Home Ciutadania Vivint en el país dels rècords

Banner David

Repassant la premsa d’aquests dos últims mesos pots adonar-te’n del perquè del títol. Espanya a batut tots els màxims haguts i per haver en la qüestió econòmica.  Hem superat la barrera del 24, la del 500 i la del 8… pero tot aixo es queda en números quan el que parla, no és un economista expert, com és el meu cas.
Personalment, crec que hem de mirar el rerefons d’aquesta qüestió. El detall i l’exemplificació són claus per entendre el que estem vivint en aquests dies bojos de pèrdues sense precedents contemporanis. Els desnonaments, el desbordament dels serveis socials, el gran índex d’atur juvenil, la baixada dels salaris i la crisi social i cultural que estem vivint, crec que són les dades qualitatives que hem de veure d’arrere el drama quantitatiu que apareix cada dia en les portades dels diaris.
I mentre, ens diuen que hem viscut per sobre de les nostres possibilitats, que hem viscut de crèdit i hem gaudit de coses que no ens pertocaven. L’Estat del benestar s’ha expandit massa i hem volgut ser europeus quan no érem més que paisos mediterranis- diuen alguns. D’altres, fan referencia a què potser el nostre error és no saber angles i inviten als joves catalans a utilitzar la porta i fer les maletes per anar a servir cafes a Regne Unit. Sigui com sigui, ningú accepta la seva responsabilitat i tot acaba sent pilotes fora.
La realitat és que els autèntics culpables de la crisis financera, educació, cultural, política i de valors (i ara seré populista, perdoneu-me si us molesta) no estan pagant pel que han fet, i no contents amb això, es mofen i donen explicacions de com els altres hem de ser més humils i conciliadors.
Anem per pams amb exemples fàcils, i a voltes massa senzills, però  clarificadors:

-Crisis Financera: S’ha analitzat per activa i per passiva que i qui ha provocat això que se’n diu crisis econòmica i financera. Tot i així m’agradaria fer un petit incís. Hi Ha nivell espanyol, sabem que el nostre drama actual ve donat per la bombolla del totxo i el sobreendeutament de les grans plataformes empresarials, sobretot bancs. Bé doncs, tenint clar els culpables, donem la volta a la truita i fem pagar a qui no tenia la culpa: petita empresa i individus. Es salva la banca i els especuladors, mentre es desnonen famílies senceres i no se li donen oportunitats als joves, amb la idea de què „hem d’estrènyer-nos el cinturó “. L’última acció d’aquest tipus ha sigut buidar la caixa que garantia els diners dels estalviadors (fons de garantia interbancari)  per cobrir les pèrdues de Bankia, que arriben a la xifra de 10.000.000.000 Euros, la mateixa xifra que s’ha retallat aquest any en sanitat i educació. La pregunta és molt fàcil, qui portava la gestió de Bankia? Rodrigo Rato (http://ca.wikipedia.org/wiki/Rodrigo_de_Rato_y_Figaredo , el mateix que va deixar l’FMI i el Ministeri d’Economia amb „excellents condicions “, segons les ments privilegiades de l’economia moderna.

-Crisis d’Educació: S’ha parlat, també, obertament sobre l’educació del nostre país, i molt sovint, de manera molt erràtica. Molts cops, es dóna la culpa de l’índex d’abandonament escolar o de males notes a alumnes i professors, que, en realitat són els que lluiten per canviar-ho, mentre els polítics critiquen als professors per ganduls i insults, canvien la llei d’educació cada quatre anys, rebaixen la inversió per alumne i augmenten  la ratio alumne-professor. Amb aquesta pressió, molts professionals lluiten per sobreviure en una societat egocèntrica on els infants i joves estan cada vegada més sobreprotegits i admirats per les seves famílies. El mestre en particular i els educadors en general, que hauria de ser figures benaurades i defensades per la societat, es senten, i amb tota la raó, menyspreats per uns pares que no saben ser tutors i que, en algun cas, haurien de pensar el ridícul que estan fent en alguna ocasió.
Una educació cada vegada més bipolaritzada entre elit i „populatxo “, on es creen escoles-geto en barris perifèrics de la ciutat i a on l’“exitós “ sistema d’escola concertada esta parasitant la classe mitjana en un clar exemple de voluntat d’escala social. Cal afegir que en els estudis superiors les taxes estan incrementant, en alguns casos el 60%, mentre que les beques es veuen reduides, fent cada vegada més gran el buit entre diferents grups socials i esmicolant l’únic gran pas d’aquest pais: la gran classe mitjana.
Un exemple clar del que estic dient, són les últimes pujades de les ràtios a les classes i els nous preus per crèdit universitari per a l’any que ve. (http://premsa.gencat.cat/pres_fsvp/docs/2012/04/26/16/43/ad45f37f2677-477a-92d6-9ae4191aa948.pdf)
Conseller d’Empresa replicant a la comissió jove del parlament:

http://politica.e-noticies.cat/mena-recomana-als-joves-anar-a-servir-cafes-a-londres-63957.html.

Que cal per una bona educació?:

http://www.tv3.cat/30minuts/reportatges/1794/Notesdeducacio

-Crisis Cultural: No és cap disbarat assegurar que estem en una forta crisis d’idees que es fa palpable en l’oferta cultural i d’oci en el nostre país i en el reste del globus. Reposicions, renovació de vells espectacles, comedia de dissabte tarda i futbol és el que avui mateix se’ns ofereix com espectadors. Més enllà d’això no se’ns ofereix cap alternativa valida i mentre es retalla en qualitat i en quantitat la cartellera es dóna poder a la privacitat cultural. SGAE, una societat privada d’autors, té poder públic i pot executar sancions i prejudicis contra particulars, com si fos la justícia pública. La defensa cultural va amb un retard 200 anys i mentre no es possa al dia se l’hi atorga la culpa al de sempre: el consumidor.
D’altra banda, cal dir que  cada vegada més es redueix el pes de la festa popular, molt arrelada a la nostra terra, prohibint-ne o reduint-la a la mínima expressió. Les festes de barri i de ciutat han quedat obertes fins a mitja nit, i tot el que vingui després, es considera vandalisme i atac a l’autoritat. Mentre tot això passa, es reivindica la „festa nacional “ de la tauromàquia i s’aprofita, de passada, per a criticar a aquells que pensen que el sacrifici d’animals no és una expressió cultural.
Alguns exemples són en el cartell de la Mercè 2011, la pagina oficial de la SGAE i un reportatge sobre ells i la pagina oficial de la Secretaria General de Cultura: http://www.bcn.cat/merce/docs/ca/programa2011.pdf  http://www.mcu.es, http://www.sgae.es, http://www.tv3.cat/30minuts/reportatges/1746/Historiesde-la-SGAE.

Crisis política: Amb tot el que s’ha dit amb anterioritat, veiem que hi ha una forta manca de lideratge i d’idees polítiques. La direcció és elíptica i la teoria política, que tants fruits va donar durant el segle passat, esta absent de les nostres vides. La desillussió ha pres part de les nostres vides i les noves idees que afloren dels nous moviments, no arriben a bon port només al ser suggerides. Cal que tornem a reprendre el rumb cap al port de la participació i de la democràcia, evitant que altres ismes entrin d’amagat i expulsant els mercats de l’elecció dels governants. La por, el descontentament i l’enemistat, només porten a dictadures, meritocracies i oligarquies que no convenen a aquells que creiem que un sistema just és un sistema participatiu, transparent i amb igualtat de condicions.
Exemple de reportatge sobre democràcia i mercats:

http://www.lasexta.com/sextatv/salvados/completos/salvadosmiedocracia/562073/1

Exemple de reportatge per veure cap a on anem en política:

http://www.lasexta.com/lasextaon/salvados/completos/salvadosreforma_a_la_alemana/582853/1

-Crisis de Valors: Finalment, tenim la crisis de valors. Com va dir Fukuyama, i que consti que odio la seva tesis, estem en un món que tendeix cap a l’individualisme i el liberalisme espiritual. La diferencia esta quedant en res i els valors cada cop són més difusos i opacs. El colectiu ja no ajuda a l’individu, que cada vegada esta més aillat de la resta. Valors com la paciència, l’esforç i la recompensa es veuen tallats per la inmediateca i la rapidessa. El compartir i l’estimar es veu anullat per l’autoritarisme de l’individu i el benefici propi. El sentiment de comunitat i l’esperit colectiu, es veu trencat amb l’individu i el jo.

Exemples sobre Japó:

http://www.youtube.com/watchv=L2T2oSjcc7U

http://www.rtve.es/television/encuesta/20120221/imperiosinsexo-japon-diferente-va-delante/encuesta-39691.shtml

http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7vista/8-articles/272962–societat-individualista-en-japones-.html

Com veiem, el nostre començament de segle no és tan diferent com els altres i hem començat amb una gran crisis. El futur és incert i, pot ser, encara pitjor del que pensem si la crisis s’allarga en el temps. Les alternatives es solapen i, es clar, no són totalment salvadores. Els acadèmics, els moviments socials, els partits o qui sigui ha de poder parar aquesta basa de sang i poder començar una altra vegada a construir la societat de tots i per a tots, sinó les conseqüències poden acabar sent xenofòbia i autoritarisme.

Com a exemple de possibles sortides actuals, proposo la visió d’aquest video:

http://www.lasexta.com/lasextaon/salvados/completos/salvados__reiniciando_espana/627483/1

AUTOR
Baix Guinardó (Barcelona), 1989. És llicenciat en Ciències Polítiques i de l’Administració per la Universitat de Barcelona (2011), especialista en Drets Humans per l’Institut de Drets Humans de Catalunya i màster en Project Management a IL3 (2014). Amb més de 6 anys d'experiència en projectes locals i internacionals, treballa gestionant projectes europeus i de cooperació per a ONGDs. Amant dels viatges, ha viscut a Catalunya, Croàcia i Holanda. És el el responsable de la secció de Catalunya de Finestra d'Oportunitat i co-encarregat del programa de ràdio "Des de la Finestra".

Ús de cookies

Aquesta pàgina web utilitza cookies perquè tingueu la millor experiència com a usuari. Si continueu navegant estareu donant el vostre consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i estareu acceptant la nostra política de cookies, Cliqueu l'enllaç per obtenir més informació. .plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies