Descobrint el referèndum d’Escòcia

Per Carles Ferrés (@cferres)

Tenir companys i amics que es troben arreu del planeta causa molts desavantatges perquè, tot i les comunicacions actuals, sempre t’agradaria tenir-los a prop per poder veure’ls cara a cara i parlar mentre recordes vells moments. Però, per a un novell politòleg i periodista com és el cas, si per casualitat passa una notícia allà o més enllà, saps molt bé a qui pots anar a recórrer, i més si aquesta també és periodista. I ara n’és el cas.

La companya Pilar Màrquez (@pmarquez86) es troba actualment residint a Escòcia, una terra que la té enamorada des de fa bastant de temps. En bona part es troba en aquest territori buscant les oportunitats que actualment molts joves no gaudim a Catalunya.  Ella viu des de lluny el procés que s’està produint a Catalunya però amb les mateixes ganes de que s’arribi a bon port. Paral·lelament, està veient com s’estan desenvolupant tots els mecanismes de cara al referèndum escocès que se celebrarà en ja poc menys d’un any, el 18 de Setembre de 2014.

Tot i que es posiciona obertament a favor de la independència d’Escòcia, no amaga que actualment la situació és força complexa pels seguidors del líder d’aquest projecte, Alex Salmond. Per fer una mica d’història, és rellevant destacar que la figura de First Minister a Escòcia existeix des de fa pocs anys.

Al 1997 se celebrà un referèndum a Escòcia on l’electorat van donar el consentiment a un Parlament i un Govern escocesos descentralitzats establert pel govern laborista de Tony Blair: era la famosa devolution, la devolució de competències. Fins en aquell moment existia un representant anomenat Secretari d’Estat per a Escòcia, que era un departament ampli del propi govern britànic. Tot i això, la Reina d’Anglaterra continua essent Cap d’Estat en la designació oficial del mandatari. Alex Salmond és el 4t mandatari des de 1999 i el primer que no és del Partit Laborista. El primer fou Donald Dewar i que només estigué 17 mesos en el càrrec ja que va morir fruit d’una caiguda a la residència oficial que li causà una hemorràgia cerebral. El següent va ser Henry McLeish i només va romandre en el càrrec un any i 12 dies ja que presentà la renuncia al càrrec per culpa d’un cas anomenat Officegate[1]. El tercer va ser Jack McConnell (2001-2007), fins la victòria d’Alex Salmond al 2007, amb el Scottish National Party, partit nacionalista i socialdemòcrata. Els dies posteriors a la mort de Dewar i a la renúncia de McLeish, les funcions les va assumir de forma provisional el liberal demòcrata Jim Wallace, però no se’l va considerar First Minister.

Pilar Márquez explica que molts dels escocesos semblen haver amagat la mà (les enquestes marquen aquesta sensació) després d’haver llençat la pedra (portar Salmond al poder amb majoria absoluta al 2011). El gran anhel del First Minister i la pedra angular del seu programa de govern és fer d’Escòcia un Estat independent, tot i que sembla que hi ha molta gent que no el va escollir per aquest objectiu sinó més aviat pel seu carisma, per un programa social que, tot i no diferir massa del Labour, que suposava un vot de càstig als partits més tradicionals. El SNP és una novetat. Per a fer-nos una idea de contraposar-se amb el Regne Unit, s’ha posat o està a punt d’implantar-se una taxa nova per habitació buida (la bedroom tax): si tens un pis teu o de lloguer al Regne Unit i tens més habitacions (el que es considera pròpiament una ‘bedroom’ per a dormir) on hi viuen persones, has de pagar un nou impost. Hi ha gent força enfadada i els partidaris del sí aprofiten per recordar que aquesta no és l’Escòcia social que volen: amb una Escòcia independent no hi haurien més impostos.

El Scottish National Party (SNP) ja governava amb Salmond des de l’any 2007 i quatre anys més tard, al 2011, amb la majoria absoluta a la butxaca es va llençar pel seu objectiu, que va aconseguir signar (imatge) amb David Cameron el 15 d’octubre de 2012. El camí per a ell, però, no ha estat pavimentat per flors i violes ni ho serà, ja que sembla tenir-ho tot en contra. Tot i afirmar que la reina Elisabet II podria seguir essent la Cap d’Estat de l’Escòcia independent, que no sortiria de la Commonwealth i que fins i tot podria mantenir la lliura esterlina com a moneda –tot i fer-li l’ullet a Brussel·les, indicant que una Escòcia independent podria entrar a la zona euro–. Salmond sap a què juga: un partit que pot perdre perquè ja l’ha començat amb el marcador en contra, però és prou astut com per marejar amb la pilota no només al públic del match (l’electorat), l’arbitre (el Govern Britànic assegut a Westminster) sinó també l’apuntador (Europa).

La visió dels mitjans de comunicació i de les enquestes al procés

Amb l’arribada a la Casa de Bute, residència oficial dels primers ministres escocesos, Salmond tenia un bon sector dels tabloids no gaire a favor. Per posar un exemple, la versió del diari sensacionalista The Sun a Escòcia el va titular com the most dangerous man in Scotland. De fet, la premsa sembla ser que tampoc és gaire partidària del procés d’independència, amb l’excepció d’algun diari digital.

Les enquestes dels mass media que no en són favorables presenten resultats poc esperançadors per als independentistes. El portal YouGov fa uns dies feia pública una enquesta amb un resultat molt aclaridor: 29% pel Sí i 59% pel No. Una altra enquesta, feta per l’empresa TNS, reduïa el percentatge del No a un 49%, però mantenia el 25% dels favorables, tot i que mostrava un nivell d’indecisos i abstencionistes molt elevat i on aquests últims podrien tenir un paper rellevant el dia de la votació. L’única enquesta més o menys favorable la va fer Panelbase per encàrrec del propi SNP: atorgava un punt més (44% a 43%).

Sorprèn bastant la contradicció en els joves d’Escòcia. Tot i concordar amb els posicionaments del SNP en un inici, ara les enquestes indiquen que només 1 de cada 4 votaria a favor de la independència. I cal tenir en compte que el referèndum permetrà votar a partir dels 16 anys.

Internet i xarxes socials, claus en el debat

On realment Pilar Márquez hi veu un debat, com passa actualment a Catalunya, és gràcies a la mobilització social produïda amb l’ajuda de les xarxes socials, a través del 2.0. Per mirar de treure rèdit electoral i mobilitzar la seva gent, ambdues posicions han creat les seves plataformes. Aquestes utilitzen altres mitjans que no siguin només les xarxes socials com la realització de conferències en universitats, xerrades pels barris i pobles… per fer-se escoltar.  Aquestes plataformes són YesScotland amb una posició clara al SI amb 22.000 seguidors a Twitter i Better Together, amb el NO per bandera i 13000 seguidors.

De tot el que la Pilar m’ha pogut explicar em quedo principalment amb dos fragments que realment són força interessants i reprodueixo literalment:

“Per cert, una cosa que sorprèn molt del procés escocès és adonar-te que no tots els independentistes volen perdre de vista la monarquia… Sí que és veritat que com a institució britànica, molts escocesos –en conversa de pub o de carrer– no et mostren de seguida un fervent entusiasme al respecte… però hi ha enquestes que diuen que la reina té el favor del 41% dels escocesos. A Anglaterra el suport és del 80%, però vaja… si pensem en Catalunya… aquest és un tret molt diferent del seu procés. Realment Salmond ha insinuat en més d’una entrevista que podrien seguir tenint la Monarquia Britànica (com Canadà, Jamaica o Austràlia, que són a la Commonwealth) en cas d’independència. Tampoc sembla que tinguin gaires ganes de renunciar a la lliura com a moneda”.

Escòcia i Anglaterra, tot i batallejar en una miriada de guerres des de l’Edat Mitjana i gran part de l’Edat Moderna, es van unir amb la Union Act de 1707: una unió de regnes que creava el Regne Unit de la Gran Bretanya. Escòcia s’unia a Anglaterra no per assimilació, com va fer Castella amb els territoris de la Corona d’Aragó després de 1714, sinó per a unió entre iguals, acceptaven la dinastia anglesa dels Orange (que ha evolucionat fins els Windsor actuals), mentre que Catalunya –entre molts altres territoris europeus– no va acceptar la dinastia borbònica, fer que precipità Europa a la Guerra de Successió.

“Oficialment s’està evitant qualsevol paral·lelisme amb Catalunya. El Centre Català d’Escòcia sempre fa un acte institucional al voltant de l’Onze de Setembre i hi convida diputats (MPs)… L’any passat hi van anar més de deu de l’SNP i aquest any eren tres…”

Carles Ferrés 

Per llegir l’article en PDF clica aquí