Home Comunicació Uns quants tocs de Gal·les i la qüestió dels mitjans i la...

per Miquel Gil (@miquelgilcat)

Miquel

Quan, durant la campanya del referèndum sobre la independència escocesa, els tres principals partits britànics van prometre ampliar les competències a Escòcia en cas que els escocesos decidissin romandre al Regne Unit, molts a Gal·les es van témer que se’ls tornaria a deixar, una vegada més, fora dels futurs pactes i arranjaments constitucionals.

La pregunta de per què Gal·les és diferent d’Escòcia és recorrent i ha estat aproximada des de nombrosos angles. Un dels àmbits de diferenciació més rellevants és el que fa referència a les actituds envers la Unió, la “devolution” i l’autopercepció que exhibeixen els propis pobles, la gent, d’Escòcia i de Gal·les. Generalment, els gal·lesos han estat més reticents o apàtics a la “devolution”, són més unionistes, tenen un partit nacionalista gal·lès més feble i mostren una identitat més ambigua (solapada amb l’anglesa) i fragmentada (especialment entre el nord i el sud del país, però també entre l’est i l’oest, entre camp i ciutat, etc.).

Aquesta diferència en actituds ha estat explicada des de nombrosos angles. Des de la història se sol apuntar a la més tardana incorporació d’Escòcia, que va ser pactada i va donar lloc a una nova entitat, el Regne Unit, mentre que Gal·les va ser conquerida segles abans i, amb el temps, annexada a Anglaterra. Els juristes solen fer èmfasi en el manteniment d’un dret civil i comú escocès, que contrasta amb l’estroncament d’un sistema legal diferenciat per Gal·les al segle XVI. Des de la geografia es tendeix a destacar la porositat de la frontera anglogal·lesa, mancada d’elements separadors, així com al fet que la pròpia Gal·les sí que es troba dividida per nombroses muntanyes; Escòcia, en comparació, és més fàcilment defensable i distant del centre de poder anglès. Finalment, els arguments econòmics són també molt freqüents: Gal·les és un país pobre que rep subsidis de la més rica Anglaterra, mentre que els escocesos són relativament més benestants, gràcies en gran part als dipòsits de petroli del mar del Nord.

Relacionat amb tots aquests elements, que també estan estretament entrelligats, hi ha el factor mediàtic. Alguns observadors, per explicar les diferències entre escocesos i gal·lesos, han apuntat al fet que mentre els primers tendeixen a informar-se a través de mitjans basats a Escòcia o centrats en Escòcia (molts mitjans anglesos tenen versions escoceses), els segons solen informar-se mitjançant mèdia basats a Londres o de perspectiva eminentment britànica.

Generalment, l’argument vindria a ser que la identitat més ambigua o més britànica (o anglesa) dels gal·lesos té una relació directa amb els mitjans més britànics que consumeixen. És en aquest punt que sorgeix la pregunta que explica la segona part del títol d’aquest article, una pregunta que pels estudiosos del nacionalisme ha estat tradicionalment molt polèmica i que no ha estat, encara, definitivament resolta: què apareix abans, la identitat nacional o els mitjans de comunicació? Pel nostre cas: és la manca de mitjans centrats en Gal·les que explica la feblesa de la identitat gal·lesa o, ans al contrari, és precisament la feblesa identitària gal·lesa que explica l’absència de mitjans gal·lesos d’importància?

Tots dos plantejaments compten amb defensors d’envergadura. A la seva aclamada obra “Comunitats imaginades”, el politòleg i estudiós contemporaneista de la nació Benedict Anderson sosté que uns mitjans d’abast territorial definit i limitat precedeixen el sorgiment d’una identitat nacional compartida. Segons Anderson, les primeres identitats nacionals haurien aparegut a les Amèriques al segle XVIII, gràcies a una llarga acumulació de canvis polítics i tecnològics que haurien desembocat, precisament, en l’aparició de mitjans d’àmbit territorial coincident amb els límits de les colònies dels imperis europeus. Així, els mitjans circumscrits a uns límits territorials haurien permès a la població colonial pensar en si mateixa com una unitat, imaginar-se una nació (d’aquí, això de comunitats imaginades). El plantejament d’Anderson ha tingut força incidència i fins i tot ha aconseguit transcendir l’àmbit estrictament acadèmic: els comentaristes polítics que com ell defensen la modernitat de les nacions solen recórrer a la idea dels mitjans com a predecessors necessaris per mantenir els seus punts de vista.

Aquells que proposen que una identitat nacional compartida precedeix els mitjans de comunicació compartits i és necessària per la seva aparició compten també amb pesos pesats. A “Govern representatiu”, el filòsof John Stuart Mill argumenta que si les diferents parts d’un país manquen d’un sentiment de nacionalitat comú, també mancaran dels “mateixos llibres, diaris, pamflets i discursos” i d’una “opinió pública unida”, que ell entén que és “necessària pel funcionament del govern representatiu”. Així, segons Mill, com que sense nacionalitat comuna no hi ha espai comunicatiu compartit, és necessari que nacionalitats i fronteres coincideixin, ja sigui per autodeterminació o per assimilació.

Com és sovint el cas amb els dilemes d’ous i gallines, la veritat està en algun lloc entremig. Els textos antics i medievals indiquen l’existència d’identitats nacionals més antigues que no pas pretenen Anderson i els contemporaneistes, en èpoques on el percentatge de població alfabetitzada i lectora era ínfim. Alhora, sembla també evident que els mitjans de comunicació moderns han jugat i encara juguen un paper clau en la creació, expansió, disminució i desaparició d’identitats nacionals concretes. Així, si bé les nacions en genèric són antigues, els mitjans de comunicació són un factor de primer ordre en el present i futur de les nacions actuals concretes. Anderson s’equivoca quan afirma que els mitjans de comunicació moderns han precedit l’aparició de les nacions, però també Mill s’erra quan creu que els mitjans de comunicació són només objectes passius i no promotors actius, expansius, d’identitats nacionals concretes. Mill, a més, parteix del convenciment en l’existència d’un mercat mediàtic lliure, quan és clar que hi ha nombrosos factors que impedeixen que les diferents identitats nacionals comptin amb els mateixos recursos mediàtics: factors demogràfics i econòmics (la Gal·les històricament pobra i dependent), polítics (la Catalunya sota el franquisme, la València del PP), etc. En tot cas, sembla clar que en l’esdevenir de les nacions, que són creences o sentiments de formar part del mateix grup, hi tindran un gran impacte els temes, preocupacions i debats compartits intrínsecs als mitjans de comunicació moderns.

El cas català representa un exemple útil de com de relacionats estan els mitjans i la identitat nacional. El creuament d’un parell de preguntes del Baròmetre d’Opinió del Centre d’Estudis d’Opinió[1] mostra que a començament del 2014 els residents a Catalunya amb una identitat espanyola forta tendien a veure les notícies a canals basats a Madrid, mentre que aquells amb una identitat catalana més forta eren més propensos a veure-les a canals catalans.

Taula canals TV

Aquestes dades, presentades així, poden semblar trivials o evidents. Tanmateix, tenen la virtut de demostrar que hi ha una relació clara entre identitat nacional i mitjans de comunicació consumits, que la identitat nacional, ja sigui anterior o posterior, és un factor clau dels mitjans de comunicació[2].

Seguint amb la nostra teoria sintètica, creiem que si bé la gent tendeix a consumir mitjans coincidents amb la seva nacionalitat prèvia, aquests mitjans, tant pel seu contingut com per la seva pròpia existència, reforcen aquesta nacionalitat i, molt importantment, poden “convertir” aquells pocs (el 12.6% i el 4.2% del quadre) que els consumeixen per altres motius (qualitat, temàtica específica, etc.). Quan per alguna raó no hi ha mitjans de la pròpia nacionalitat disponibles, un percentatge més elevat de població consumirà mitjans aliens, i això comportarà un afebliment de la nacionalitat sense mitjans i un enfortiment de la que sí que en té, a través de processos de “conversió” i d’assimilació. Així, els nacionalistes espanyols no estan del tot equivocats quan clamen que els canals públics catalans promouen el nacionalisme català, si bé solen oblidar que els mitjans públics espanyols fan exactament el mateix pel nacionalisme espanyol i que és inevitable que uns i altres ho facin.

Fos primer l’ou o ho fos la gallina, sembla clar que la manca de mitjans gal·lesos potents juga un paper clau en la feblesa identitària gal·lesa i de les reclamacions polítiques dels gal·lesos. La manca d’una arena mediàtica, d’una àgora, estrictament seva fa que els gal·lesos vegin el món amb els mateixos ulls que els anglesos i hi comparteixin debats, diagnòstics, aspiracions i futur. Fos primer l’una o ho fossin els altres, és clar que els mitjans de comunicació tenen molt a dir sobre l’esdevenir de la nació.

[1] Baròmetre d’Opinió (BOP). 1a Onada 2014 http://ceo.gencat.cat/ceop/AppJava/pages/home/fitxaEstudi.html?colId=4888&lastTitle=Bar%F2metre+d%27Opini%F3+Pol%EDtica+%28BOP%29.+1a+onada+2014

[2] No tenim en compte les dades de la categoria identitària del mig (“tan català com espanyol”), perquè considerem que és un forat negre on s´hi barregen poblacions molt diferents, des de gent amb identitats certament múltiples fins a gent que contempla la qualitat de català o d’espanyol com categories administratives, etc.

Imatge de portada: Public opinion, de George Bernard O´Neill

PDF

(Visited 170 times, 1 visits today)

Ús de cookies

Aquesta pàgina web utilitza cookies perquè tingueu la millor experiència com a usuari. Si continueu navegant estareu donant el vostre consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i estareu acceptant la nostra política de cookies, Cliqueu l'enllaç per obtenir més informació. .plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies