La República de Catalunya i els immigrants
per Silvio Falcón (@silviofalcon)
Veia l’altre dia un vídeo a la xarxa sobre el rol dels immigrants en la construcció de la futura República de Catalunya. En ell participaven els diputats d’ERC i de la CUP, l’Oriol Amorós i en David Fernàndez, que responien les preguntes de la periodista de TeleSur resident a Catalunya, Dayon Moiz. La reportera, al seu programa/sèrie “Pa que sean serios“, plantejava les principals qüestions i incerteses que la gent d’origen estranger resident a Catalunya (com la pròpia presentadora) poden tenir envers el procés d’independència del país. Les conclusions que se’n poden desprendre d’aquest petit exercici de reflexió sobre el paper dels nouvinguts a Catalunya és el següent:
a) En primer lloc, tot el procés polític els afecta de manera total, en tant que ciutadans del país.
b) En segon lloc, i en paraules de l’Oriol Amorós, podran esdevenir ciutadans fundadors de la República Catalana.
c) Podran escollir els poders constituents que establiran les lleis que regeixin l’accés a la nacionalitat catalana.
d) Es podrà mantenir qualsevol altra nacionalitat, fins i tot l’espanyola.
També llegia amb certa perplexitat que el senyor Joaquín Navarro, de Terrassa, aniria a la Via Catalana. Aquest fet no seria notícia si el seu fill, ex-batlle de la ciutat i líder del PSC, hagués fet declaracions demanant que l’ANC assumís la despesa del desplegament dels Mossos a la jornada reivindicativa. Però en Navarro senior, que va arribar fa 60 anys a Catalunya, és l’exemple de que, fins i tot en absència d’una legislació pròpia adequada per a Catalunya, la voluntat a casa nostra sempre ha estat integradora. La Catalunya mestissa, amb orígens, llengües i cultures diferents però que necessita d’unes lleis comunes i de sobirania per governar-se a si mateixa per tal d’assolir els seus propis interessos i objectius comuns.
La República de Catalunya només es pot construir involucrant aquests ciutadans fundadors d’origen llunyà mentre reivindiquem l’exemple dels que, malgrat no haver crescut a casa nostra, han (hem!) aconseguit sentir-se plenament catalans. I necessitem tota la seva força, energia i experiència per tal d’aprendre d’experiències diferents a la nostra. Jo vull pel nostre poble l’habilitat comunicativa i publicitària d’uruguaians i argentins, la tenacitat dels equatorians i les habilitats industrioses dels xilens. Com ja abans vam aprendre de la capacitat de treball dels gallecs o de creativitat dels andalusos.
Ho deien a un vídeo de campanya d’en Junqueras, qui no s’estima la terra que trepitja, no s’estima ni ell. Jo, que vaig néixer a Esplugues de Llobregat a una Catalunya preolímpica envoltat de gaites, pulpo i Tarta de Santiago, vull el bo i millor de Castelao, Macià, Rosalia de Castro o Prat de la Riba per a la futura República Catalana. Vull que els nens i nenes que arribin a casa nostra aprenguin la nostra llengua, com vaig fer jo als 13 anys en baixar d’un tren procedent d’Ourense. Governar-nos a nosaltres mateixos és encara més important per a aquells que no venim d’una mil•lenària família burgesa i que a més a més ja no pertanyem al nostre país d’origen. No és pas casualitat que els catalans culturalment mestissos com na Dayon Moiz o en Joaquín Navarro siguin qui tinguin més ganes de la República Catalana. Ser ciutadans fundadors de l’Estat català, el millor regal que ens poden (podem!) fer.
Silvio Falcón Rodríguez
Per llegir l’article en PDF clica aquí
