Home Anàlisi Xoriços, lladres i pocavergonyes

per David Buil-Gil (@DavidBuil)

Espanya és un dels països amb les xifres de criminalitat més baixes no només d’Europa, sinó del Món. No obstant això, ens fem un fart de repetir-nos dia rere dia allò d'”aquest país està ple de xoriços, lladres i pocavergonyes”. No sóc cap expert en pocavergonyeria comparada, però sí que puc oferir algunes dades sobre com és la criminalitat al nostre país i presentar algunes conclusions sobre els motius pels quals seguim preocupant-nos diàriament pel crim tot i les nostres baixes taxes de criminalitat.

Si donem un cop d’ull a les xifres oficials de criminalitat, tant les recollides pels cossos de policia com per les institucions judicials, de seguida veiem que Espanya es troba sistemàticament a la part baixa de la llista de països europeus, entre aquells amb menors taxes de delinqüència. D’acord amb les xifres policials del 2013 publicades per Eurostat, Espanya es troba entre els cinc països d’Europa amb taxes més baixes d’homicidis, entre els deu amb menys delictes violents i violacions per capita, i entre els set amb menys furts; i tenim xifres igualment baixes en altres categories com les agressions sexuals i fins i tot les infraccions relacionades amb el tràfic de drogues. Espanya també té xifres comparativament baixes de feminicidis i violència contra la dona, sense oblidar que una mort ja en són masses. Tenim xifres policials una mica més altres amb relació als robatoris amb violència. Les dades policials apunten, sense ombra de dubte, que Espanya és un país amb molt poca delinqüència. I això no es deu, de cap de les maneres, a que tinguem poca policia per a detectar-la, doncs som el segon país d’Europa amb més policia per capita, 535 per 100.000 habitants, només per sota de Montenegro.

 

Les enquestes transnacionals de victimització, com la International Crime Victims Survey, senyalen en la mateixa direcció: els ciutadans espanyols es troben de forma repetida entre els menys victimitzats d’entre tots els països participants. Espanya pot no ser el millor país pel que fa a l’atur, a la confiança ciutadana respecte a la política, a la independència judicial o a la transparència dels organismes públic, entre d’altres, però probablement sí que sigui un dels països més segurs del Món en els que viure.

Bé és cert que les dades penitenciàries relatives a taxes de persones empressonades ens col·loquen a la franja més alta de la taula de països. Xifres com les publicades per les Estadístiques Penals Anuals del Consell d’Europa, o SPACE I, mostren amb claredat que aquesta taxa a Espanya, 143.6 per 100.000 habitants el 2014, està bastant per sobre de la mitjana europea. El mateix succeeix quan analitzem el número de joves interns en centres de menors, que és comparativament alt. No obstant això, com diria un bon criminòleg, les estadístiques penitenciàries expliquen moltes coses, però rarament el crim. A què es pot deure que la taxa espanyola de persones a la presó sigui de les més altes quan les nostres xifres de criminalitat són de les més baixes d’Europa? Probablement el nostre Codi Penal sigui massa sever, o com a mínim més dur del que es podria esperar donada la nostra la realitat delinqüencial. Probablement les penes corresponents a delictes de tràfic de drogues, contra la seguretat viària i delictes violents i sexuals siguin molt superiors a la mitjana europea i, com a conseqüència, malgrat que les presons no absorbeixin un nombre molt superior de persones condemnades, les mateixes hagin passar molts més anys a la presó abans de reinserir-se en societat. Probablement el cost -per a l’infractor i per al contribuent- de cometre un delicte sigui molt més alt a Espanya que a la resta de països europeus. Probablement, o certament.

Tot i tenir xifres de delinqüència indiscutiblement baixes, quan es pregunta als ciutadans per les seves percepcions i emocions al respecte de la criminalitat en el lloc en el que resideixen, trobem que els espanyols són dels ciutadans que més por tenen a patir un delicte, i tenen una alta percepció d’inseguretat. Així ho mostren dades de l’Enquesta Internacional de Victimització i de l’Enquesta Social Europea. Paradoxalment, això no porta als ciutadans espanyols a prendre mesures especials per tal d’evitar ser victimitzats: no utilitzen més mesures d’autoprotecció, ni dins ni fora de casa, que a la resta de països.

I cal reflexionar. Si la realitat criminològica espanyola es caracteritza per la seva baixa taxa de criminalitat, alt número de policies per capita, alta taxa de persones a la presó, elevada preocupació pel crim i por a la victimització, i no especial ús de mesures d’autoprotecció; si som un dels països amb menys delinqüència del món, per què preocupa tant el crim als espanyols?

Com s’imaginarà el lector a hores d’ara, no hi ha una única resposta a aquesta pregunta. La criminologia tracta d’indagar en aquesta contradicció, aparentment present tant a Espanya com en altres països del Sud d’Europa com Itàlia i Grècia, a partir d’anàlisis estadístiques transnacionals. Aquests estudis comencen a apuntar a una realitat cada cop més evident: les percepcions ciutadanes respecte al crim estan més relacionades amb inseguretats generals respecte a la situació econòmica, educativa, sanitària i social de les persones que amb la pròpia delinqüència. La preocupació pel crim sorgeix com un efecte inesperat de la inestabilitat econòmica de les famílies, de l’atur i dels retrocessos en inversió social, educativa i sanitària, així com de la manca de transparència, de la desconfiança política i policial i de la desigualtat. Ens preocupem, en termes generals, pel nostre benestar i pel de les nostres famílies. I quan una preocupació es dispara, es disparen totes.

De tot l’anterior podem extreure diverses lliçons de rellevància social i política. Primer, probablement haguem de repensar una política criminal excessivament dura que ni s’adequa a les necessitats criminològiques del país, ni aconsegueix reduir la inseguretat percebuda pels ciutadans, i que per contra acumula als infractors a la presó per un temps molt superior al que complirien en altres països europeus. No oblidem que, a Espanya, el cost públic de tenir algú a la presó durant un any supera els 21.000 euros. Segon, cal fer pedagogia i explicar a la ciutadania la realitat delinqüencial del país: comparativament baixa. I tercer, no es redueix la inseguretat dels ciutadans ni agreujant els delictes en el Codi Penal ni contractant a més policies, sinó incrementant la despesa social i invertint en polítiques de creació d’ocupació.

 

 

 

 

 

Ús de cookies

Aquesta pàgina web utilitza cookies perquè tingueu la millor experiència com a usuari. Si continueu navegant estareu donant el vostre consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i estareu acceptant la nostra política de cookies, Cliqueu l'enllaç per obtenir més informació. .plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies