaritat de la ciutadania (cosa que no s’ha d’aconseguir per assimilació en casos de minories nacionals territorialitzades i històricament assentades al seu territori).

En definitiva, si bé és evident que catalans del Principat, valencians i mallorquins som tots d’una mateixa nació catalana, les fórmules polítiques legítimes per organitzar-nos són diverses. No només l’estat únic és legítim. Estat i nació són coses diferents, i si bé l’Estat ha d’estar guiat per una nació determinada, ha de tenir una identitat nacional determinada, no és indispensable que tots aquells que comparteixen una identitat nacional formin part del mateix estat. El filòsof i nacionalista alemany de finals del XVIII Johann Gottlieb Fichte, que preconitza una educació basada en el caràcter nacional germànic per a tots els alemanys, opina que: “es una suerte que todavía haya estados alemanes diferentes e independientes unos de otros. Lo que a menudo ha significado una desventaja para nosotros quizá pueda redundar en nuestro beneficio en esta importante tarea nacional. Quizá la imitación de la mayoría y el afán de superarse unos estados a otros, pueda conseguir lo que la tranquil·la autosuficiència del estado único no hubiese logrado”xix. Si bé jo no considero una “sort” o necessàriament positiu que no ens unifiquem, sembla clar que allò que és important és que tota la nació sigui independent i ho sigui de manera conscientment catalana. Altres raons a part de la identitat compartida determinaran, al final, la forma com s’articularà la nació catalana. Per resumir-ho en poques paraules abans de passar al següent apartat, podríem definir la meva visió com un pragmatisme polític limitat només per raons de justícia nacional i de consciència (i pràctica) de catalanitat.

El nou estat català i els països catalans

Sembla molt probable que quan l’actual Comunitat Autònoma de Catalunya s’independitzi, ho farà sola. Durant l’elaboració del document o documents constitucionals (jo guardo l’esperança que es recuperi la tradició de tenir diverses constitucions, que en el cas modern tractin temes diferents i es puguin modificar per referèndum, per fer-ho tot més flexible i participatiu), caldrà definir l’Estat, nacionalment, d’una manera o d’una altra. En els casos on la Nació sobrepassa els límits de l’Estat, hi ha dues maneres de definir-se constitucionalment: com un estat de nació X o com L’Estat de la Nació, en singular.

Els estats alemanys d’abans de la unificació de Bismarck eren estats de nació alemanya. Després de la unificació, el nou imperi es va presentar com l’Estat dels alemanys. La diferència no és irrellevant, ja que té conseqüències importants. Durant el segle XIX Àustria i Prússia, totes dues autoconsiderades estats alemanys (en el cas d’Àustria per hegemonia alemanya dins del seu imperi), van competir ferotgement per unificar els altres estats alemanys entorn seu. Prússia guanyà i el nou Imperi Alemany passà a ser l’Estat, en singular, dels “alemanys”. Els austríacs, també amb el trauma nazi com a incentiu, cal dir-ho tot, progressivament van deixar de considerar-se “alemanys”.

En vista de l’experiència austríaca, seria un error que el nou estat català es digués “República Catalana” o “Estat Català”. Al principi, com que València i Mallorca seguirien a l’estat espanyol, tindria tot el sentit que la Catalunya independent fos l’Estat dels catalans, el seu representant, la seva personificació jurídica. Però, si per un motiu o un altre, València i les Illes s’independitzessin sense voler formar part de l’estat ja existent, es correria el risc que la recuperació del sentiment de catalanitat, que tant està costant de fer reflorir, fracassés definitivament. Una solució més adient, que ens connectaria amb la nostra història i permetria que els particularismes valencià i balear(s) no desemboquessin en refús de la catalanitat, seria la recuperació de la denominació històrica de Principat de Catalunya com a nom oficial de l’Estat.

Un cop decidit un nom adequat, caldria també abordar el tema de la relació amb la resta de la catalanitat. Imaginant que em fessin cas i adoptessin el nom que he proposat, encara que el nou Principat de Catalunya no fos L’Estat dels catalans, en singular, el fet de ser un estat català generaria una sèrie d’obligacions envers la resta de catalans i de possibles estats catalans.

Primer de tot, caldria que l’articulat constitucional obligués el govern del Principat a negociar amb els governs estrangers amb població catalana al seu anterior amb l’objectiu que les minories catalanes poguessin decidir lliurement el seu futur polític. Caldria plantejar-ho de tal manera que el govern del Principat fes de garant del dret d’autodeterminació de tots els catalans, especialment en cas de detectar moviments polítics que ho reclamessin en els territoris en qüestió.

Segonament caldria contemplar un procediment constitucional àgil per a la incorporació al Principat de territoris catalans que així ho desitgessin. Així, si per exemple les Illes s’independitzessin d’Espanya i volguessin integrar-se al Principat de Catalunya (si calgués, modificant-ne el nom), haurien de poder-ho fer de manera ràpida i fàcil.

Tercerament, convindria incorporar un article que obligués el govern del Principat a procurar l’existència d’una organització “internacional” (ai, les paraules capcioses) o una confederació amb la resta d’estats sobirans catalans, si aquests existissin. Com he dit, és tan legítim que hi hagi un sol estat de nació catalana com que n’hi hagi múltiples, però si el cas és el segon, és desitjable que els diferents estats en siguin conscients i promoguin polítiques favorables a la nació en el seu conjunt, en llengua i en cultura. Si pels motius que fossin hi hagués més d’un estat català, seria convenient que hi hagués alguna estructura, per minimalista que fos, que gestionés temes purament nacionals: cultura, llengua i catalanització de la immigració dels diferents estats. També es podrien compartir altres coses, però això ja no és un tema de l’esfera estrictament nacional.

Així, si tot anés bé, en 50 anys podria donar-se el cas que hi hagués un estat del Principat i les Illes confederat amb un estat valencià i unes minories catalanes a la Franja o al Rosselló reclamant un referèndum d’autodeterminació amb l’assistència dels estats catalans ja existents. O podríem tots formar part d’un sol estat gràcies a l’articulat flexible dels documents constitucionals del Principat. En tot cas, allò que importa, més enllà de l’articulació política de què ens dotem, és que els nostres territoris esdevinguin, un cop més, plenament catalans, i que en les qüestions purament nacionals tinguem una certa unitat d’acció i de voluntat.

Foto portada: El Periódico.com