El “ballotage” de Diumenge 6 de Maig

La primera volta de les presidencials franceses de diumenge 22 d’Abril ens ha deixat els dos candidats per a la segona volta: l’actual president Nicolas Sarkozy, i l’aspirant François Hollande. Ha guanyat l’aspirant per un petit marge de 1.45%: 28.63% versus 27.18%. El tercer lloc se l’ha quedat Marine Le Pen, líder ultra: 17.90%. A partir d’aquí, els petits partits d’esquerra, més el centrista Moviment Democràtic de Bayrou, no passen pràcticament del 10% dels sufragis. La participació ha arribat fins a un rècord del 80%. Tot apunta a que el debat televisat de dimecres 2 de Maig el va guanyar també François Hollande.

Deixem de banda els números, doncs fins ara els hem llegit i rellegit, escoltat i reescoltat i vist i revist a diaris, ràdios i televisions. Passem a enraonar una mica sobre el match que juguen el socialista aspirant Hollande i el Petit Napoleó Sarkozy. Us animo, abans de tot, a veure els vídeos de campanya de Sarkozy i d’Hollande:

Nicolas Sarkozy (Union pour un Mouvement Populaire):

http://www.youtube.com/watch?v=7V-sN2WX_bc&feature=relmfu

François Hollande (Parti Socialiste):

http://www.youtube.com/watch?v=HSu5JI0LF64&feature=relmfu

Sarkozy, candidat de la France forte, s’ha escorat a la dreta de la UMP, busca uns vots que possiblement no tindrà: els del Front Nacional, el seu principal rival encara que no ho sàpiga. Nicolas és un home pretensiós que ha sabut jugar molt bé les seves cartes dins la UMP: descavalcà els clàssics Chirac, De Villepin, Raffarin, per introduir una renovació forçosa que el va convertir en president de la República el 2007; la seva ambició, però, ha malmès el partit fins el punt que, si perd, pot tornar a viure una època de lluites internes pel poder entre les seves corrents com la que va protagonitzar el mateix Sarkozy durant el segon mandat de Jacques Chirac (2002–07). Ara, la France forte s’escora més a la dreta que mai: segueix intentant treure-li suc als atemptats de Tolosa, segueix buscant la por a l’estranger (clàssica xenofòbia), segueix defensant la pròpia gestió de la crisi econòmica (que a França resulta ésser, com en tots els països de la UE, una tetracrisi: crisi econòmica, crisi de l’eurosistema, crisi social, crisi política), segueix “excusant” el perfil marital amb la prussiana i luterana Mutter Angela Merkel –que a França no agrada gens–, segueix presentant-se com el factòtum del Govern de la República traient-li protagonisme al seu primer ministre François Fillon (recordem que França és una república semipresidencialista on el primer ministre és, al cap i a la fi, el veritable president del govern, deixant al cap d’Estat una sèrie de competències exactes), segueix negant que el sàtrapa libi Gaddafi hagués finançat amb 50 milions d’euros la campanya sarkozyana de 2007 (és clar que, aleshores, ¿qui s’imaginava que les primaveres àrabssorgirien entre 2010–12?), segueix intentant superar el seu rival socialista als sondejos, que perd estrepitosament des de 2010,. Quedeu-vos amb la darrera frase: amb el rival socialista; no he explicitat quin. La caiguda de la popularitat de Sarkozy és tan alarmant i frustrant per a la UMP que el destrueix com a candidat, doncs s’ha convertit en el president dels rics –contràriament al que va prometre el 2007–. El 2010, el candidat rival per part del Partit Socialista era el director del Fons Monetari Internacional (ironies de la realitat post-Guerra Freda: hem vist un ‘socialista’ dirigint l’FMI), Dominique Strauss-Kahn, fins que o bé un complot o bé la seva pròpia lascívia el van condemnar mundialment, substituint-lo a l’FMI la seva compatriota però no correligionària Christine Lagarde. Potser Nicolas podia respirar tranquil un cop Dominique sortí del mapa, però no fou així. El PS, lluny d’arronsar-se, va organitzar unes primàries obertes a la ciutadania que va guanyar el seu antic primer secretari, un tranquil i pacient François Hollande, l’exparella sentimental de la candidata socialista el 2007 Ségolène Royal.

François Hollande és un home de partit, és un enarca (també va estudiar a l’elitista i estatalista Escola Nacional d’Administració de París, escola de les elits burocràtiques i polítiques de la Cinquena República Francesa), de família burgesa i intensa vida amb tot l’estament socialista francès. Diferentment del seu rival de (centre)dreta, Hollande no ha canviat el seu missatge de campanya: és el candidat del canvi –tots ho són, i més en temps crítics–, el candidat que retornarà a la république el mant d’institució clàssica perdut per Sarkozy i la seva irreverència xulesca, el candidat que “obligarà” Mutter Merkel a flexibilitzar la seva ortodòxia d’estabilització de preus i reducció de deutes –comunament coneguda com política d’austeritat–, el candidat de les classes populars que s’han passat a Marine Le Pen, el candidat que farà tributar als rics un 75%, el candidat del càstig a Nicolas. Tot apunta, segons els nombrosos sondejos que apareixen dia rere dia, que Hollande guanyaria sobre Sarkozy amb un 5–10% de diferència de sufragi; seria el segon president socialista de la república, després d’un altre François, Mitterrand (amb dos septennis: 1981–95), disset anys després. Finalment, si Nicolas s’ha decidit a enregistrar un vídeo de campanya a la francesa, en què apareix parlant-li a la càmera, per tant a l’espectador, en François s’ha decidit americanitzar el seu missatge audiovisual: ràpid i dinàmic.

El cicle electoral a França acabarà el 17 de Juny 2012, amb les eleccions legislatives, a l’Assemblea Nacional i al Senat. Guanyi qui guanyi el diumenge 6 de Maig, haurà de formar govern estable després de Juny, i veurem si apareix, després d’uns anys, la famosa cohabitació. Atents a la política francesa, doncs és un altre teatre ple de tragicomèdies amb relacions fins i tot romàntiques entre els diferents personatges. I atents a Marine Le Pen i el seu desig d’una dreta francesa post-gaullista. Les jeux sont faits.