Home Internacional Theresa May i les eleccions britàniques: una morta vivent

per Lily McNulty-Bakas (@LilyMcBak)

Divendres al matí el Regne Unit es va llevar per descobrir que la constant erosió de l’enorme avantatge de 20 punts que tenia Theresa May sobre el Partit Laborista a l’inici de la campanya electoral havia culminat en un resultat colpidor: la primera ministra havia perdut la majoria parlamentària que tenia el seu partit. Quan es va anunciar l’elecció a l’abril, la primera ministra May esperava guanyar per una golejada de proporcions astronòmiques i fins i tot contemplava la idea de conquerir alguns feus laboristes i destruir definitivament l’oposició. A l’hora de la veritat, May i el seu equip han dirigit una de les campanyes més desastroses de la història, i el seu resultat ha arrossegat al caos el seu lideratge, el seu partit, el procés del Brexit i el país en general. May va emmarcar les eleccions com una qüestió de confiança en la seva visió i es va posicionar com l’única opció per a l’estabilitat davant d’una “coalició del caos” liderada per un llavors afeblit Partit Laborista. La primera ministra esperava guanyar un mandat clar per a la seva línia d’un Brexit dur i per a la seva agenda continuista d’austeritat però no ha rebut cap mandat ni per una cosa ni per a l’altra i, irònicament, ha estat la causant d’un clima polític inqüestionablement més inestable que abans.

Els laboristes han deixat els enquestadors astorats i han aconseguit guanyar 30 diputats més, amb un resultat total de 262 diputats i un 40% del vot, xifres més altes en la derrota que les que va obtenir Tony Blair el 2005 quan va guanyar les eleccions; de fet, els laboristes només han aconseguit més percentatge de vot un cop, quan el New Labour del mateix Blair va aconseguir la seva segona victòria per golejada el 2001. El Partit Conservador, per la seva banda, ha perdut 13 diputats i, amb ells, la seva fràgil majoria parlamentària. Els tories segueixen sent el partit més gran del Parlament, amb 318 escons, més que la suma del Labour, els liberal-demòcrates, el Partit Nacional Escocès, el Partit Verd i el Plaid Cymru (nacionalistes gal·lesos). El sistema electoral britànic, però, tampoc no l’ha afavorida: May ha tingut més percentatge de vot en la seva pèrdua de la majoria el 2017 que no va tenir Margaret Thatcher en la seva victòria esclatant de 1987. Sigui com sigui, l’únic número que compta avui és el de 326, els diputats necessaris per assolir una majoria que permeti formar govern. Es tracta d’una xifra que cap dels partits que es presentaven a l’elecció ha aconseguit, fet que ha resultat en allò que en anglès s’anomena un “hung parliament”, que significa que cap partit pot governar per ell mateix ja que no hi ha un guanyador de les eleccions.

Les fortunes diverses de les campanyes dels dos partits principals han resultat en una gira triomfal del líder de l’oposició, Jeremy Corbyn, mentre la primera ministra s’amagava darrere les portes de Downing Street. Les zones que van votar romandre a la UE al referèndum de fa un any són les que han vist més transferència de vot cap als laboristes, realitat que indica que el postureig de May quant a Europa pot haver seduït els votants del UKIP però ha allunyat els favorables de mantenir-se a la Unió. El programa del Partit Conservador també ha estat criticat pertot el sistema de partits. A l’altra banda de la Cambra, els laboristes semblen haver aconseguit els seus objectius d’obtenir el vot jove, els antics abstencionistes i altres votants de primer cop, i han recollit els fruits de la seva aposta per aconseguir que un nombre elevat de persones es registressin per votar i després ho fessin pel Labour. Corbyn i el seu equip van fer un ús efectiu de les xarxes socials i de referents del jovent com les estrelles del London Grime per transmetre el seu missatge i fer un bypass a la negativitat dels tabloides de dretes, que han estat una font de problemes importants durant el lideratge de Corbyn. El líder laborista també ha destacat pels seus elèctrics mítings de masses i pel seu bon rendiment als debats i entrevistes televisats, en contrast amb una Theresa May que s’ha limitat a fer “photo-ops” controlats en espais de treball i que ha refusat de participar en debats cara a cara. Per dir-ho curt, Corbyn ha semblat passar-s’ho bé i ha projectat una imatge d’esperança i unitat, mentre que May apareixia sobrepassada, freda i poc compromesa.

