Sí al castellà a la nova Catalunya

Per David Nàcher (@nacherd) i Victor Solé (@sule25)

Aquest article no vol discutir sobre si Catalunya ha de ser independent o no, simplement vol afrontar una polèmica oberta fa uns mesos sobre la possible oficialitat del castellà en un Estat català independent en el sí de la Unió Europea. Sabem que el debat principal a l’actualitat no s’ha de centrar en aquestes minúcies, ja que se solucionarien als mesos successius del referèndum o consulta que es podria i/o s’hauria de celebrar, però la nostra obligació com a politòlegs versa també en fixar-nos i en preguntar-nos sobre els petits detalls dels grans esdeveniments. Dit això, el castellà ha de ser oficial en una Catalunya independent? Nosaltres resumim algunes respostes que ens porten clarament al Sí.

Llengua oficial no és sinònim de llengua d’ús preferent. El castellà, i l’occità o aranès, podrien ser llengües oficials a tot el territori i sense ésser llengua d’immersió educativa o d’ús preferent en les Administracions Públiques –tret d’aquelles ubicades a la Vall d’Aran–, que tot i així estarien obligades per llei a tractar tots els seus programes en les altres llengües oficials del nou Estat si ho demanés l’usuari. El terme llengua oficial representa la obligació dels serveis públics a l’hora d’acceptar un idioma determinat com al propi codi de comunicació, i que els ciutadans tinguin el dret d’utilitzar-lo en l’espai públic. Per tant, l’Administració ha de garantir, almenys un sistema d’interpretació de la llengua, que en aquest cas seria la catalana, la castellana i l’aranesa. Un Estat pot ser plurilingüe i pot garantir la pluralitat de les seves llengües, sentir-les com a pròpies en totes les seves vessants, i defensar-les amb esma (un esma que l’actual Estat Espanyol no empra), però ha d’utilitzar una sola llengua, un sol codi, per a poder simplificar els processos administratius. En el cas del futurible Estat català, doncs, és clar que la llengua catalana seria preferent, com avui, però les altres dues llengües de la nostra Nació, la castellana i l’aranesa, serien oficials i utilitzables administrativament si l’usuari ho demanés.

La llengua castellana no és l’idioma originàri de Catalunya i per tant no és l’idioma propi de la nostra Nació: és un idioma que va ser primerament imposat i successivament adoptat voluntàriament, per la seva convivència –repetim: en una barreja d’imposició, adopció i acceptació– amb el català durant més de tres-cents anys, sobretot en gran part dels darrers cent anys. Gràcies a les onades migratòries de diferents regions d’Espanya (segle XX) i Amèrica Llatina (finals segle XX i principis del XXI), el castellà s’ha introduït en la vida quotidiana de la nostra societat. No podem oblidar un passat en el que moltes famílies no tenen els seus orígens a la Garrotxa o a Osona o a les Garrigues, sinó en altres regions del planeta on la llengua castellana, tot i haver estat imposada, s’ha acceptat i convertit en l’idioma oficial i/o preferent. Hem adoptat el castellà a les nostres tradicions i folklore, en la nostra rutina i en les nostres vides personals. Cal remarcar que Catalunya va fer el seu pas cap a la industrialització al segle XIX per una sèrie de factors socials i econòmics que estaven lligats amb el comerç i plantacions amb i a les colònies espanyoles d’ultramar: era l’idioma castellà –i desgraciadament no pas el català, com ens recordaran els teòrics del monolingüisme catalanista radical que no trobaran cap argument en aquest article que pugui fer-los canviar d’idea– el que teixia la possibilitat dels catalans que després, i un cop tornats a la seva pàtria, poguessin invertir i crear les primeres indústries, fonament de la Renaixença cultural catalana de la segona meitat del segle XIX. El castellà és, a més, la llengua que escullen els expatriats –professionals qualificats d’altres països que són traslladats per les seves empreses a Catalunya– a l’hora de comunicar-se amb la societat d’acollida. A aquest col·lectiu no podem obligar-los a no comunicar-se en castellà, sinó que els hem de convidar a fer-ho també en llengua catalana, fent-los-hi entendre que és la pròpia de la nostra nació. (És clar que aquest darrer punt serà més fàcil en una Catalunya independent). Resumint, tot i ser una llengua originalment veïna, és també nostra i, per tant, es mereix ser tractada amb respecte, consideració i afecte –uns adjectius que l’Estat Espanyol no contempla cap al català–. Catalunya no pot cometre els mateixos errors d’Espanya.

La llengua no identifica el poble. Per molt que alguns teòrics insisteixin que la llengua vertebra la cultura d’una regió o d’una comunitat, som de la idea que no és així. Una cultura està formada per molts esdeveniments, símbols, icones, exemples, imatges, marcs mentals i codis, i la llengua és un d’ells però no l’únic. Si pequem d’eurocèntrics, tenim estats amb llengües oficials estrangeres (el màxim representant és Suïssa, on conviuen el francès, l’alemany, l’italià, i el romanx, que també es parla en una petita zona del Tirol italià), Estats amb diferents llengües (exemples tant petits com Andorra) i Estats, que per centralistes, han tendit a eliminar cultures senceres (França). Si creiem que la llengua és pràcticament un dels únics recursos de la cultura nacional i que, per tant, si el castellà és llengua oficial a Catalunya estem perpetuant les voluntats assimilacionistes de l’imperium castellà sobre Catalunya, cometem un nou error històric, antropològic i social. Escòcia, per parlar en anglès, no té dret a l’Autodeterminació? Croàcia, per compartir llengua amb Sèrbia, no té dret a ser lliure?

Amb estadístiques d’Idescat del 2008, el 55% de la població catalana reconeixia que la seva llengua habitual d’expressió era el castellà, en front el 39% que en reconeixia el català. Amb aquestes xifres a la mà cal respondre que no podem deixar fora de la oficialitat la llengua que utilitza més de la meitat de la població. Creiem que seria un desprestigi i una barbaritat no reconèixer la força cultural del castellà a la nostra societat. S’han escrit nombrosos articles sobre aquesta temàtica, potser un dels més rellevants fou el del periodista Eduard Voltas al Diari Ara, En castellà també, siusplau, publicat al Febrer 2012, i molt criticat pels radicals monolingüistes del català a la futurible nació independent. El president de la Generalitat, Artur Mas, i el cap de la oposició, Oriol Junqueras, han assegurat que el castellà seguiria essent oficial i se’n garantiria el seu ús. El canvi social dels independentistes en aquests darrers anys ha portat a moltes persones a demanar la independència en llengua castellana i a crear-hi organitzacions (l’Associació Súmate, presentada a Bellvitge, a l’Hospitalet del Llobregat, a principis d’Octubre 2013, per agafar un exemple recent). Aquest és un argument per a tots aquells independentistes de barretina que deprecien tota feina feta d’una forma que escapa de les seves fàtues i il·lusòries imaginacions i desitjos. Aquests malanomenats independentistes són en realitat secessionistes socials i haurien de respectar una mica la lluita de tota aquella gent que, sigui pel que sigui, ha escollit o té el castellà com a llengua pròpia i persisteixen en l’alliberament nacional.

La convivència tant propera amb Castella –la macrorregió més històricament poderosa de l’Estat Espanyol– ha fet que els catalans introduïm alguns aspectes de la cultura castellana a les nostres vides. Estem orgullosos de saber valorar les dues cultures que ens han enriquit com a persones i que ens han ajudat a veure el món i a descobrir-lo. Estimem les cultures mixtes, doncs enriqueix els seus propietaris. El castellà és una representació més d’aquesta màxima. El castellà és una eina útil de comunicació amb el món. Dins les tres llengües més parlades i amb més adeptes podem comunicar-nos o, almenys, intentar-ho amb el resta del món. Creiem que és un avantatge comparatiu, que tal com està l’educació i la situació en el nostre país, no hauríem de menysprear i hauríem de seguir potenciant. En un estudi de l’Eurasia Group, la llengua castellana es presenta com a segona més parlada al món, només superada pel xinès mandarí, i seguida per l’anglès, l’àrab i l’hindi. Barcelona és, finalment, la ciutat que més llibres en llengua castellana edita, seguida per Ciutat de Mèxic, Buenos Aires i Madrid.

Finalment, no creiem que la independència de la nació catalana pugui fracturar la societat del nostre país, però sí l’ús i la realitat que s’hi faci després. Una societat que no ha tingut cap problema amb la compaginació de dos idiomes al llarg de tres-cents anys i que ha sabut valorar el català com una joia, valorarà el castellà com una de les millors herències d’Espanya. Una llengua que pot ajudar a vertebrar i integrar a tots els ciutadans del possible nou Estat català ha de ser benvinguda i estimada.

En resum, per molts motius culturals, cívics, polítics, educatius, econòmics i d’avantatge comparatiu, creiem que el castellà hauria de ser llengua oficial a una Catalunya independent. Evidentment, hi ha motius per a que no ho sigui, però els trobem tancats en la Història, desubicats en una societat avançada com la nostra i irracionals intel·lectualment.

David Nàcher i Victor Solé

Per llegir l’article en català i castellà en PDF clica aquí