Utopia més enllà de l’€

L’any 2001 Romano Prodi, aleshores president de la Comissió Europea, va afirmar: “Estic segur que l’euro ens obligarà a introduir un nou escenari d’instruments o polítiques públiques de caire econòmic. És políticament impossible proposar-ho ara [al 2001], però algun dia hi haurà una crisi i es crearan aquests nous instruments”.

Premonitòries o no, les paraules del Professore són, avui, una realitat: l’Euro € no pot seguir existint amb la seva actual estructura; o bé l’estructura actual del sistema euro hauria de canviar, o bé la manera de formar-n’hi part. En els darrers quatre anys, des de la caiguda de Lehman Brothers a Wall Street i el començament de la crisi financera que va evolucionar a Europa com a crisi econòmica estructural, hem vist com cinc (5) membres de la zona euro demanaven el bail-out, el rescat, o la intervenció. Grècia, Portugal, Irlanda, Espanya i Xipre. Alguns d’ells de forma completa, altres tangencialment, rubricant-ho en apoyo financiero o línea de crédito temporal o altres eufemismes per a sòmines. Després de llegir i rellegir i escoltar i veure els neogurús de l’economia, monjos Savonarola que pul·lulen a les ràdios, les teles i la premsa com si fossin a la seva pròpia cuina o saló o lavabo, després de contrastar totes les seves informacions gairebé iguals i tòpiques amb teories clàssiques de la ciència política apreses a la universitat, arribo a una meva conclusió, humil i segurament tant bastarda com les boges opinions de qualsevol tertulià de carajillo. L’euro es mou lentament i dolorosament cap a una integració fiscal major.

Per a un estat feble del Sistema €, com per exemple Grècia, sortir de l’euro comportaria les següents conseqüències pràcticament simultànies:

1. Cessament de pagaments per part de l’Estat: un cop abandonat l’€, l’estat membre hauria de crear una nova moneda, que anomenarem No€. Aquest No€ seria devaluat diverses vegades fins que la roda de l’economia real funcioni… però amb el cost de la pèrdua de pràcticament tots els dipòsits bancaris i, per tant, de la fallida del sistema bancari en si… fet que obligaria a més mesures d’estalvi per part de l’Estat (per als estudiants de la LOGSE: retallades), major índex de pobresa, i més devaluació de la moneda, de retruc de la finança del país, i finalment, devaluació de tota l’economia en general. Es podria entendre d’aquesta manera: un ciutadà del país feble amb No€ podria canviar els seus 100 No€ per 1 €.
2. Cessament de pagaments per part del sector privat: l’economia real –les empreses petites, mitjanes, i algunes grans– veurien el valor dels seus diners minvat per culpa de la substitució de l’€ pel No€, a més es veurien afectades directament per la manca a llarg termini de crèdit des del sistema bancari i per tant haurien de tancar/cessar la seva activitat.
3. Col·lapse i obsolescència del sistema bancari: com hem apuntat anteriorment, la substitució de l’€ pel No€ comportaria que els dipòsits en € que quedessin als bancs del país desapareixerien uns dies abans de l’entrada en circulació de la nova moneda No€ per por de perdre valors, doncs l’€ és juntament amb el dòlar $ una moneda patró. La pèrdua de dipòsits és la primera peça crítica del cercle viciós, i és la més afectada pel pànic dels esperits animals que mouen l’economia. A Grècia, abans de les eleccions de 17 Juny 2012, hi va haver una desbandada de dipòsits des dels bancs grecs, per por de que guanyés Syriza, no es respectessin els acords vigents que maten l’economia grega a curt i mitjà termini a base d’ajustos d’austeritat, i Grècia acabés sortint de la zona euro.
4. Col·lapse de del comerç internacional cap a l’Estat: essent un país en bancarrota perquè a curt i mitjà termini posseeix unes finances completament destrossades per l’entrada del No€, es viuria una forta caiguda en picat d’exportacions i importacions.
5. Pèrdua del 40% ó 50% del PIB en el primer any després de la sortida de l’euro

1. Cessament de pagaments per part del sector privat.
2. Recapitalització del sistema bancari: essent els seus bancs too big to fail, és a dir, els famosos bancs sistèmics, necessitarien d’una recapitalització des de l’Estat, o millor dit, des del Banc Nacional que tornaria a tenir la potestat d’imprimir moneda, essent aquesta No€.
3. Col·lapse de del comerç internacional cap a l’Estat: caiguda en picat d’exportacions i importacions).
4. Pèrdua del 20% ó 25% del PIB en el primer any després de la sortida de l’euro.

