L’euromaidan o les dues cares d’Ucraïna

per Mario Ríos Fernández (@Oliver_Tuit)

En els darrers dies, l’epicentre de la política internacional es troba a Kíev: un seguit d’enfrontaments entre milers de manifestants aplegats en una plaça (maidan en ucraïnès) defensant un acostament a la Unió Europea, i la dura repressió policial del govern ucraïnès, que ha trencat relacions amb la UE i s’aproxima a la Rússia de Putin. És el que els mitjans de comunicació han anomenat Euromaidan[1]. Però que és l’Euromaidan?

Abans de res cal contextualitzar els fets: el passat 21 de novembre, centenars de ciutadans ucraïnesos es van aplegar espontàniament a la Plaça de la Independència de Kíev demanant al govern ucraïnès una major rapidesa en el procés d’integració europea. Poc abans d’això, el govern del Partit de les Regions[2] amb el seu president al capdavant, va signar un acord amb Rússia on el gegant continental abaratia el preu del gas exportat a Ucraïna i els hi concedia un préstec d’11.000 milions d’euros[3]. Després d’això, el President Ianukóvitx va suspendre la signatura dels acords d’associació i de lliure comerç[4] que s’estaven negociant entre la Unió Europea i el seu govern des de feia un temps[5]. Aquestes dues accions, van esperonar als manifestants, cosa que va intensificar les protestes i va fer que alguns comentaristes polítics asseguressin que aquestes manifestacions eren el primer gran moviment popular europeista de la història. Els manifestants, un grup heterogeni que aplega diversos sectors socials, però on predominen els estudiants, ja no només reclamen l’acostament a les institucions europees, sinó que demanen la caiguda del govern de Ianukóvitx[6]. Com a resultat d’això, el govern ha tramès urgentment diverses lleis que restringeixen el dret de manifestació[7]. Ara bé, això no ha frenat als manifestants, sinó que els ha radicalitzat i ha fet més nombroses les manifestacions i, en conseqüència, més dura la repressió policial.  El balanç de tot plegat a dia d’avui és de 5 morts i més de 300 ferits[8]. Això és a grans trets el que està passant a Ucraïna. Ara bé, què s’amaga darrera d’aquest enfrontament?

Per analitzar qualsevol conflicte polític, sempre cal anar a les causes i per saber-les, en aquest cas, ens hem de remuntar a la història contemporània d’aquest país.

Tot i que a l’edat mitjana Ucraïna, habitada per eslaus i cosacs, va ser un estat poderós a la seva regió[9], no es pot entendre la història d’aquest país sense la dominació del seu territori per part de poders estrangers. Lituans, polonesos, austrohongaresos i russos en són un exemple. De totes aquestes dominacions, la més important va ser la russa. A mitjans del S.XVII, després de la guerra rusopolonesa pel domini de l’Europa de l’Est, el marge esquerra d’Ucraïna es va integrar dins de l’Imperi Rus, amb la promesa que s’atorgaria una certa autonomia política dins l’Imperi als seus habitants. Aquesta promesa mai es va materialitzar. Ans al contrari, la Rússia tsarista va iniciar un procés de russificació [10] on la llengua i la cultura russa van ser imposades al llarg i ample del Imperi. Però aquesta política de russificació no va acabar aquí.

El 1922 neix la República Socialista Soviètica d’Ucraïna emmarcada dins del procés revolucionari d’Octubre de 1917 a Rússia. Tot i que formalment neix com un estat independent, aviat es tornarà a veure atrapada sota el poder i la dominació russa, que per mitjà de la creació d’un partit comunista titella de Moscou i de l’ocupació per part l’Exèrcit Roig de la totalitat del territori ucraïnès, va annexar Ucraïna a la URSS i va continuant esborrant la identitat ucraïnesa. No és fins al 1991, en el marc de la desintegració de la URSS, on Ucraïna torna a assolir la seva independència política. Ara bé, més de tres segles i mig de dominació cultural, lingüística i política, han deixat una clara herència a l’actual Ucraïna, i és aquí on entendrem tot el que està passant en aquests dies[11].

A Ucraïna, com a conseqüència d’aquest procés de dominació, hi ha dues grans comunitats: una pròpiament ucraïnesa d’origen eslau i cosac; i una altra que ha estat assimilada al llarg del temps per mitjà dels processos de russificació abans esmentats. Això es veu reflectit en la composició de la seva població, i en les estadístiques oficials sobre les llengües del país i el seu us al territori. En primer lloc, el cens de 2001 fet pel Servei d’Estadística Estatal ucraïnès, estableix que el 77,8% dels habitants d’Ucraïna són ucraïnesos, i que la minoria més nombrosa és la russa amb un 17,3%[12]. A nivell lingüístic, el 67,5% dels ucraïnesos tenen l’ucraïnès com a llengua nativa i que un 29,6% , pel contrari, tenen el rus com a primera llengua[13].  Aquest cens també ens mostra que l’ucraïnès com a llengua materna domina el centre i la part occidental del país amb uns percentatges que es situen en el 90% de mitjana, mentre el rus s’estén pel sud i sobretot, per l’est del país. Veieu els mapes[14]:

A l’esquerra, percentatge d’ucraïnès com a llengua materna. A la dreta, el percentatge de rus com a llengua materna

Aquestes diferenciacions ètniques i de procedència, però sobretot lingüístiques de les que parlem, són el resultat de la dominació russa al llarg de diversos segles. L’existència d’aquestes diferenciacions no és més que allò que Rokkan[15] va definir com a cleavage, és a dir, una fractura al si d’una societat, en aquest cas de caràcter lingüístic i identitari, produïda per un conflicte històric (dominació russa), i que es polititza donant lloc a una societat dividida en dos bàndols amb els seus respectius partits: els ciutadans i partits pro-russos, el màxim exponent dels quals el trobem al Partit de les Regions, amb el seu líder i President del Govern[16] russoparlant, que ha trencat la negociació amb la Unió Europea per tal d’aproximar-se a una Rússia, el poder de la qual, sota el comandament de Putin i la nova Unió Duanera[17] creada per ella, va augmentant a la regió; i els manifestants assistits pels partits pro-occidentals com el Bloc Timoshenko[18], que defensen una major aproximació a la Unió Europea per allunyar-se del seu dominador històric. És aquesta aproximació cap a Rússia, materialitzada en el trencament dels acord amb la Unió Europea i l’acceptació de l’ajuda financera i energètica de Putin, allò contra què es manifesten a la Plaça de la Independència de Kíev, on segons fonts de l’oposició més d’un milió de persones (50.000 segons el Ministeri de l’Interior) van sortir al carrer[19].

No és per tant una lluita pro europeista com alguns mitjans asseguren. És la lluita d’una país fracturat entre aquells que volen seguir sota el influx i la dependència russa, perquè comparteixen llengua, cultura i valors, i aquells que han resistit durant segles a l’ocupació militar i política, i que han lluitat contra el retrocés lingüístic i identitari propiciat per la russificació, veient en la Unió Europea una garantia de la seva independència aconseguida fa menys de 25 anys. Això és realment l’Euromaidan: un mateix país, dues ànimes.