Referèndums i conseqüències
Per David Nàcher (@nacherd)
El referèndum és una eina de participació directa que últimament està de moda. A Catalunya ja fa més de tres anys que gairebé tot el debat polític gira sobre la possibilitat de celebrar un referèndum no vinculant, o consultiu, sobre la possible independència del territori. Ara, la resta de ciutadans de l’Estat també es sumen a la voluntat de poder exercir el seu dret a vot per opinar sobre la futura forma d’Estat, o sigui, Monarquia o República. Finalment també tenim la voluntat ciutadana d’organitzar un multireferèndum legal per solucionar cinc temes d’interès ciutadà.
En aquest article no donaré pistes sobre si s’han de celebrar aquests comicis o no, o sobre la seva articulació legal o resultat. Simplement, vull donar tres arguments que no acostumen a sortir ni a l’opinió pública ni a la publicada i que són importants a l’hora de valorar la importància de celebrar Referèndums. Això no vol dir que, personalment, estigui a favor o en contra de les propostes abans esmentades, sinó que, simplement, s’han de tenir unes consideracions abans de l’ús d’aquesta eina.
La primera de les idees és que un referèndum acostuma a ser bidimensional, o “sí” o “no”, o blanc o negre, i deixa molts grisos sense contemplar. Si bé es veritat que en molts temes socials i polítics l’opinió personal sol ser bastant radical, cal animar a la reflexió i a l’explicació dels matisos que, de ben segur, té la qüestió. Tot i així, la voluntat d’introduir una proporcionalitat o escala de grisos a les respostes produeix una dificultat afegida a la seva anàlisi post-referèndum, i per tant, un possible marc de dubte posterior. Com a exemple tenim la doble pregunta catalana i les seves possibles interpretacions en la victòria de la segona pregunta: Sí-No o del Sí-Sí.
La segona idea és la victòria de la majoria en front de la minoria. Si es cert que la democràcia és la dictadura de la massa contra els outsiders, en els Estats socials i democràtics de dret, s’ha de procurar la protecció de les minories oferint alternatives viables als seus projectes econòmics, socials, culturals i polítics. Per tant, un referèndum no pot ser ni total ni absolut i ha d’articular mecanismes que, a posteriori, no originin grans perdedors i, d’alguna forma, compensar-los oferint alternatives per a la cohesió social.
L’última idea és vigilar amb la universalització dels Referèndums. És veritat, que a primera vista, la idea suïssa de fer consultes populars per tot pot semblar magnífica i ha portat que programes de televisió generalistes i, normalment, situats ideològicament a l’esquerra, hagin fet programes monogràfics sobre el tema. Tot i així, aquest punt pot comportar dos problemes de difícil solució. El primer és el desànim general com a conseqüència de la participació en preguntes sobre polítiques que queden molt lluny del ciutadà, o preguntes de poca importància. Això provoca la fatiga dels electors i, com a conseqüència, la participació demenys del 10% de la població. Podem dir que la resposta d’una ínfima part de la població dóna legitimitat a un procés? Es pot motivar a la població a una participació constant durant un llarg període de temps? És el referèndum l’eina ideal de participació o s’ha d’incloure la població més enllà en la presa de decisions? Són preguntes que no he pogut solucionar i que són recurrents en discussions apassionades amb familiars i amics.
El segon problema és que la universalitat del Referèndum vagi més enllà de l’Estat de benestar que hem creat i es pregunti sobre temes controvertits i de fàcil manipulació. Josep Anglada donava suport al Referèndum d’Autodeterminació de Catalunya si a continuació es votava sobre l’expulsió dels immigrants. S’han d’acceptar preguntes sobre la pena de mort, la retallada de drets a les minories o sobre els drets adquirits? Fins on arriba el dret de les persones a votar sobre els drets d’altri? Quins són els límits del referèndum i de les seves respostes? Personalment, opino que hem de donar encara moltes voltes a aquestes preguntes i examinar molt bé les seves respostes si reclamem l’ús d’aquesta eina.
Per concloure aquest article m’agradaria donar peu a la reflexió sobre quins han de ser els límits dels mecanismes de participació directa, si n’hi ha d’haver, i quina és la millor manera per seguir treballant per a la participació ciutadana des d’una òptica protectora de minories i respectuosa amb els drets humans. El referèndum és una oportunitat molt bona i hem de seguir treballant per a millorar-la.