Amb tot això, la fragmentació de l’euro comportaria molts costos polítics. El soft power d’Europa –entesa com Unió Europea, el patró euro, l’economia de tota la regió– i la seva influència arreu del món (econòmica, social) cessaria, doncs el concepte Europa com a polity integrada es convertiria en irrisori.

Segons un informe del banc suís UBS, l’euro no hauria d’existir. Afirma exactament això Euro should not exist… especificant deseguida que no hauria d’existir amb la seva actual estructura. Aquest sistema monetari crea més costos econòmics que beneficis per algunsdels seus membres, com Grècia o Espanya o Itàlia, fins i tot França. L’euro necessita, doncs, un sistema fiscal tan fort com el seu sistema monetari, creat des d’una base germànica (el Banc Central Europeu és la transposició continental del Bundesbank). De fet, l’euro va néixer com a una moneda única que per una banda jugava a la integració continental (i quina integració! ¿Ens haguéssim pogut imaginar de petits viatjar en cotxe des d’Espanya fins a Itàlia pagant la mateixa moneda?), però per l’altra no cedia sobirania fiscal cap a l’ens que havia de vigilar la moneda (el BCE). L’euro promogut com a idea de veritable unió monetària i fiscal, més com a integració de les taxes de canvi de les monedes del continent en una de sola, hauria estat més difícil de vendre a l’electorat, segons el mateix informe d’UBS. La homogeneïtat és necessària, i si aquesta no pot assolir-se, llavors ho hem de provar amb la flexibilitat, segueix el mateix informe, que disposa una sèrie d’ajustos per a homogeneïtzar el sistema monetari i fiscal de l’euro:

1. Migracions laborals en el si de la Unió, com en els Estats Units d’Amèrica: la Unió Europea, des de la seva fecundació com a Comunitat Europea del Carbó i l’Acer, i després com a Comunitat Econòmica Europea als anys 1950, s’ha emmirallat en el Sistema USA, és a dir, en el funcionament més socioeconòmic que no pas sociopolítics dels Estats Units d’Amèrica. Un continent, un país, o gairebé això… si no fos pel fet que a Europa hi ha més de cent llengües oficials, una mitjana de cinc per estat. En el Sistema USA, doncs, és normal que la població se senti i sigui més nòmada que sedentària, que neixi a Illinois essent fill de gent de Kansas, estudiï la universitat a Nova York o Boston, treballi a Seattle, Washington i Los Angeles durant la seva carrera, i quan es jubili vagi a Florida. La forta economia dels EUA va néixer a partir dels constants moviments de persones en el si dels 50 estats, i és un valor afegit dins la cultura del nord-americà. A Europa, lentament, s’està imposant aquest valor migratori intern.
2. Ajustos del salari nominal: integrar el salari nominal en € de tot el sistema.
3. Ajustos de preus: integrar un índex de preus de productes per als 17 membres del món euro.
4. Estabilitzadors automàtics fiscals: el famós sistema fiscal únic/integrat del que parlen i reparlen els individus que calenten les cadires del Consell Europeu.

Un corralito dins d’un estat membre de l’euro significaria un corralito en tot el sistema euro. Els bancs europeus que operen en € i tenen les seves seus principals en països que utilitzen l’€ estan tots molt interrelacionats (són fills de les finances, que són germanes incestuoses), per tant si en un país que operi amb € es decreta la limitació de treure diners dels bancs –el corralito–, el terror i la indignació i la ràbia –fruit del sinònim corralito=estafa– es traslladarien als altres països de l’€, fet que obligaria a aquells estats a decretar el mateix.

Cal afirmar que, just després que nasqués, l’euro va patir un biaix en les economies d’Alemanya i França, que van augmentar els propis dèficits el 2003, desconsiderant les prerrogatives estructurals de la moneda patró que acabava de néixer –fet que Mario Monti va recordar, amb daga de seda i astúcia ítala en la roda de premsa de la cimera a quatre celebrada a Roma la darrera setmana de Juny 2012–. El resultat ha estat que l’euro ha viscut la seva primera dècada de vida oblidant-se de les serioses amenaces que se li posaven de cara degudes a la seva naturalesa disfuncional. A més, cal recordar que Alemanya imposa les receptes que imposa perquè són pràcticament les mateixes que va utilitzar durant la dècada de 1990 per a poder equilibrar les economies de les dues Alemanyes, unir els dos marcs, no crear biaixos entre els länder occidentals i els annexionats länder orientals. Dient-ho vulgarment: Alemanya es va reunificar fent el sacrifici patriòtic de perdre gran part del seu poder adquisitiu per a poder donar-li un estímul a l’economia capitalista inexistent de la desapareguda DDR.

Tornant a Europa, més que una unió, el que es necessita és una confederació monetària i fiscal. El trencament del sistema euro significaria una completa fragmentació i/o fins i tot algunes secessions. Aquest procés podria ser unilateral i sobtat o podria ser el resultat de negociacions. Al Tractat de Lisboa hi ha una referència explícita sobre la opció de retirada de la UE a l’article 50, i dóna una guia per a la retirada: ha de ser iniciativa de l’Estat membre, que haurà de negociar la seva retirada amb el Consell i el Parlament Europeus. Hi ha 3 notes legals en aquest tema:

1. Un estat membre pot marxar, però no s’especifica res sobre una expulsió.
2. No s’especifica el protocol de les negociacions.
3. S’especifica la retirada de la UE, però no de la unió monetària europea.

En aquest Tractat també s’explicita com a irreversible i irrevocable l’adopció de l’euro (articles 4.2, 118 i 123.4). La única forma per a que un estat membre abandoni la unió monetària és la de demanar una esmena per a un tractat, o que es fagi un de nou. Negociar la sortida de la UE seria contraproduent per a l’estat membre i per a la UE mateixa, ja que no se sabria quant de temps duraria la negociació i com es duria a terme, quins costos econòmics, socials i polítics tindria. Sortir de l’euro, a més, comportaria sortir de tota la UE, doncs la negociació es faria en aquest darrer àmbit. El veto de qualsevol estat membre dins del Consell Europeu, o el veto d’algun grup polític del Parlament Europeu, seria rellevant, sigui quina sigui la seva grandària, i augmentaria la inestabilitat tant del país amb voluntat de sortir com de la UE en si. L’expulsió no és una opció segons el Dret Comunitari actual, ja que per a poder expulsar un membre es necessitaria fer una esmena pel Tractat de Maastricht i necessitaria la unanimitat dels Vint-i-set.

Així doncs, veiem que irremeiablement s’estan posant en pràctica les següents fórmules per a solucionar la crisi estructural de l’euro:

–       Unió bancària

–       Unió fiscal

A mitjà termini potser veurem una certa Política monetària expansiva i uns determinats Canvis estructurals en les economies europees. Aquestes mesures però no seran suficients, ja que a la llarga apareixerien noves problemàtiques. Una economia integrada necessita una societat molt més integrada, i aquesta ha de ser filla d’una cultura social i política que provingui i creï al mateix temps el caldo per a poder afrontar les següents revolucions:

–       Reforma de la comissió i del parlament europeus, fruit d’un gran pacte històric com el que apunta Silvio Falcón al seu article Per una estratègia política per a Europa, publicat en aquest portal el Març d’enguany. Seria en aquest punt on potser apareixerien nous estats membres, que s’haurien d’anomenar estatalitats (qui sap, potser dintre de cent anys els nostres néts diran: els Estats Units d’Amèrica estan formats per 50 estats; la Unió Europea, per 37 estatalitats), una mena de regió/província/estat/territori administratiu dins d’una mateixa macronació/regió europea. I seria en aquest punt, finalment, on alguns mariners abandonarien el vaixell (¿Anglaterra?).

–       A llarg termini, integració dels sistemes educatius, incloent la salvaguarda de totes les llengües oficials de la Unió, i el reforçament de l’anglès com a lingua franca oficiosa. Des del parvulari fins a la universitat (que ja s’està unint sota els efectes de la trencadora i polèmica reforma de Bolonya), tots els alumnes de la UE estudiarien el mateix recorregut.

–       A llarg termini, desaparició dels serveis d’afers exteriors dels estats membres a favor de la UE.

La UE no s’està organitzant com la URSS, sinó com els Estats Units d’Amèrica: no contempla la retirada d’un estat membre. La URSS va desaparèixer perquè les seves repúbliques van decidir separar-se ja que l’experiment no reeixia, però aquest experiment podia tenir data de caducitat. La UE, com els EUA, és un altre acrònim experimental altament corrosiu si s’espatlla.

Bibliografia:

Deo, Stephane, et alii. UBS Investment Research: Global Economic Perspectives. Setembre 2011. Suïssa.

Batllori, Gloria, et alii. El MBA de ESADE. Esade Business School – Universitat Ramon Llull. Barcelona, 2011.