Les eleccions que poden marcar un nou futur

per Carles Ferrés (@cferres)

El 27 de setembre de 2015 uns 5,5 milions de catalans, aproximadament, tornem a ser cridats a les urnes. En gairebé 5 anys, des del novembre de 2010, passant pel novembre de 2012, i finalment ara al setembre del 2015, els catalans haurem anat fins a tres vegades a elegir el President de la Generalitat, o, per ser més puristes, el nostres representants al Parlament de Catalunya. Les circumstàncies de les diferents convocatòries han estat, però, diferents. L’any 2010 eren totalment obligatòries ja que s’acabava el mandat i el President José Montilla estava obligat a convocar-les. L’any 2012, després d’una trobada entre Artur Mas i Mariano Rajoy per mirar d’obtenir el pacte fiscal, i pocs dies després de la 1a gran manifestació convocada per l’ANC i diferents entitats sobiranistes en favor de la independència, el dirigent de CiU anunciava eleccions per mirar d’encetar un procés que havia de portar a Catalunya cap a un estat propi.

Gairebé tres anys després, després de moltes converses, declaracions creuades i fins i tot joc de trinxeres entre totes les parts confrontades a Catalunya i amb el propi Estat Espanyol, amb una Consulta aigualida però reconvertida en un Procés Participatiu on més de 2.300.000 persones varen expressar la seva opinió sobre el futur de Catalunya, tornem a anar a les urnes. Aquesta vegada ha de ser la definitiva per conèixer què serà Catalunya: un estat independent, un estat dins d’una federació o, si tot continua com ara, una comunitat autònoma espanyola.

El caràcter plebiscitari del 27S

Plebiscitàries. Segurament és la paraula que més s’ha pogut sentir des del 9N, que tothom entén en el sentit que més li convé, com passa en gairebé tot.

Aquestes eleccions que tenim davant, formalment, continuen essent unes eleccions autonòmiques, destinades a formar un Parlament amb 135 diputats i, d’entre ells, elegir un President de la Generalitat. Però tot i això s’ha insistit que aquestes eleccions seran també plebiscitàries, cosa que s’ha entès de totes les maneres possibles.

Les forces que estan per la independència o per encetar un procés que dugui Catalunya a ser un estat independent parlen d’aquestes eleccions com a plebiscitàries perquè pel nombre final de diputats que hi hagi de cada un dels bàndols es podrà conèixer quin percentatge de catalans vol ser independent. Per altra banda, també es podrà saber quants volen que les coses es mantinguin de la mateixa forma, amb Catalunya com una comunitat autònoma o amb una fórmula mixta, com agradaria al PSOE. Tot i així, aquests darrers insisteixen que aquestes eleccions són unes eleccions autonòmiques més, per decidir els diputats del Parlament, i neguen la possibilitat que siguin plebiscitàries, malgrat que el resultat, sigui quin sigui, també serà vist per ells com un plebiscit.

Sembla que les eleccions estaran marcades en bona part per l’espectacle mediàtic i per un possible joc brut de totes les parts. Com es va poder veure el divendres 28 d’agost, en quatre ajuntaments, més a la seu de CDC i de la Fundació CATDEM, es van fer tota mena de d’escorcolls amb gran presència dels mitjans, que ja tenien coneixement des de feia hores que es durien a terme. No és criticable que la justícia actuï quan ho cregui convenient ni que tracti de trobar si existeixen casos de corrupció però també caldria estudiar si era el dia o el període de temps més indicat, si es té present què pot arribar a succeir el dia 27 de setembre. També és criticable l’espectacle mediàtic generat gràcies a la forta presència de mitjans de comunicació i cossos generals de l’Estat per extreure en alguns casos UN sol arxiu.

Tres grans blocs amb els seus embolics

Converses, reunions, acords i desacords… Des del 9N tot ha estat joc de despatxos per a molts partits. Nou mesos després de la consulta o procés participatiu va néixer una coalició formada pels dos partits amb més diputats a dia d’avui. Convergència Democràtica de Catalunya –cal matisar que CiU continua al Parlament fins el 27S, després del trencament de la coalició- i Esquerra Republicana de Catalunya varen arribar a un acord per presentar-se conjuntament en una llista que també compta amb les principals entitats sobiranistes i altres partits de menor influència, com Demòcrates de Catalunya –escissió d’Unió Democràtica de Catalunya. Junts pel SI és el nom de la coalició, amb un candidat independent, Raül Romeva, exdiputat al Parlament Europeu per ICV, com a cap de llista. A la llista també hi ha una gran quantitat de persones de la societat civil catalana, com Carme Forcadell i Muriel Casals, expresidentes de l’ANC i d’Òmnium Cultural, Lluís Llach, Germà Bel, Josep Guardiola i Eduardo Reyes, entre d’altres.

La CUP, l’altra força independentista al Parlament, es va desmarcar d’aquesta unió i viatja sola en aquestes eleccions, malgrat que ha defensat en tot moment que si la coalició de CDC i ERC caminen ferms cap a la independència ells els donaran suport. El seu líder serà el periodista i escriptor Antonio Baños, ja que, per les normes internes de la CUP, ni David Fernàndez ni Isabel Vallet ni Quim Arrufat poden repetir, malgrat, possiblement, que molta gent de la CUP voldria que ho fessin.

A mig camí s’ha creat Catalunya Sí Que Es Pot, una confluència de partits on han entrat Podem, ICV-EUiA i EQUO, imitant en bona part la fórmula de Guanyem Barcelona, la coalició de partits d’esquerres amb Ada Colau al capdavant que va acabar imposant-se al consistori barceloní. Les seves baralles internes per motiu del Dret a Decidir, que han fet poc clara la seva postura,  els han portat a aquest punt intermedi, que iguala l’eix nacional i l’eix social sense gaires detalls. Lluís Rabell, President de la Federació d’Associacions de Veïns de Barcelona, fou escollit l’home encarregat de buscar uns grans resultats per aquesta coalició.

Dins del l’àmbit més unionista, el PSC segurament és el producte més light. Aposten per la fórmula del federalisme, una via que la gran majoria dels seus fidels ja va abandonar l’any 2012, conscients que amb el PP al poder directament no es pot dur a terme. Els socialistes esperen una victòria en les generals, que s’han de celebrar en els propers mesos, per mirar de crear la reforma de constitucional que, com el candidat Miquel Iceta, defensa Pedro Sánchez com a secretari general del PSOE.

Unió Democràtica de Catalunya viatja sola per primera vegada. La formació demòcrata-cristiana confia poder arrossegar part dels seguidors de CiU més descontents amb Artur Mas per entrar com a partit dins del Parlament. L’encarregat de temptar els votants serà Ramon Espadaler, conseller d’Interior amb Mas. El líder del partit, Josep Antoni Duran i Lleida, sembla haver fet un pas enrere, no sabem si encara buscant obtenir rèdits a Espanya.

Finalment trobem les forces disposades a emetre una oposició més radical al canvi polític a Catalunya: PPC i C’s, que també han fet canvis per afrontar aquest moment important del país

Xavier García Albiol, després de ser desposseït de l’alcaldia de Badalona per una coalició d’esquerres, passa a ser el candidat dels populars en aquesta contesa electoral. Alicia Sánchez Camacho ha quedat totalment amagada de l’escena pública, malgrat que encara és la presidenta del PP català. De discurs contundent, directe i ratllant moltes vegades la línia del que es pot i no es pot dir, García Albiol espera recuperar un espai que Ciutadans li ha anat guanyant al llarg del temps.

En el cas de ciutadans, la formació que lidera Albert Rivera, també s’ha generat un canvi, ja que Rivera ja ha fet el salt a Espanya  per presentar-se com a candidat a les generals. Una bona oportunitat per a ell, però també per als seus rivals més directes, que l’acusen de “fugir” a Espanya quan a Catalunya s’està decidint el futur polític dels pròxims anys. El seu relleu a Catalunya és Inés Arrimadas, per a molts encara desconeguda, amb un discurs idèntic del del seu líder. Arrimadas aprofita també l’onada de polítics joves, que se saben moure pels mitjans de comunicació i que també tenen un cert punt d’atractiu personal.

Durant els propers dies podreu trobar anàlisis molt més extenses sobre cada un dels partits o coalicions que es presenten, signats per diferents membres de Finestra d’Oportunitat.

I després del 27S, què?

Aquesta és la pregunta del milió. Hipòtesis, enquestes i moltes interpretacions estan marcant tots aquests mesos. Però les urnes poden enterrar qualsevol tipus de previsió.

Pel que fa al que cal fer trobem, també, tot mena de respostes. Hi ha aquells que diuen que, sigui quin sigui el resultat, Catalunya continuarà, i ha de continuar sent, una comunitat autònoma d’Espanya. Uns altres asseguren que majories qualificades  -arribant als 90 diputats- són necessàries per a qualsevol pas important. Encara uns altres afirmen que la majoria absoluta en escons (68) serà suficient per encetar el procés d’independència.

Només qui tingui un bola de vidre serà capaç de conèixer què passarà el 28S abans no hi arribem. Una cosa sembla clara: estem en un moment important de la història de Catalunya. Aquest autor es permet fer-te una sola recomanació: siguis qui siguis, pensis com pensis, el 27S el millor que pots fer és anar a votar. Després, les excuses poden ser de mal perdedor.

Imatge de portada: Parlament de Catalunya (wikipedia)