Adéu a “Il Gobbo”
Per Víctor Solé (@sule25)
Adéu a un dels personatges més importants de la Primera República Italiana, aquella època de la política italiana que bascula des de 1948, any del naixement de la República Italiana, i el 1992, moment en que el sistema de partits que la mantenia va caure com un castell de cartes. Adéu a Giulio Andreotti (nascut a Roma el 1919), senador vitalici, mort el 6 d’abril de 2013 als 94 anys, de problemes cardíacs i respiratori, al Policlinico Gemelli de Roma, Ciutat Eterna, Laberint de Laberints, Civitas Terrae, Urbs plena d’Història.
Quantes vegades heu escoltat la famosa frase italiana Il potere logora chi non ce l’ha? El poder desgasta qui no el té. Andreotti n’és l’autor d’aquesta magnífica i cínica frase de la pel·lícula El Padrino Parte III va fer cèlebre arreu del món. Andreotti, home de poder i de poders, fou un ésser esquifit i gris, de grosses ulleres de cul d’ampolla, mig geperut – d’aquí que se’l conegués també com a Il Gobbo, El Geperut -, de calmada veu sense timbre. A pensar male si fa peccato, ma a volte ci si indovina, una altra frase lapidària seva: és pecat pensar malament de la gent, però de vegades t’ajuda a conèixer-la millor.
Giulio Andreotti fou potser l’home més paradigmàtic d’aquella època política italiana, la seva més perfecta personificació. El director napolità Paolo Sorrentino no es va poder estar de fer un film, Il Divo. La straordinaria vita di Giulio Andreotti (2006), on en un biopic / retrat meravellós, l’actor Toni Servillo ens presenta, entre crítica, fàstic i admiració, una persona convertida en personatge de thriller de Le Carré. D’Andreotti s’ha escrit de tot i se’n seguirà escrivint, llegireu de tot i segurament ja en sabreu molt. En aquest article, però, ens agradaria explicar molt breument l’època en la que va viure i que va personificar (potser fins i tot accidentalment, com si hagués sigut la voluntat de Déu), la Primera República Italiana.
Entre 1948 i 1992, com hem apuntat anteriorment, navega la única democràcia parlamentària de la Mediterrània durant aquelles dècades. Itàlia, base de la OTAN, amb Iugoslàvia a l’altra banda de l’Adriàtic i amb les dictadures militars dels seus veïns mediterranis septentrionals: Portugal, Espanya, Grècia i Turquia. Itàlia, una República nova des de 1948 amb la forta influència de la Ciutat del Vaticà, estat independent però amb un braç polític hegemònic construït a base de corrents diverses i enfrontades: la Democràcia Cristiana, nascuda a partir del carisma d’un dels pares de la República, Alcide de Gasperi, i d’un home ombra que perviurà, Giulio Andreotti (tots dos a la foto). Sense Andreotti no podem entendre ni la DC ni els enfrontaments polítics d’aquesta amb el Partit Comunista Italià (l’altre gran partit de la Itàlia de l’època, i principal partit comunista filosoviètic en un país de la OTAN), ni tota l’estructura partitocràtica que va aguantar la Primera República. Andreotti començà com a sotssecretari, passant a ésser viceministre, per poder ser ministre de diferents carteres en 33 (heu llegit bé: trenta-tres) governs italians diferents, set (sí, 7) vegades President del Consell de Ministres. Era el contacte de la DC amb la OTAN, n’era també el contacte amb la nomenclatura del PCI fins que el sard descendent de catalans Enrico Berlinguer el va arraconar, i era un dels contactes més rellevants amb els Estats Units d’Amèrica.
Guerra Freda. Espies, guerra de guerrilles i d’estratègia, el planeta convertit en un joc d’escacs entre USA i URSS, i Itàlia una peça més, i Andreotti això ho sabia. La màfia, de qui se li presumeixen relacions, també entra dins del seu arxiu de contactes. L’Arxiu Andreottià, un mític i probablement inexistent arxiu on hi guardava tots els secrets que podia, per ara portar-se’ls a la tomba (segons ha expressat en una de les seves darreres entrevistes al diari La Repubblica). Contactes i secrets, relacions i conspiracions. Després del miracle econòmic dels anys 1950 i 1960, els 1970s van trencar la pau freda que la Guerra Freda havia establert: els anys de plom (anni di piombo), en que el terrorisme d’extrema dreta i d’extrema esquerra van enfangar les relacions DC-PCI. La DC i tota la seva òrbita estaven convençuts que el PCI ajudava el grup terrorista Brigades Roges (Brigate Rosse), que al 1978 va segrestar i matar el dirigent democristià Aldo Moro –anys després algunes fonts assegurarien que Aldo Moro era una figura molesta per la CIA, doncs era el dirigent democristià més procliu a fer acords amb el PCI, i per tant la CIA, utilitzant la màfia i/o altres contactes de poca legalitat, va “ajudar” les BBRR–.
Per altra banda, el PCI i el seu gran món sociocultural estaven convençuts que la DC, involucrada i incrustada en totes les estructures de l’Estat Italià, “ajudava” grupuscles d’extrema dreta per a mantenir una tensió/por perenne dins de l’opinió pública que l’allunyés de les temptacions comunistes o socialistes. Paral·lelament, a tota la Itàlia Meridional (el Mezzogiorno, Migdia), l’estructura socioeconòmica basada en el feudalisme de les diferents màfies servia per a garantir vots de preferència (preferenze) a la DC. Si la Camorra napolitana, la ‘Ndrangheta calabresa, la Sacra Corona Unita apuliesa encara no havia florit com ho han fet darrerament era perquè són estructures horitzontals formades per clans, sense una jerarquia estable que trobi a la Costa Est dels Estats Units d’Amèrica un pilar i un empar.
Aquesta característica la tenia, durant la Guerra Freda, la Cosa Nostra siciliana, formada per famílies connectades entre si de forma jeràrquica. El capo ordenava qui votar. I, si fem cas a les teories conspiradores, la CIA estava interessada en mantenir aquesta estructura, doncs servia per a garantir l’estabilitat filoamericana italiana: el Sud votava DC, la DC governava Itàlia, Itàlia seguia a la OTAN com a base nord-americana anti-soviètica. Andreotti, a tot això, és considerat una peça fonamental dins d’aquestes conspiracions, laberints que formaven la Primera República i que sembla que han seguit formant la Segona, nascuda de les cendres de la Primera. Als anys 1980s el PCI va començar a patir l’agonia de la Unió Soviètica. Es va anar dividint, van anar sorgint nous partits que van poder entrar als diferents governs, alguns capitanejats pel mateix Andreotti. D’aquesta dècada apareixen les primeres privatitzacions, com la de les freqüències televisives, que acabaria donant-li el monopoli de la televisió privada a un empresari milanès del món de la construcció, Silvio Berlusconi, aleshores encara un quasi desconegut.
I al 1989 va caure el Mur, i al 1990 la República Federal Alemanya va annexionar-se els länders de la República Democràtica Alemanya (un procés que se’l coneix erròniament com a Reunificació Alemanya), i un any més tard desapareixia la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques. Tres anys, i la Guerra Freda, la bastida que aguantava la Primera República, desapareixia. I així començaren a aparèixer tots els draps bruts. Itàlia va descobrir els jutges mediàtics, com Giovanni Falcone i Paolo Borsellino, assassinats per la Cosa Nostra, a la que volien destruir, o Antonio di Pietro, que ha acabat enfangant-se al bassal partitocràtic.
En una mort anunciada, la Primera República transmutava en una Segona en que els anteriors protagonistes havien de deixar pas a uns de nous. Andreotti, qui havia somiat en arribar a poder asseure’s al Palau del Quirinal, havia d’asseure’s en canvi com a imputat per associació mafiosa i altres delictes, dels que va ser exculpat. Ni la banca vaticana, en la que tenia molts amics, ni els petits partits que van sorgir de la implosió de la DC, ni els seus amics enemics d’altres partits apareguts després de les secessions al centreesquerra italià van voler ajudar-lo. Al 1992 el President de la República Oscar Luigi Scalfaro el nomenava senador vitalici. Seguiria asseient-se impassible i silent al Senat, però mai podria acabar la seva més gran obra.
Més embogida i esperpèntica, la Segona República Italiana, amb la mateixa estructura estatal de la Primera, però amb un molt diferent sistema de partits, sembla que arriba a la seva fi. Itàlia, una peca dins del joc d’escacs del món, sembla moure’s sense moure’s mai del tot. I Giulio Andreotti, al mig. Qui queda, doncs? Molts, entre d’altres l’intel·ligent i respectat Giorgio Napolitano, el primer President de la República Italiana en esser reelegit. Napolitano és, potser, un altre gran personatge de la política italiana, de qui hauríem d’escriure molt, i de qui Paolo Sorrentino podria fer un biopic/retrat tant interessant com el que va fer al ja desaparegut Giulio Andreotti.
Al film que uns paràgrafs abans hem esmentat, i que animem que el lector vegi i gaudeixi, l’actor Servillo, convertir en personatge Andreotti, fa un monòleg teatral sobtat que vol explicar quina havia estat, si fa no fa, la seva feina:
“Livia [Danese, la seva esposa], els teus ulls són els que em van embranzir una tarda en la que vam anar a passejar al Cementiri del Verano. Passejant vaig demanar-te que et casessis amb mi, te’n recordes? Si, ho sé, ho recordes. Els teus ulls bells i néts i encantats no sabien, no saben i no sabran, no en tenen idea. No tenen idea de les malifetes que el poder ha de cometre per assegurar el benestar i el desenvolupament del país. Per masses anys jo he estat el poder. La monstruosa, inconfessable contradicció que em converteix en un home cínic i indesxifrable també per a tu; els teus ulls bells i néts i encantats no en tenen responsabilitat. La responsabilitat directa o indirecta en totes les massacres i atemptats que ha viscut Itàlia des del 1969 al 1984, i que han tingut exactament 236 morts i 817 ferits. A tots els familiars de les víctimes jo els hi dic: si, confesso, ha estat també per culpa meva, per culpa meva, per la meva grandíssima culpa. Això ho dic també si no cal. Les estratègies per a desestabilitzar el país, provocar terror, aïllar les parts politiques extremes i enfortir el Centre Polític com la Democràcia Cristiana; ho ha definit l’estratègia de la tensió. Seria més correcte anomenar-la estratègia de la supervivència. [Totes les víctimes polítiques], com el benvolgut Aldo [Moro], per vocació o per necessitat, han mort pel seu irrenunciable amor per la veritat. Totes les bombes preparades per explotar han acabat per patir. Tots ells pensaven que la veritat es una cosa justa i en realitat és la fi del món, i nosaltres no podem permetre la fi del món en nom d’una cosa justa. Tenim un mandat, nosaltres. Un mandat diví. Cal estimar moltíssim a Déu per a entendre que el mal es necessari per a garantir el bé. Això Deu ho sap i ho sé jo també”.
Víctor Solé Ferioli
Per llegir l’article en PDF clica aquí
