Home Anàlisi L’urna trencada de Politikon

per Aleix Sarri (@aleixsarri)

Banner Aleix

La culpa és dels polítics?

Ara que tothom ho vol canviar tot, i si pot ser tot a la vegada, va bé trobar-se amb llibres com el què han publicat des del col·lectiu Politikon, un grup de politòlegs que els darrers anys s’han fet un nom propi a la xarxa gràcies als seus anàlisis afilats sobre l’actualitat, però mai complaents amb els prejudicis que el lector porti a sobre.

En aquest sisè any de la crisi, la crisi econòmica i del deute ha evolucionat fins a convertir-se en una crisi política. Si la primera reacció va ser culpar els mercats financers, per després acusar successivament les caixes, la Troika o les autonomies, ara la vox populi apunta cap als polítics.

Els més benevolents els tenen per inútils, la majoria per estafadors a gran escala. És sobre aquest caldo de cultiu que creixen els defensors de la “nova política”, i les enquestes els saluden amb alegria.

Però alhora el discurs es simplifica. De casta es tracta avui a desenes de milers de persones que s’han dedicat (o es dediquen) a la política de forma honrada i intentant fer-ho el millor possible. La criminalització arriba a nivells inquisitorials mentre a la vegada no es presenta ni es debat cap proposta mínimament seriosa al respecte.

Un llibre que arriba just a temps

És per això que La Urna Rota dels Politikon resulta una lectura imprescindible en els temps que corren. Obren la perspectiva i obliguen el lector a deixar els discursos dogmàtics a la tauleta de nit, mentre ens mostren amb bisturí les falles del sistema (que hi són).

El sistema electoral, les primàries, la corrupció, la relació entre funcionaris i polítics, el paper de la societat civil a la política organitzada, tots hi apareixen aquí o allà.

Just a temps per a ser llegits abans d’una onada de refundacions, fundacions i processos constituents que ens vindran a sobre durant els propers dos o tres anys. El perill de posar-ho tot en qüestió és que finalment res sigui qüestionat a fons. En aquest sentit Politikon presenta acuradament i amb rigor germànic els pros i contres de les “solucions”, però (segons em sembla a mi) no dubta a assenyalar tres culpables principals del desastre actual:

  1. Una llei electoral que dóna un poder excessiu als partits i que genera incentius perversos entre els càrrecs electes. Probablement tenen raó quan diuen que “los incentivos del legislador no son para representar a sus votantes, sino para ser leal con la cúpula, desactivando cualquier control interno”.
  1. Un sistema de selecció d’èlits a l’interior dels partits amb un biaix excessiu per la fidelitat per sobre del mèrit. Poques primàries i molta decisió a dit, vaja. Denunciar la corrupció o tenir idees pròpies es fa més difícil en aquestes condicions.
  1. Excessiva politització dels esglaons més alts de la administració amb nefastes conseqüències per als índex de corrupció.

I tot això com lliga amb el procés català?

Arribats a aquest punt el lector sobiranista pot tenir la temptació de creure que a Catalunya tot això es fa gaire millor que a la resta de l’Estat. Però seria fals.

Malgrat nombrosos intents, en 35 anys no hem estat capaços ni tan sols de posar-nos d’acord per a tenir llei electoral pròpia. La relació entre electors i legisladors està massa basada en el voluntarisme, i la inexistència de “diputats de districte” (vetats per alguns dels grans defensors de la regeneració) és evident. Això no vol dir que les decisions que es prenguin siguin estructuralment equivocades, però sí que resulta un element d’insatisfacció entre la ciutadania, que té més dificultats de marcar l’agenda del Parlament en el seu dia a dia.

Tampoc destaquen els partits catalans per tenir sistemes de selecció interna d’alta qualitat. El consens, tan important per a gestionar les organitzacions polítiques, és sovint convertit en religió per tal d’evitar a qualsevol cost el debat intern o la selecció i l’ordre dels candidats a les llistes electorals. Cal que existeixi jerarquia dins els partits (com fins i tot Pablo Iglesias ha descobert) per evitar la paràlisi o les onades populistes, però hi ha marge per a la obertura interna.

No cal inventar res, ni copiar models en bloc. Només mirar quatre pràctiques que funcionen molt bé en altres països d’Europa i adaptar-ne alguna cosa. Si Catalunya esdevé un Estat hem de tenir clar ‘per a fer què’: millorar la qualitat de la democràcia és sens dubte un objectiu prou lloable com per a intentar-ho amb força des del minut zero.

I sí, és cert que la urna és trencada i que s’ha perdut la confiança de la ciutadania envers la política, però Politikon ens presenta 270 pàgines plenes de superglue per a què ens posem a arreglar-la entre tots. Que no se sorprengui el lector si s’hi queda enganxat.

PDF

(Visited 154 times, 1 visits today)

Ús de cookies

Aquesta pàgina web utilitza cookies perquè tingueu la millor experiència com a usuari. Si continueu navegant estareu donant el vostre consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i estareu acceptant la nostra política de cookies, Cliqueu l'enllaç per obtenir més informació. .plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies