Home Internacional El TPI, un tribunal creïble?

per Helena Cardona (@HelenaCardona)

Aquests dies alguns mitjans nacionals s’han fet ressò de la compareixença del president kenyà al Tribunal Penal Internacional el passat dimecres 8 d’octubre. Uhuru Kenyatta és acusat de crims contra la humanitat i de genocidi, i l’acusació el considera el responsable indirecte de l’onada de violència que hi va haver desprès de les eleccions de 2007. La fiscalia, davant de la manca de proves, ha culpat al Govern de Kenya de no col·laborar amb el TPI, i ha estat necessari posposar el judici indefinidament. Tot i així, cal dir que els candidats de les eleccions de 2007 van ser Mwai Kibaki per una banda i Raila Odinga per l’altra, i no pas l’actual president Kenyatta i el seu vicepresident William Ruto (també jutjat pel TPI).

Els nostres quatre protagonistes representen tres de les quaranta-dues tribus de Kenya: Kibaki i Kenyatta són kikuyus, Odinga és luo i Ruto és kalenjin. El 2007, Kibaki va guanyar i Odinga va protestar, ja que considerava que els resultats havien estat manipulats. Això va provocar una espiral de violència que Kenya no havia viscut des de 1963. Els partidaris de Kibaki i d’Odinga es van acusar mútuament de perpetrar una neteja ètnica, en què es calcula que van morir 1300 persones. L’ONG Human Rights Watch va acusar als partidaris d’Odinga d’organitzar i instigar atacs contra els kikuyus. Davant la por que els enfrontaments violents es repetissin en les següents eleccions, el 2013, Kenyatta i Ruto van decidir fer una coalició i presentar-se junts, i van guanyar pel 50,5% dels vots enfront d’Odinga, que va obtenir el 43% i va tornar a clamar que els resultats havien estat manipulats. Contràriament al 2007, les eleccions de 2013 van celebrar-se sota un clima pacífic i tranquil.

Si bé el TPI ha insistit en la necessitat de portar Kenyatta a l’Haia i jutjar-lo tant sí com no, la fiscal Fatou Bensouda s’ha queixat repetidament que el govern kenyà no ha col·laborat en la investigació i que per tant no té proves suficients per arribar a una conclusió. Bensouda, a més, no troba testimonis que vulguin testificar contra Kenyatta, i en no trobar-los ha acusat el president, sense proves, d’engegar una “campanya d’intimidació sense precedents”. Entre la manca de col·laboració i l’absència de testimonis, la fiscalia ha fet mans i mànigues per trobar arguments i tenir un cas convincent contra Kenyatta, però no ha aconseguit trobar aliats internacionals que puguin pressionar-lo i facilitar la investigació. De fet, la Unió Africana va arribar a exigir l’any passat que es suspenguessin els càrrecs contra Kenyatta i el vicepresident Ruto.

El passat dilluns 6, Kenyatta va cedir tots els poders al vicepresident Ruto, per poder assistir al TPI com un ciutadà normal i no com a president, “perquè la sobirania de quaranta-vuit milions de kenyans no fos jutjada”. Aquest gest inèdit i inesperat va fer que la població encara li donés més suport, ja que molts kenyans no veien bé que el TPI jutgés Kenyatta en tant que president. Dijous al matí, quan Kenyatta va tornar a Nairobi, capital del país, centenars de milers de persones van anar a rebre’l a l’aeroport i van escortar-lo fins al centre de la ciutat. Un cop a l’State House, davant d’un públic entregat, el dirigent va fer un discurs apel·lant a la unitat i l’abandó de les polítiques tribals, i es va presentar com el president de tots els kenyans, sense diferència de tribu, religió o color. A més, va afegir que la seva prioritat és el desenvolupament del país, així com treballar per intensificar els acords amb els socis amb qui mantenen relacions d’igualtat, i treballar conjuntament per la seguretat i contra el terrorisme islàmic.

Però qui és Uhuru Kenyatta? A banda de ser fill del primer president i pare de la pàtria de Kenya, Kenyatta és un dels dirigents més influents (i més rics) de l’Àfrica, juntament amb els presidents de Sud-Àfrica i Nigèria. Amb només un any al càrrec, ha incrementat les infraestructures nacionals, ha atret inversions internacionals, ha intensificat la seva relació comercial amb la Xina i ha actuat com a àrbitre en els conflictes més cruels (i poc mediatitzats), com el del Sudan del Sud i el que el terrorisme islàmic ha generat a Somàlia. Kenyatta és el cap d’estat d’un dels països amb més potencial del continent, president de la Comunitat d’Estats de l’Àfrica Austral (EAC), i president de la cimera internacional de la regió dels Grans Llacs. Kenya té recursos petrolífers i enormes reserves d’aigua subterrània i avui també compta amb una classe mitjana creixent i un capital humà professional i ben format. Kenya és un país atractiu i amb moltes possibilitats i, d’alguna manera, Kenyatta ha enllustrat el sentiment nacional, ha dignificat el país i ha generat confiança en una societat que tenia por d’ella mateixa desprès de l’horror de 2007.

Tornant al Tribunal Penal Internacional, els propis advocats de Kenyatta havien demanat fa mesos que es retiressin els càrrecs contra seu. La decisió presa aquest mes pel TPI, suspendre el judici, es troba a mig camí entre el desig del tribunal i el del propi Kenyatta. Si dimecres el dirigent kenyà hagués estat absolt, ja no hauria pogut tornar a ser jutjat. Veient les opcions, el TPI va optar per ajornar el procés “fins que el president Kenyatta hi col·labori i aporti proves”: així el tribunal es dóna la possibilitat de tornar a buscar proves i d’intentar jutjar-lo si la fiscalia té un cas més sòlid. De fet, aquesta estratègia ja ve de lluny: el febrer passat els advocats de Kenyatta ja van intentar que es retiressin els càrrecs, però el tribunal no va voler i va donar més temps a la fiscalia per investigar. De totes maneres, és molt possible que al final el TPI no torni a engegar un procés tan pantanós, en el qual ja ha invertit molts diners i temps.

El TPI té la vocació de jutjar els responsables de crims contra la humanitat i de genocidi; és a dir, ha d’arribar allà on la justícia nacional de cada país no arriba. Fins ara, el TPI ha obert set casos, dels quals cinc són contra dirigents africans. Si bé és cert que a l’Àfrica es cometen moltes brutalitats, també ho és que no és l’única regió del món on es pateix injustament. L’Àfrica no es pot permetre d’abandonar el TPI, com el mateix Kofi Annan ja va dir referint-se al poder dissuasiu que te el tribunal sobre alguns dirigents i líders africans, ja que suposadament els priva de cometre atrocitats. En un article publicat pel diari Ara fa poc més d’un any, “L’Àfrica necessita el TPI”, Desmond Tutu també apuntava aquest argument. De fet, gràcies al TPI, l’opinió pública s’interessa per les víctimes africanes, que, normalment, són molt poc escoltades: de cop trobem articles i reportatges que ens apropen a injustícies llunyanes i desconegudes. Tanmateix, la credibilitat i el respecte es guanyen quan les decisions es prenen amb equilibri i rigor. El TPI podria, per exemple, obrir casos contra els responsables de les guerres i atrocitats comeses a Síria i l’Iraq. També podria, per exemple, obrir casos amb proves fefaents i, si s’escau, protegir i cuidar els testimonis claus. De moment, però, sembla que sigui més fàcil limitar-se a anar contra dirigents africans.

 

Imatge de portada: Rebuda d’Uhuru Kenyatta a Nairobi el dijous 9 d’octubre, en tornar de l’Haia. Font: Facebook Uhuru Kenyatta

helena cardonaPDF

(Visited 49 times, 1 visits today)

Ús de cookies

Aquesta pàgina web utilitza cookies perquè tingueu la millor experiència com a usuari. Si continueu navegant estareu donant el vostre consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i estareu acceptant la nostra política de cookies, Cliqueu l'enllaç per obtenir més informació. .plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies