Croàcia, nou Estat de la UE

per Silvio Falcón (@silviofalcon) i David Nàcher (@nacherd)

Croàcia esdevindrà des de l’1 de Juliol el 28è Estat de la Unió Europea. Brusel·les rep amb cel·lebracions el segon Estat de la ex-Iugoslàvia que s’integra a l’Unió. Les cabines d’interpretació ja tenen preparat el hrvatski com a llengua oficial i els 12 diputats croats (a partir de 2014, només 11) escollits a les eleccions europees a Croàcia de fa uns mesos ja estan a punt de prendre possessió del seu càrrec.
Els 751 parlamentaris i parlamentàries que escollirem el proper 25 de Maig de 2014 tots els europeus comptaran amb una nacionalitat més. L’expansió de la Unió Europea camina amb força als Balcans, on un cop assumides certes realitats (com ara la separació de Iugoslàvia o el recent acord Kosovo-Sèrbia de cara a un futur reconeixement mutu). Croàcia, però, és la joia de la corona. Un país a mig camí entre els pobles eslaus i els pobles mediterranis que aporta, sens dubte, una nota de color a la tríada mediterrània (maligna, pels interessos de Merkel i cia) que conformen Grècia, Itàlia i Espanya.

L’ampliació dels Balcans

Mentre tothom parla de Turquia i de les seves relacions amb la UE, els federalistes europeus encaren d’altres reptes. El primer pas és avançar cap a la integració dels països dels Balcans dins la Unió. El Parlament i la Comissió estan en negociacions amb països com ara Bòsnia-Herzegovina, Albània, Macedònia, Montenegro, Sèrbia o Kosovo. Cadascú d’ells proposarà reptes diferents, com ara Bòsnia amb el tema religiós o el vet de països com Espanya a l’entrada de Kosovo. Croàcia representa la porta d’entrada de tota aquesta ampliació cap els Balcans, feta de manera substancialment diferent que amb els països de l’Est (amb dues tandes, fins els 25 de 2004 i amb Romania i Bulgària el 2007). Dins de l’ampliació de 2004 trobem també l’ex-iugoslava Eslovènia, prou pròxima a Àustria i a Itàlia com per obrir la llauna dels Balcans per si mateixa. En canvi, la situació amb Croàcia és prou diferent; introdueix la llengua serbo-croata per primer cop a la UE i exerceix de pioner de cara als seus veïns del sud. Serà interessant veure com resolen el problema de llengües un cop entrin més països de la regió, tot tenint en compte que són llengües germanes amb petites variacions lingüístiques i que la UE acumula a hores d’ara ja 24 oficials, incloent-hi el croat.

Il·lusió al si de l’Unió
Les institucions europees reben amb efusivitat la incorporació de Croàcia, conscients de l’important pas cap a l’Est. La Comissió Europea fa mesos que va desplegar una pancarta de benvinguda i a la capital europea proliferen les audicions i conferències sobre l’entrada de Croàcia a la UE.

El Repte de Croàcia

Croàcia està a mig camí de la tradició balcànica i el concepte euro-Mediterrani. És un país molt divers, ja que agrupa diferents tradicions amb un objectiu comú: la seva cohesió nacional i la reconciliació cap a la pau definitiva. Dins aquesta diversitat, existeixen diferents punts de vista envers l’entrada a la UE. La part fronterera Mediterrània, amb Istria com a màxim exponent, parteix d’una doble condició. Per una banda avança amb emoció cap a l’eliminació de fronteres amb Itàlia i Eslovènia i per l’altra manté una visió conservadora envers la UE, promoguda per la por a la pèrdua de competitivitat davant els Estats veïns, més forts cultural i econòmicament.

Les altres regions frontereres d’interior afronten un repte encara més gran. Menys desenvolupades econòmicament, recelen de l’impacte de l’entrada de productes austríacs i alemanys que obligaran a una reformulació del seu sector primari, en productes com la llet o el vi. Per la seva part les regions del sud, tant d’interior com de mar (Slavònia i Dalmàcia) no tenen gaires esperances posades en la UE. La recessió a la zona des de fa quasi un lustre (arrossegada també per la crisi a la zona euro) desdibuixa les il·lusions pel futur en comú amb els altres 27 Estats Membres.

Per tant, Croàcia i la UE tenen un llarg camí cap a l’enteniment i el creixement mutu que serà interessant de seguir, tot veient el baix percentatge de participació a les eleccions europees de fa uns mesos on només prop del 30% dels ciutadans i ciutadanes de Croàcia van exercir el seu dret a vot.

Balcanització i Catalunya
Sovint des de la caverna hem sentit a parlar de la balcanització de l’Estat espanyol, sobretot d’ençà que el Govern d’Artur Mas ha dibuixat el camí cap a la consulta i el dret a decidir. Tot i això, en termes generals les similituds amb els Balcans són més aviat escasses, malgrat que podem observar punts estratègics de la seva història recent que són interessants per al procés que es viu a casa nostra. Espanya ha jugat un rol rellevant a la geopolítica balcànica no reconeixent Kosovo (alineant-se amb Rússia) com a Estat independent. Això fa inevitables els paral·lelismes i la por a que els seus ‘problemes interns’ (Euskadi, Catalunya…) puguin fer un pas similar. El posicionament espanyol és tan ferm (i irracional) que podria donar-se la situació de que Sèrbia reconegui abans Kosovo que el govern de Madrid.

La majoria de països sorgits de l’última guerra europea als Balcans, ja són Estat plenament reconeguts internacionalment. Alguns han convocat referèndums (Montenegro), d’altres han fet declaracions unilaterals (Kosovo) però tots constitueixen exemple de comportament democràtic davant la barbàrie de la violència. Tots aquests països són petits. Eslovènia té 2 milions d’habitants, la meitat dels que té Croàcia. Aquests països, juntament amb d’altres del nord com ara Luxemburg, Finlàndia o Dinamarca, són viva prova de que els Estats petits són viables a la vella Europa. La relació política i econòmica amb el seu entorn i el procés d’integració europea marquen molt més la realitat d’aquests Estats que no pas la seva grandària o població.

Finalment, podem afirmar que els Estats dels Balcans, com la Croàcia que avui entra a la UE, són potencials aliats en l’acceptació de Catalunya com a Estat independent en el marc internacional. Estats que han lluitat i patit pel seu reconeixement internacional entendran la constitució d’una Catalunya independent, de forma pacífica i democràtica, dins el marc de les Nacions Unides i de la Unió Europea.

Per tant, el camí és llarg i encara hi ha moltes preguntes sense resoldre en el procés d’integració del Sud-est europeu. Tot i així, Croàcia obre una porta d’esperança cap a la reconciliació i el reconeixement nacional i, evidentment, cap al manteniment de la pau i la seguretat al continent europeu.

Silvio Falcón Rodríguez

David Nàcher Pueyo

Per llegir l’article en PDF clica aquí