La República de Catalunya i les polítiques socials

per Carles Ferrés (@cferres)

“La majoria de catalans volen votar i decidir sobre el futur de Catalunya”, “existeix una majoria catalana que no creu en una Catalunya independent”, “el govern de Mas no escolta la gran part de la ciutadania catalana”… Aquestes frases les sentim gairebé cada dia a diaris, ràdios i televisions, a tertúlies o en boca dels polítics.

Ja està bé que els nostres representants també vulguin representar la nostra veu en una qüestió tan transcendental com la catalana. Però potser seria millor que ens preguntessin –sobretot els que són a 600 km de distància- directament el que pensem, no? No cal ser gaire astut per saber que qualsevol opinió passada per un filtre –ja sigui un discurs polític, una enquesta o fins i tot un tall de veu- pot perdre part del discurs. Per no parlar de les interpretacions que som capaços de fer d’un missatge que no dóna més de si. Aquesta última habilitat és una especialitat del que tenim batejat com la Caverna.

“Els polítics som els representants del poble”. Aquesta també la coneixem del dia a dia, però si en fem una anàlisi més profunda veurem que vol dir que ells es deuen al poble. Si ells s’hi deuen, per què no l’escolten? Si volen saber quina és la nostra opinió, sigui quina sigui, el millor que poden fer és obrir-nos un espai per dir la nostra, preferiblement oferint-nos unes caixes quadrades o rectangulars anomenades urnes. No és tampoc una qüestió tan complicada de fer i els ciutadans actius i participatius en política ho agrairan. Existeixen iniciatives populars de rellevància (una de les últimes és la de l’Assemblea Nacional Catalana: signa un vot, que s’emmarca en el dret de petició) i que podrien millorar i fer més transparent el sistema i incrementar la nostra qualitat democràtica, però moren totes a les portes d’entrada dels Parlaments. Com pot ser que en més de 35 anys de democràcia a Espanya només hagin entrat dues ILP a les Corts? I a Catalunya, sent sincers, tampoc n’han entrat gaires més.

Com diu aquell: “no volíeu democràcia? Doncs aquí la teniu”. Una democràcia que només es creu els ciutadans un cop cada 4 anys, que cada vegada s’allunya una mica més de la realitat en molts dels temes del dia a dia i que finalment es mou quan una gran majoria de la població li ha iniciat la feina. Una democràcia en la qual els nostres representants han de votar en consonància amb el partit i no pas amb la idea per la qual els ciutadans els van votar. Aquesta segur que no és la democràcia per la que molts van lluitar. En un futur, desitgem un nou país, un nou Estat, on esperem que els polítics hagin aprés dels errors comesos i la ciutadania tingui la part que li pertoca després de ser l’artífex de l’inici d’un nou camí. Com ho podem fer? Amb un nou sistema electoral, on els representants es deguin als seus ciutadans i no pas al seu partit i on el ciutadà se senti important. Però el canvi no serà possible si una majoria de partits polítics no es creuen aquest sistema, fet que passa a dia d’avui. Que s’ho facin com vulguin però, per favor, que una vegada més no s’oblidin de nosaltres.

Per cert, canvio els terços per donar un avís a alguns navegants, i ells ja em perdonaran, però dir que Catalunya es troba en un estat quasi prebèl·lic és no tenir ni rematada idea del que hi passa. Si els agrada bé, i si no, caldrà que s’acostumin a viure-hi. Però ja s’ho faran!

Un poble unit, alegre… i que necessita millorar

Imatge del portal web www.e-faro.info

Un país ha de mostrar-se satisfet, alegre i feliç dels èxits que aconsegueixen els seus ciutadans, sigui quin sigui l’àmbit, i sobretot si poden ajudar els altres. En un món on el nostre melic és el centre de l’univers, una petita ajuda és un gran pas per a molts. Ja està bé remarcar els èxits, però també hi ha moltes coses que s’han de millorar per a què es pugui seguir creixent.

Un dels aspectes del qual el nostre país s’ha de sentir plenament orgullós és la recerca en el món de la ciència i la medicina. El nostre país és una potència mundial i tenim bona part dels millor investigadors per tractar de millorar la nostra salut i descobrir l’origen, el desenvolupament i la cura de moltes de les malalties que patim i maleïm. Només cal parar atenció cada cop que surten les notícies per adonar-se que sempre hi apareixen investigadors catalans. Per posar algun exemple, recentment s’ha parlat dels oncòlegs Josep Baselga, Antoni Ribas i Joaquim Bellmunt, així com de Joan Massagué, que ha desenvolupat avenços importantíssims per eradicar el càncer. Tots ells catalans, és una llàstima que molts hagin hagut de marxar a fora per poder desenvolupar la seva feina. Evidentment, a d’altres llocs del món hi ha molt més desenvolupament, més potencial i més recursos, però potser des d’aquí tampoc s’ha cregut molt en ells d’entrada.

Dit tot això, el súmmum és que no es pugui trobar un mecenes capaç d’aportar una quantitat, suficient per ajudar moltes persones a tenir un futur millor. Ja estaria bé que les institucions poguessin aportar aquests diners però és millor ajudar els amiguets banquers o polítics que no pas la ciutadania, o en aquest cas, els malalts. Expliquem el cas: després de 13 anys d’investigació, l’Hospital Germans Trias i Pujol (Can Ruti) i el laboratori Archivel Farma estan buscant un finançament de 5 milions d’euros per acabar amb tot el tractament de la Vacuna RUTI contra la tuberculosi. Costa de comprendre que es vagi camí d’un any de cerca d’aquests diners i que encara no es tinguin. Hi ha un munt de persones que tenen aquests diners en aquest país i costa d’entendre que ningú els hagi fet saber de la seva utilitat per millorar la qualitat de milers de persones i, per què no, de passada, de l’oportunitat que tenen de convertir el seu nom en el d’una persona que ha ajudat tothom.

Per altra banda, mentre podem lluir al món el nom de grans investigadors, el funcionament de les urgències mèdiques fa pena. Haver d’esperar dues hores i mitja per fer una radiografia o set hores per rebre uns resultats, malgrat sigui un festiu, denota el col·lapse del sistema sanitari. En temps de crisi, quan molts professionals, malauradament, han vist reduïdes les seves prestacions, es pot entendre el malestar, però moltes vegades sembla que els qui acabin pagant-ne les conseqüències siguin els propis pacients. Tots ens indignem davant d’aquesta situació, però quina és la solució? Apugem impostos? “I una merda, ja paguem massa”. Privatitzem la sanitat? “Encara menys”. Doncs alguna solució hi haurem de trobar.

Tipus d’Estat de Benestar, a càrrec del sociòleg GØsta Esping-Andersen

N’hi ha uns quants que volem treballar!

Com diu l’amic i company de FinesOp Marc Serra: “jo estic també apuntat a l’ofici amb més treballadors a Espanya: l’atur”. N’hi ha que hi porten pràcticament un any i mig apuntats a les llistes. 0 trucades rebudes i ofertes als portals web d’ocupació que des de setembre de 2012 que hi són presents. Houston, tenim un problema!

I diuen que l’atur ha baixat…. Els governs estan fent creure a la societat que s’està trobant feina, però parlar de la quantitat de persones que ja no s’apunten a l’atur (jo en conec alguns casos) o que molts han fet les maletes tractant de guanyar-se la vida deu estar prohibit. I després trobem aquells que hi segueixen apuntats però no busquen feina perquè reben el subsidi i els és més rendible que no pas trobar una feina mal pagada o temporal. Aquest fet es coneix com la trampa de l’atur. Ara bé, sembla que es volen posar al dia fent unes xerrades informatives per a tothom. Pels qui es mouen, res que ja no haguessin investigat o coneguessin per si mateixos. Ara bé, per a la majoria dels que hi van pot ser molt recomanable.

També és bonic veure les ofertes laborals dels portals de feina. Gent jove, amb experiència i amb diversos idiomes. Jove sí, amb idiomes per millorar, però amb experiència, quina experiència? Si ens passem dels 3 als 22-25 anys estudiant i, a sobre, ara mateix estudiar i treballar amb el sistema educatiu és més complex que un estudiant de lletres pures entengui de matemàtica quàntica. Doncs res, centenars d’ofertes que es renoven –perquè són un frau- o perquè amb els actuals requisits que es demanen no hi ha gent amb les característiques necessàries per ocupar-los.

A alguns d’aquells que seuen a les grans poltrones i que treballen, o això diuen, els tocaria mobilitzar-se una mica. I sinó, que alguns d’aquests ens deixin el seu lloc… Potser no en sabríem tant, però les ganes de fer-ho bé segur que no ens faltarien. Com que això és una utopia, que aixequin el cul i reaccionin.

En el cas espanyol les darreres setmanes he sentit que el principal objectiu de Rajoy és acabar per sota de la xifra amb la qual va marxar Zapatero, és a dir, acabar per sota dels 5.200.000 aturats, quan actualment està no gaire per sota dels 6 milions. Brillant estratègia per a acabar amb l’atur i crear ocupació per a 800.000 persones. Segur que van tardar hores en arribar a aquesta conclusió. I a la resta que ens bombin, que mantenir la cadira és primordial.

Un nou futur és a l’horitzó

El debat en els últims anys s’ha centrat més en l’aspecte nacional que social, donant per fet que solucionat el nacional podrem fer front al social. No és ni la millor ni la pitjor estratègia, és la que s’ha triat i caldrà defensar-la. Ara bé, en aquestes línies hem pogut assenyalar alguns exemples d’allò que cal millorar, com cal millorar l’educació, la relació entre tots els ciutadans del nostre país -no us podeu perdre l’article: La República de Catalunya i els immigrants del company Silvio Falcón-, els serveis socials, els transports o l’economia en general.

A alguns ja ens agradaria tenir la solució de tot per a dir-la, aportar el nostre granet de sorra i acabar amb moltes de les desigualtats que es presenten en el dia d’avui. Les coses mai són perfectes, sempre necessiten petits retocs. Com van parafrasejar els ideòlegs del millor Barça de la història –perdoneu la referència futbolística- “tot està per fer i tot és possible”. Més clar l’aigua. Ens queda un llarg camí per arreglar, construir, créixer i arreglar. Ningú vol un nou país sinó hi ha oportunitats per prosperar. Això només s’aconseguirà si hi ha una bona voluntat per fer-ho, les persones indicades i si es tenen les idees clares de com fer-ho. Un nou país és a l’horitzó, “on vull esperar que l’horitzó hi hagi algú que m’ escolti, que ens escolti, a TOTS”.

Foto portada: muntatge de fotos extretes de Nació Digital i noclaudiquis.cat