A partir d’ara els conservadors necessitaran el suport d’altres partits per aconseguir aprovar lleis i durant el cap de setmana han mantingut converses amb el nord-irlandès DUP (Partit Unionista Democràtic), que va obtenir 10 escons. L’acord que cerquen sembla que no arribarà a la categoria d’una coalició formal com la que vam veure entre els mateixos conservadors i els liberal-demòcrates el 2010: en canvi, es concretarà en el que es coneix com un acord de “confidence and supply”, pel qual el DUP prestaria el seu suport en votacions clau com els pressupostos i les mocions de censura. El preu d’aquest suport encara no es coneix i probablement serà anunciat després que acabin les converses amb la líder del DUP, Arlene Foster, aquest dimarts. En el passat el DUP s’ha llaurat una reputació molt clara per les seves postures dures i polèmiques en un ventall de matèries socials, com l’oposició al matrimoni homosexual i l’avortament (aquest darrer encara és il·legal a Irlanda del Nord, excepte en casos de salut molt específics). Que aquest partit pugui tenir influència a Westminster ha alarmat molta gent, que han reclamat a la direcció dels conservadors que s’asseguri la protecció dels drets del col·lectiu LGBT, entre altres demandes. L’altre problema d’aquest arranjament té relació amb la fragilitat del procés de pau d’Irlanda del Nord, ja que el paper de moderador neutral del govern britànic es pot veure compromès. Pel que fa al Brexit, el DUP desitja mantenir una frontera lliure de “friccions” amb la República d’Irlanda, fet que podria forçar el govern a arribar a un acord que podria aixecar protestes dels seus diputats “backbenchers” més favorables a un Brexit dur i que suposaria un nou front de problemes per a May. A més de tot això, la visió purament transaccional, freda, de l’acord per part del DUP suposarà que els conservadors semblin progressivament més febles a causa de les concessions que hauran de fer als seus aliats a costa dels interessos de les seves circumscripcions angleses.

L’aliança amb el DUP donaria a Theresa May una majoria de tres diputats, cosa que significa que fins i tot després de la feinada de negociar el pacte tot dependrà del fet que tots (o gairebé tots) els diputats de la majoria segueixin la línia dels partits en cada vot, fet que és altament improbable. A l’hora d’aprovar retallades impopulars, una Theresa May afeblida i sense amics ho tindrà complicat per comptar amb diputats les majories dels quals hagin depès de pocs centenars de vots. Llavors hi ha la qüestió del Brexit, que traspassa les línies dels partits i les lleialtats polítiques: és conegut que molts dels diputats del partit de la primera ministra discrepen de la seva visió. L’èxit del Partit Conservador Escocès al nord ha enfortit l’ala del partit oposada a un Brexit dur i ha envalentit molts diputats conservadors a dir que cal descartar un Brexit a l’estil del UKIP i centrat en la immigració. A més, Corbyn no ha defallit i ha assegurat que el Partit Laborista està disposat a formar un govern en minoria tan bon punt fracassi l’actual. Els laboristes estan intentant bastir majories interpartidistes en temes clau i han assegurat que volen construir una majoria que voti contràriament al discurs d’investidura, “the Queen’s Spech”, el primer gran examen del govern, quan la reina inauguri el Parlament i esbossi el programa legislatiu del govern perquè sigui sotmès a vot.

Tot això, és clar, si és que May arriba a final de setmana com a líder dels conservadors. L’antic Chancellor of the Exchequer (el ministre de finances) George Osborne ha predit amb fruïció que el cap de May rodarà en un parell de dies i altres personalitats conservadores han suggerit que hi haurà una votació interna pel lideratge del partit a l’estiu. També es rumoreja, poc sorprenentment, que el Foreign Secretary (el ministre d’exteriors), Boris Johnson, ja ha posat en marxa la seva candidatura. Durant el cap de setmana, els dos assessors més propers a Theresa May han estat sacrificats per aturar aquells que ja oloren sang. Tanmateix, això no ha estat més que una mesura superficial per sortir del pas: la gran pregunta que queda a l’aire pel que fa a la caiguda de May no és pas si passarà, sinó quan.

If you want to read this article in Eglish, click here.

AUTOR
Londres, 1990. Llicenciada en Ciències Polítiques i Sociologia per la Universitat de Leeds (2012) i Màster en Teoria Política i Social a Birkbeck College, Universitat de Londres (2014). Interessada en teoria social i política crítica, actualment treballa en anàlisi i investigació de mercats.

Ús de cookies

Aquesta pàgina web utilitza cookies perquè tingueu la millor experiència com a usuari. Si continueu navegant estareu donant el vostre consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i estareu acceptant la nostra política de cookies, Cliqueu l'enllaç per obtenir més informació. .plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies