Home Internacional La insòlita victòria de Donald J. Trump i el perill que suposa...

per Miquel Gil (@miquelgilcat)

Miquel

En un dels girs més inesperats de la història política americana, Donald John Trump ha estat elegit president i comandant en cap de la primera potència mundial. Totes les enquestes científiques auguraven la seva derrota, que podia arribar a ser per golejada. Tots els precedents indicaven que un candidat sense experiència, erràtic, moralment escandalós, que havia insultat pràcticament tots els grups que solen decantar les eleccions, no podia fer-se amb la Casa Blanca. Tanmateix, ho ha fet. Trump el narcisista, Trump el showman, Trump el morós, Trump l’evasor fiscal, Trump el depredador sexual, Trump el mentider, Trump l’autoritari, Trump el líder messiànic, ha conquerit l’executiu de la primera democràcia del món.

La nit electoral semblava que començava amb normalitat. A les 24.00 hora catalana, els col·legis electorals de la part oriental de Kentucky i Indiana tancaven les portes. Poca estona després començaven a arribar dades. La victòria de Trump en aquests estats semblava folgada. Res d’estrany, han votat republicà durant dècades, tot en ordre. Una hora més tard tancaven els col·legis d’alguns estats de la costa est, i importantment la part oriental de Florida, un estat clau. Si Hillary Clinton guanyava Florida, la candidata del Partit Demòcrata tenia l’elecció al sac i el candidat del Partit Republicà ho tenia pràcticament impossible. Les primeres dades semblaven ser positives per a la demòcrata: tenia avantatge, si bé no tant com la mobilització dels hispans havia semblat pronosticar. A les dues, hora catalana, tota Florida, i especialment la seva part nord-occidental, rural i conservadora, ja havia acabat de votar. Començava la cursa de veritat.

Durant la nit, Clinton i Trump van anar-se alternant en el lideratge a Florida, amb dependència dels comtats, més rurals o més urbans, que s’anaven comptabilitzant. Els comentaristes de la CNN, liderats per Wolf Blitzer, semblaven confiats de la victòria de Clinton, encara que cap a les 3, hora catalana, Trump ja havia agafat un lideratge ferm i sostingut: faltaven vots per escrutar als comtats suburbials de Miami. Mentrestant, a Virgínia, un estat que Clinton donava per descomptat, Trump guanyava des de primera hora. El tranquil analista en cap de la CNN, John King, explicava que els últims vots sempre venien de les ciutats i dels suburbis de Washington D.C., que votaven demòcrata. Cap a les quatre la seva predicció es va complir, i Virgínia va girar cap a Clinton, que se la va acabar enduent. El gir in extremis de l’estat insígnia de la Confederació, però, va ser l’única alegria de Clinton en un swing estat (un estat disputat), al marge de Nevada. Florida i els seus importantíssims 29 electors van acabar en mans de Trump, gràcies a l’alta participació de les zones rurals i la pèrdua de Clinton d’alguns comtats que Obama s’havia endut el 2012. Carolina del Nord, que a les enquestes apareixia com un estat tendent a Clinton, va caure també de la banda de Trump. Ohio i Iowa, els dos swing states restants, també van resultar republicans. Mal presagi per a Clinton: Ohio havia votat pel candidat guanyador en 28 de les 30 darreres eleccions. Tanmateix, els demòcrates encara tenien un camí aparentment clar cap a la Casa Blanca: simplement havien de mantenir els seus estats tradicionals restants. I aquí és quan l’inimaginable va passar. Michigan i Wisconsin, estats que els demòcrates donaven per descomptats però que tenen grans capes de treballadors blancs empobrits per les deslocalitzacions de les grans indústries (i per tant, susceptibles a discursos com el de Trump, proteccionista i no tant econòmicament liberal com els republicans tradicionals), oscil·laven vers Trump. Cap a les 6 de la matinada, hora catalana, Pennsylvania, un estat tradicionalment demòcrata i amb un total de 20 electors, va veure com Trump s’avançava a una Clinton que hi havia anat per davant tota la nit. Pennsylvania també ha patit particularment la deslocalització de la indústria americana facilitada pel lliurecanvisme del mainstream de Washington que tant Trump com el rival de Clinton a les primàries demòcrates, Bernie Sanders, havien atacat amb duresa. En tot cas, poc després, Wisconsin i Pennsylvania eren declarats a favor del republicà. Escac i mat.

1-grafiques-washington-post

Dades del Washington Post. Les fletxes indiquen els estats que Obama va guanyar el 2012 però que Clinton ha perdut el 2016. He modificat el mapa perquè Arizona, Michigan i New Hampshire, que encara no han estat declarats tot i que ja s’ha escrutat tot el vot, apareguin com a definitius. Font: washingtonpost.com

 

La victòria de Trump, contra totes les enquestes, es tracta de la major sorpresa de la llarga història electoral dels Estats Units, potser només comparable a la victòria del president demòcrata Harry Truman sobre el republicà Thomas Dewey l’any 1948, en unes eleccions en què el Partit Demòcrata disputava espai no només als republicans sinó també a dues escissions pròpies. La magnitud del xoc que va suposar el discurs d’acceptació de Trump, quan ja havia rebut la felicitació de Clinton, només és comparable a la icònica fotografia de Truman somrient amb un diari que erròniament anunciava que havia estat derrotat per Dewey. En aquell moment la ciència de les enquestes va haver de fer una catarsi i experimentar una renovació profunda; sembla que ara tocarà fer el mateix.

2-prediccio-preelectoral

La darrera predicció electoral de la prestigiosa pàgina web d’anàlisi electoral FiveThirtyEight. Font: fivethirtyeight.com

 

L’apoteosi de Trump es tracta d’una bufetada en tota regla de l’electorat a l’establishment de Washington i la bombolla que l’envolta (la premsa de més tirada, les cases d’enquestes, els lobbies), i pot tenir efectes devastadors per a l’ordre polític mundial. L’elecció de Trump, culmina un any que ha llençat definitivament a la paperera de la història les teories que havien pronosticat que l’ordre vigent després de la caiguda del Mur de Berlin suposava precisament la fi de la història. Trump s’ha particularitzat, contra el mainstream de tots dos partits, pels seus gestos conciliadors i contemporitzadors amb el líder de la democràcia cabdillista russa, Vladimir Putin, que té com a objectiu vital recuperar i expandir l’espai d’influència russa. Entre d’altres coses, Trump ha suggerit que podria reconèixer l’annexió russa de Crimea o la permanència del règim de Baixar Al-Assad a Síria, tributari de la Rússia de Putin. Molts creuen que, de fet, Putin i els serveis d’intel·ligència russos han ajudat Trump a fer-se amb la presidència, mitjançant principalment la propaganda a les xarxes i l’espionatge cibernètic, que hauria proveït Wikileaks i Julian Assange, enemics de Hillary Clinton des que era Secretària d’Estat, amb una corrua de casos de corrupció que esquitxen la Fundació Clinton, els col·laboradors de la candidata (especialment John Podesta i Anthony Weiner), la mateixa Hillary (amb el famós escàndol dels e-mails privats amb informació confidencial) i el lideratge del Partit Demòcrata (que va conspirar en les primàries contra el contrincant de Clinton, Bernie Sanders, amb un discurs pel que fa al comerç internacional semblant al de Trump). Putin, que ja ha felicitat Trump per la victòria, ha anunciat que desitja, com el republicà, una nova entesa entre tots dos països, i tot sembla indicar que això pot acabar significant una reordenació global del poder a favor de Rússia, que recuperaria les seves zones d’influència (Trump també ha carregat contra l’OTAN i ha menyspreat les aliances tradicionals d’Amèrica), i la fi de la pax americana, que a Europa es podria viure amb molta incertesa i inseguretat i que podria suposar un perill per a la mateixa democràcia liberal al nostre continent.

La presidència de Trump també pot comportar canvis sense precedents en la política interna dels Estats Units. El sistema constitucional ideat pels Pares Fundadors, els famosos checks-and-balances, està pensat més per dificultar l’acció del govern que per facilitar-la, cosa que sovint exigeix la cerca de consensos, modus vivendi i tit-for-tat entre els dos grans partits americans i els seus representants a nivell individual, un règim polític que pensadors com Francis Fukuyama han qualificat de vetocràcia. La presidència de Trump, un personatge que s’ha caracteritzat pel seu cesarisme i messianisme, posarà a examen els pesos i contrapesos contra la tirania i les decisions arbitràries i despòtiques que tant preocupaven els fundadors. Davant, però, no tindrà el partit rival, sinó el partit amb qui s’ha presentat i que amb tanta habilitat ha desarticulat: el Partit Republicà. Les eleccions del 8 de novembre, a més de fer president Trump, van donar la majoria de les dues cambres del Congrés als republicans; a més, omplir l’actual vacant al Tribunal Suprem serà feina de Trump i el Senat republicà, i s’espera que ens els propers anys hi hagi altres vacants. Els jutges al Tribunal Suprem, per cert, ho són de per vida. Res no fa ser optimista, doncs, pel que fa als checks-and-balances.

Pel que fa al contingut de la presidència Trump, res no és gaire clar al marge que vol retornar a l’aïllacionisme americà d’abans de la Segona Guerra Mundial i que pretén expulsar 11 milions d’immigrants irregulars i construir un mur amb Mèxic que pagaria el país dirigit per Enrique Peña Nieto. Moltes de les seves asseveracions, però, semblen indicar que no serà un president republicà normal, i que, de fet, pot suposar un greu problema ideològic per al Grand Old Party. Els Republicans han construït el seu discurs des de Ronald Reagan al voltant d’un conjunt d’idees no sempre coincidents però almenys estables: un govern limitat però eficient, impostos baixos, conservadorisme social, autonomia individual i comunitària i drets dels estats, ortodòxia constitucional, lliure comerç. El discurs proteccionista i intervencionista de Trump xoca frontalment amb el liberalisme econòmic de Reagan i les seves promeses d’un govern fort i quasiautoritari friccionen amb el discurs del govern limitat i l’originalisme constitucional. A més, el president-electe ha guanyat les eleccions gràcies als treballadors industrials de Michigan, Wisconsin i Pennsylvania, que no són precisament seguidors de Friedrich Hayek o del liberalisme clàssic. De fet, Trump ha promès mantenir i expandir la seguretat social i reemplaçar l’Affordable Care Act (l’Obamacare) per “quelcom de molt millor”. Tot i que els republicans controlen tots tres poders, el legislatiu, l’executiu i el judicial, l’heterodòxia de Trump els pot posar en un dilema mortal: o bé s’empassen la ideologia i fan un “sí, bwana” a tot allò que els reclami el president, a risc d’enfurir els votants més ideològics (el Tea Party) i d’alienar els seus intel·lectuals de capçalera (com ja ha fet Trump); o bé ofereixen resistència a un president del seu propi partit, enfureixen un altre grup de votants i sabotegen la seva pròpia victòria. Sigui com sigui, hi ha molts números que el monopoli del poder per part del GOP acabi significant la seva desfeta i porti a una reordenació ideològica i coalicional del sistema de partits, com ja ha passat diverses vegades als Estats Units.

Al marge d’aquests aspectes de política constitucional i de contingut, Trump també representa un viratge important quant a tot allò que en teoria s’espera d’un polític: finesa, tolerància, saber fer, mà esquerra. Amb un caràcter narcisista i problemes greus de capteniment i autocontrol, Trump ha arribat a la presidència no només amb un missatge populista sinó amb un personatge, un estil, insultant, ofensiu i mancat de tota mena de compassió. No és estrany que els principals agitadors a les xarxes a favor de Trump hagin estat membres del que es coneix com a Alt-Right o “alternative right”, un moviment difús d’activistes i trolls digitals que, si bé no tenen una ideologia clara, s’emmarquen en un espai d’extrema dreta suspicaç de les minories i de la correcció política. En aquest sentit, el futur president també ha rebut el suport entusiasta del Ku Klux Klan. No és estrany que Trump, persona mancada de cap mena de decòrum, hagi estat el seu campió. El que sí que és més estrany és que Trump hagi pogut guanyar les eleccions tot i els seus comentaris sobre les dones, ofensius tant per a les esquerres feministes com per als conservadors familistes. Tot i les asseveracions de Trump que els famosos “poden fer amb les dones el que vulguin”, que ell “les agafa pel cony” i que practica l’assetjament sexual amb assiduïtat, a solteres i casades, sembla que una majoria de les dones blanques ha votat a favor seu, com també ho ha fet una majoria de religiosos practicants. Sense una majoria en aquests col·lectius, Donald Trump no seria ara president-electe de la primera potència del món.

3-dones-i-religio

Enquesta a peu d’urna per raça i gènere, i per religió. Font: CNN

 

Donald Trump, el president-electe dels Estats Units, representa, en definitiva, un perill mortal per al sistema de llibertats al seu país i a Europa, i per a l’ordre polític mundial que va sorgir de les cendres de la Guerra Freda. Autoritari, erràtic, narcisista, ofensiu i, molt importantment, menys intel·ligent i astut que no pas es creu (i molt menys que no pas Putin), la presidència de Trump pot portar inseguretat, inestabilitat i por al món. Tanmateix, Trump, com molts altres moviments de protesta arreu d’Occident, són també un símptoma, un avís, que l’status quo i l’establishment que el defensa han perdut el suport popular. Al final del meu últim article suggeria que la democràcia representativa havia de donar pas a un sistema de democràcia mixta, que incorporés les virtuts de la democràcia participativa sense renunciar a les esferes de llibertat individual que dóna la democràcia representativa liberal. En un article encara anterior, donava idees de com fer això realitat. Sigui com sigui, sembla clar que l’status quo actual ha perdut l’autoritat que tenia i que cal fer-hi reformes reals. De la mateixa manera que el keynesianisme va ser una resposta liberal a l’alternativa socialista, expulsada de la història l’any 1989, caldrà fer ajustos per incorporar les demandes que els moviments populistes de diferent caràcter fan, sovint amb la idea comuna d’apropar el poder a l’home comú, al poble. De fet, els mecanismes de democràcia participativa, si estan ben ideats, poden servir com un element més del sistema de checks-and-balances per tenir controlats els excessos i la corrupció dels polítics.

PDF

 

AUTOR
Barcelona, 1989. Llicenciat en Ciències Polítiques i de l’Administració per la Universitat de Barcelona (2011), màster en Filosofia Política per la Universitat Pompeu Fabra (2012) i màster en Formació de Professorat per la Universitat Pompeu Fabra i la Universitat Oberta de Catalunya (2014), s'ha especialitzat en teoria política, i més concretament en la producció intel·lectual del nacionalisme. A l’edat de 14 anys va realitzar un curs acadèmic a la República d’Irlanda. Ha col·laborat al diari digital Vilaweb com a articulista esporàdic i ha treballat al think tank gal·lès Institute of Welsh Affairs, a Cardiff. Ha publicat el llibre "L'elefant lingüístic. Siguem un sol poble" (BonPort, 2016), un assaig sobre l'estatus que el català hauria de tenir al futur Estat, i és tècnic d'empresa i drets lingüístics a Plataforma per la Llengua. És cap de la secció de Pensament i el revisor d'estil de Finestra d'Oportunitat.
  • Carles

    Una crònica molt treballada, felicitats per la feina feta.

    Tota aquesta por per Trump, la trobo força exagerada. De fet em sembla que part de la derrota dels republicans es déu a que s’han dedicat a fer més rebombori sobre “el que deia Trump que faria” enlloc d’explicar “el que Clinton ha fet”.

    Coincideixo en que la victòria de Trump és un avís sobre el descontent d’una gran part de la població, en aquest cas d’Estats Units, però també d’altres països occidentals.

    I sí, Trump és un candidat que s’ha construït una imatge força “peculiar” (sent generosos) però ha sapigut jugar amb els valors polítics dels “cunyats”, de tota aquesta gent que renega de les mobilitzacions com a eina d’assolir objectius polítics i ho cedeix tot a la força institucional. La dreta i els seus “cunyats” han generat uns valors (no et queixis, abans si que estàvem malament, etcètera) que han desembocat en un percepció positiva d’aquest tipus de candidat.

    Ara bé, no oblidem que no és el primer dirigent d’aquest talant en una democràcia occidental. Itàlia va tenir Berlusconi i el món no va implosionar. A Catalunya vam tenir Joan Laporta, però en aquest cas no va tenir tant poder com els altres dos mascles alfa.

Ús de cookies

Aquesta pàgina web utilitza cookies perquè tingueu la millor experiència com a usuari. Si continueu navegant estareu donant el vostre consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i estareu acceptant la nostra política de cookies, Cliqueu l'enllaç per obtenir més informació. .plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies