Mèxic amb ulls europeus
per Marc Serra (@MarcSerra21)
Si hom es posa a fer una enquesta i es disposa a preguntar sobre Mèxic, ràpidament s’adonarà que tothom li parlarà dels Mariachis o el tequila, las Rancheras i els tacos, de les platges de la costa del Pacífic si ha tingut l’oportunitat de visitar-les, i fins i tot segur que algú posarà el crit al cel sobre el seu nivell de delinqüència o de seguretat… però què representa Mèxic avui dia? En quina situació es troba econòmicament, política i social? De què pot presumir o quins defectes li costen d’eixugar? És el país tan perillós que descriuen o per contra pateix d’una fama que li és injusta? Servidor ha tingut el plaer de viure-hi i l’oportunitat de treballar-hi durant dos mesos, i fruit de l’observació i l’estudi presento aquestes quatre ratlles.
Any rere any, el Departament d’Investigació del BBVA publica un informe on parla dels països que anomena “EAGLEs” (Emerging and Growth Leading Economies), per entendre’ns, les economies emergents que lideren el creixement mundial. Al document de les acaballes de 2011, i corroborat al 2012, 10 països formen part d’aquest grup, entre els quals es troben per exemple la Xina, el Brasil, l’Índia, Turquia o Mèxic. Aquests països, que han crescut d’acord a un promig del 7,1% en 10 anys (2001-2011) estan cridats a canviar el mapa geopolític mundial. El Fons Monetari Internacional s’afegeix a l’estudi d’aquests països en clara expansió i desenvolupament i creu que tan sols aquestes 10 economies passaran a significar fins el 40% de la producció mundial el 2017, quan el 1980 representaven un percentatge lleugerament per sobre del 15%, tal i com ens indica l’Informe de Perspectives Econòmiques Mundials d’aquest organisme.
Mèxic esdevé doncs, per a l’escena internacional un país en vies de desenvolupament, que ha portat prou bé els efectes de la crisi (com la resta d’EAGLEs ha seguit creixent vora el 4% en els anys més durs d’aquesta), fet que presenta, però, avantatges i inconvenients, com veurem, d’acord amb la naturalesa del país. Aquesta situació, però, no és nova. Un procés d’industrialització sense precedents així com canvis sociodemogràfics com la urbanització ja s’havien donat a mitjans de segle passat, fet que va comportar avenços en el nivell de vida dels mexicans, un descens de taxes com la d’inflació, i una millora significativa en camps com la salut, l’educació o la seguretat. Ara, importants inversions estrangeres d’entre les quals en destaquen d’orientals com la japonesa permeten que a Mèxic bulli l’olla.
Diversos factors i esdeveniments fan que Mèxic se situï on és ara. Per una banda, l’1 de gener de 1994 va entrar en vigor el NAFTA, el tractat de lliure comerç entre les nacions del Nord d’Amèrica, Canadà, EUA i Mèxic, fet que va significar l’eliminació de les barreres comercials entre aquestes nacions. Per altra banda, la influència del gegant nord-americà, els EUA, afecta cada dia l’economia mexicana, tot i ser un dels majors productors de petroli al món. I és que, tot i la constatació que Mèxic ven el seu cru a preus inferiors dels que ho faria si fos membre de l’OPEP, el fet és que el seu client número 1 és són els EUA, que no permeten ni permetrien que aquest entrés a aquesta organització, per raons òbvies. Mèxic està malbaratant aquest producte…O és encertada l’aposta segura d’obeir, a segons quins costos, el client veí i poderós? No ho sabem. El què si coneixem és la subordinació al gegant americà i la fal·làcia mexicana de la voluntat de voler mantenir autonomia en les seves polítiques comercials respecte el seu ingrés a l’organització petrolera.
Mentre el petroli, com hem revisat, esdevé una de les principals fonts d’ingressos per a Mèxic, segueixen tenint molta importància tant el turisme com els diners que envien els emigrats d’altres països, principalment als Estats Units. Tot i que el turisme, amb les famoses platges de Cancún com a estàndard, no s’explota prou, aquests són tres dels principals motors de l’economia mexicana: el cru, els diners que envien els emigrats i el turisme, com dèiem.
Una altra qüestió que està sobre la taula és en quina mesura la població mexicana es veu beneficiada per l’expansió i creixement de l’economia d’aquest país, i fins a quin punt podem parlar de nivells justos de redistribució de la riquesa. Si bé per una banda és evident que la taxa d’atur se situava per sota del 5% a finals de 2013 (la tercera més baixa de la OCDE), l’empresari amb nacionalitat mexicana Carlos Slim és en l’actualitat la persona més rica del planeta. I perquè aquesta barreja de conceptes? Doncs perquè, si bé mentre al país la facilitat per treballar i aconseguir una feina, o saltar d’una a l’altra de manera senzilla, és un fet fàcil i palpable, també ho és que existeixen(quasi) monopolis com el de la companyia TELCEL, que domina pràcticament tota la xarxa de telefonia mòbil del país i és controlada per Slim; això fa que alguns sectors siguin difícilment accessibles pel fet d’ésser en mans de ben pocs. A més, l’abundància de “chamba” (feina) també té els seus inconvenients. L’absentisme laboral és a l’ordre del dia, precisament per això que explicàvem tot just fa unes línies, sumat a d’altres factors, i les empreses tenen seriosos problemes per a incentivar i motivar el personal. Sense oblidar la fuga de cervells, que també afecta Mèxic. Les esperances de molts mexicans passen per trobar una vida millor tant als EUA com a Europa, i no veuen amb bons ulls, en molts casos, el progrés o les oportunitats que Mèxic ofereix.
Amb una de les superfícies més extenses de l’Amèrica Llatina, Mèxic és conegut per l’estructura federal en què s’organitza, amb 31 estats lliures i sobirans i un Districte Federal que conté una de les ciutats més massificades del planeta, Ciutat de Mèxic. La República, amb aquest model federal com descriu la constitució vigent des de 1917, reconeix la sobirania dels seus estats però disposa de mecanismes de coordinació pels assumptes que afecten la Federació. Per altra banda, observem una història constitucional dels gairebé darrers 100 anys on amb prou feines hi ha hagut alternances al poder i on a les dones no se’ls va reconèixer el dret a vot fins a mitjans de segle XX.
Si fem un cop d’ull a la història recent, després de 100 anys d’independència, la qual va arribar per diversos factors com és el desencant dels criolls envers la corona espanyola i una Guerra del Francès que li jugava a favor, i amb els sacerdots Miguel Hidalgo i José Maria Morelos com a protagonistes, la revolució mexicana esclatava amb un caràcter de mobilització popular antilatifundista i antiimperialista, amb Pancho Villa o Emiliano Zapata com a grans estendards (PRI). I una de les principals conseqüències d’aquella croada iniciada des de la resistència de la pagesia va ser l’accés al poder del Partido Revolucionario Institucional (PRI) el 1929, que s’hi va instal·lar durant set dècades, un període com dèiem de nul·la alternança política (la “dictadura perfecta”, com va ser batejat aquest període), d’accés a les institucions dels vencedors de la Revolució i de grans canvis i transformacions en tots els camps. Una “dictadura perfecta” a nivell de sistema de partit hegemònic com diria Giovanni Sartori i no a nivell d’un sol president que és reelegit i s’acomoda en el poder ja que cal no oblidar que la constitució mexicana presenta la particularitat del sexenni presidencial sense possibilitat de repetició que evita aquesta eternització d’una sola figura a la presidència de la República.
I no va ser fins l’any 2000 quan el candidat del Partido Acción Nacional (PAN), Vicente Fox, posà fi a aquest incontestable domini del PRI, essent elegit president a les urnes. El pas pel poder del PAN no va deixar indiferent a ningú, ja que especialment en la segona etapa, quan Felipe Calderón n’agafà el relleu, aquest va agafar el toro per les banyes quant al crim organitzat i el narcotràfic, fet que va provocar una escalada de la tensió entre govern i els diferents cartels on 60.000 persones van perdre la vida. L’1 de desembre de 2012, el PRI tornava al poder amb Enrique Peña Nieto, que s’imposava a les eleccions. Un president, l’actual, que aixeca veus i opinions compartides en relació a què castiga amb una càrrega impositiva important a la classe social creixent en els darrers anys: la classe mitjana.
Culturalment Mèxic està molt marcat, podríem dir, per dues clares influències. El país de Pedro Infante, un dels cantants més estimats i coneguts i que va engrandir aquesta atracció dels mexicans per la música i el ball, com a bons llatinoamericans per una banda, està molt influenciat pel gegantí veí del nord, els EUA, així com de les cultures prehispàniques com és l’Asteca. Tot i ser famosa fins i tot a l’estranger la festivitat de “el Díade los Muertos”, el nostre Tot Sants, la força de Halloween arrasa també arreu de Mèxic i s’ha colat en més d’un domicili com pràcticament la única celebració que s’acull. A banda, els anglicismes en la llengua d’ús habitual no són cap estranyesa. Tan bon punt pots anar pel carrer i veure un local on hi té penjat el cartell “se renta” (es lloga, derivat de l’anglès to rent), o si t’acostes al mecànic i li demanes si et pot revisar el vehicle perquè creus que alguna cosa falla, et contestarà que “déjame que lo cheque” (de l’anglès to check), o si alguna vegada sents “me voy a lanchar” voldrà dir que se’n va a dinar (to lunch). I un dels orgulls més exhibits, recordats i en definitiva lligats a la cultura mexicana és sens dubte la cultura asteca. És habitual trobar-te per qualsevol dels carrers més populars de les principals ciutats homenatges i balls que miren de recordar-la.
Però no tot són flors i violes. És conegut el problema del narcotràfic, que els mexicans assumeixen com a seu. I esdevé un tema tabú. No se’n parla ja que es poden córrer certs riscos. Els mexicans no en parlen ni entre ells ni amb els estrangers i recorda i molt el que passava al País Basc els anys 80 i 90 amb el terrorisme d’ETA, per trobar-hi semblances amb un cas proper. Un cas exemplar d’omertà, d’altra banda. És certament una problemàtica que els ha desbordat i què efectivament ha acabat esquitxant a la policia ja sigui de manera obligada com voluntària.
En definitiva, Mèxic esdevé avui dia un polvorí d’opcions i de portes que s’obren. Un estat propici on moltes empreses estrangeres–asiàtiques, europees, etc.– veuen amb bons ulls instal·lar-se i s’hi instal·len, però també un estat amb seriosos problemes com els que hem vist en aquest article. Un país que, formant part del conjunt del països llatinoamericans, professa una religiositat catòlica molt important, així com una occidentalització creixent i imparable. Un clima força agradable tot l’any acompanya grans estades al país “petit” de l’Amèrica del Nord, una gastronomia amplíssima, coneguda i d’orgull per la seva gent amb una base que situen en el blat de moro pot ser una de les primeres cartes de presentació, amb un Don Julio Reposado que segur que veuràs que més d’un mexicà es pren després de dinar. Això sí, abans d’aixecar-te i marxar de qualsevol restaurant, no oblidis deixar-hi una mica de propina. Ves que al sortir no siguis víctima d’una mirada prou reveladora.
