Home Anàlisi Tabàrnia i els contrasecessionistes a l’Estat Espanyol

per Marcel Planagumà (@marcelplabo)

Durant aquest Nadal de 2017, arrel dels resultats de les eleccions de 21D al Parlament de Catalunya i la manca d’actualitat informativa les xarxes i alguns mitjans de la dreta mediàtica, entre els quals EL PAÍS, s’han fet ressò d’una iniciativa coneguda com a Tabàrnia, que pregona l’escissió de bona part de les actuals províncies de Barcelona i Tarragona de la resta de Catalunya, justificant-se en els resultats electorals d’aquest 21D.

Els que batejarem com a moviments contrasecessionistes no són un fenomen nou ni a Catalunya ni a la resta de l’Estat. En aquest article intentarem analitzar alguns casos, molts dels quals no han reeixit en si però sí que han condicionat l’agenda d’altres actors més rellevants.

 

El Blaverisme al País Valencià

El Blaverisme neix durant els anys de la Transició com a reacció a les tesis de Joan Fuster (Sueca, 1922-1992), que és considerat el pare de la idea dels Països Catalans i del nacionalisme valencià modern. Pren el seu nom de la franja blava de la senyera de la ciutat de València, que acabà imposant com la bandera oficial de la nova autonomia.

Les tesis del fusterianisme van calar entre la intel·lectualitat valenciana d’esquerres dels anys 60, fet pel qual la dreta postfranquista reaccionà promovent la seva antítesi: el blaverisme.

En efecte, el blaverisme és un regionalisme de dreta anticatalanista que va tenir èxit a la ciutat de València i les seves rodalies durant les dècades de 1980s i 1990. El seu discurs es basa en l’exaltació dels símbols folklòrics valencians, la llengua i les seves expressions més genuïnes, contra el que ells consideren una imposició catalanista. Vehiculat als seus principis a través de la UCD regional, condicionà fortament l’elaboració de l’Estatut d’Autonomia del 1982, per exemple, vetant la denominació oficial de País Valencià o el seu accés a l’autonomia per la via ràpida.

Els blaveros creen un enemic extern, Catalunya, i fomenten l’odi contra aquella part de la població autòctona defensora de les tesis fusterianes, a qui anomenen despectivament catalanistes, contra els quals durant la Transició –en la coneguda popularment com a Batalla de València– es promou una violència de baixa i no tant baixa intensitat que desembocà, per exemple, en un atemptat contra el propi Fuster.

En camp moment, però, el blaverisme qüestiona l’espanyolitat de València. El blaverisme promou la persecució de totes les expressions del valencià normativitzat, oposant-se per tant a la seva normalització. S’arriba a l’extrem de promoure normatives secessionistes que ells mateixos ignoren a l’hora d’utilitzar el valencià, ja que en la majoria de casos s’expressen en castellà. Aquest vídeo n’és un clar exemple. Mai vetllen, doncs, per promoure la cultura valenciana més enllà d’exaltar-ne els trets més folclòrics, com ara les Falles. Per altra banda, les seves manifestacions solen comptar amb el suport de grupuscles d’extrema dreta.

Els seus principals baluards foren el diari tradicional de la dreta valenciana, Las Provincias, a través de la seva directora Consuelo Reyna, i el partit polític Unió Valenciana. Fundada a finals dels anys 70 per l’exalcalde franquista de València Miguel Ramon Izquierdo (1919-2007) i l’empresari Vicente González Lizondo (1942-1996) i coaligat als seus inicis amb Aliança Popular, Unió Valenciana va gaudir de representació a l’Ajuntament de València (on va arribar a ser segona força, superant els resultats d’AP) i a les Corts Valencianes fins l’any 1999. Sòcia de govern de la primera legislatura d’Eduardo Zaplana a la Generalitat Valenciana, el PP li va fer una OPA hostil per fer-se amb els seus votants (i els seus càrrecs) acostant el seu discurs a les tesis blaveres, fent que el partit esdevingués extraparlamentari l’any 1999 i acabés desapareixent l’any 2011.

Fins a quin punt el blaverisme ha aconseguit condicionar el discurs del PP al País Valencià? Cedint a les seves reivindicacions, sobretot quan venien eleccions. Sense això no s’entén la persecució de les emissions de TV3 al País Valencià o la polèmica Llei de Senyes d’Identitat Valencianes de 2015. No obstant, el procés de refundació del valencianisme a través primer del Bloc (1997) i després la coalició Compromís (2011), amb reinvidicacions més moderades, ha acabat generant un discurs valencià propi aliè a les tesis blaveres que li ha acabat fent ombra.

El Gonellisme a les Illes Balears

Aquest moviment pren el nom de Pep Gonella, el pseudònim que utilitzà el qui després seria senador per UCD Josep Zaforteza a la premsa escrita dels anys 70 per reivindicar l’expressió de les formes més genuïnes dels diversos dialectes que es parlen a les Illes (l’article salat) enfront al català estàndard.

Més enllà d’entitats pintoresques com l’Acadèmi de Sa Llengo Baleà (sic) o el Círculo Balear el gonellisme no ha aconseguit vertebrar un moviment polític que pogués vehicular les seves demandes, si bé el seu discurs ha fet calar en algunes posicions d’AP i PP que ha tendit a promoure les formes lingüístiques més genuïnament balears en detriment del català estàndard, sobretot als mitjans de comunicació. A banda d’això no ha tingut, ni de bon tros, l’abast del seu moviment germà al País Valencià.

El “Leridanismo”

No cal anar tant lluny per trobar moviments similars. Lo Caliu Ilerdenc, un club privat fundat en plena postguerra per Eduard Aunós, qui seria ministre de Justícia durant els anys 50, serví a bona part de les elits locals com a punt de trobada, com una espècia de govern a l’ombra.

Un dels conceptes que alimentaren fou el Leridanismo, que podríem resumir en aquesta frase del seu llavors tresorer, el falangista Antonio Hernández-Palmés: “Ni catalana ni aragonesa, Lérida es leridana”.

El leridanismo, doncs, alimentava el recel envers Barcelona i pretenia promoure la identitat local exaltant, de manera similar al blaverisme, un folklorisme local que en cap cas posava en qüestió la identitat espanyola de les Terres de Ponent. És per a això que el llavors president de la Diputació de Lleida Josep Maria de Porcioles (qui seria al cap d’uns anys, paradoxalment, alcalde de la Barcelona del Desarrolismo) fundà l’Institut d’Estudis Ilerdencs, una entitat creada per defensar una cultura autòctona i exaltar-ne les suposades diferències amb la catalana.

L’epitafi del moviment tingué lloc l’any 1966, quan el govern de Franco va promoure una nova reorganització territorial de l’estat basada, fonamentalment, en criteris hidrogràfics. Aquesta divisió proposava que Lleida s’escindís de Catalunya per incorporar-se a la Región del Valle del Ebro, que integrava també l’Aragó, La Rioja, Navarra i Àlaba, amb capital a Saragossa. La societat civil ilerdenca, malgrat la manca de llibertats, s’hi manifestà massivament en contra, àdhuc amb el suport de les grans capçaleres del moment, i la Diputació de Lleida va acabar posicionant-s’hi en contra amb  un comunicat que afirmava que la catalanitat de Lleida era indiscutible i incontrovertible. Segurament això i la restauració de l’autonomia catalana van fer que el leridanismo acabés desapareixent.

Per altra banda, al País Basc i Navarra han sorgit moviments de naturalesa similar.

Navarrisme

La relació entre Navarra i la resta de territoris bascòfons ha estat sempre un motiu de discussió donada la pròpia complexitat interna de la seva societat. Poc tenen a veure els municipis del nord-oest, de clara majoria bascòfona, amb els del sud-est, on l’única que s’hi parla és el castellà. Probablement sigui aquesta la causa per la qual el Parlament de Navarra hagi estat tradicionalment el més fragmentat de l’estat.

Durant la transició el debat sobre si Navarra s’havia d’integrar o no al País Basc fou molt espinós durant els anys de la Transició Espanyola. Si bé finalment s’acordà constituir-la en comunitat foral, també es deixà la porta oberta, a través de la Disposició Transitòria Quarta de la Constitució Espanyola, a una posterior integració a la Comunitat Autònoma Basca a través d’un referèndum.

L’acord per introduir aquesta disposició transitòria fracturà l’UCD regional, de la qual va néixer una escissió, la Unión del Pueblo Navarro (UPN) que mantindria l’hegemonia dins el bloc espanyolista a la Comunitat Foral. Coaligada amb el PP durant bona part de la seva història (1991-2008), avui en dia segueix sent el partit més votat a Navarra.

Fins i tot a data d’avui, la UPN segueix defensant una reforma constitucional per eliminar la Disposició Transitòria Quarta, com també defensa mantenir l’actual divisió lingüística a Navarra, que a la pràctica relega el basc a la cooficialitat només a la zona reconeguda com a bascòfona, i en general gaudeix d’unes relacions millorables amb el País Basc.

Alavesisme

Cal recordar que, donada la seva naturalesa foral, al País Basc les Diputacions provincials gaudeixen d’àmplies competències en relació a la resta de l’Estat. A més, existeixen diferències notables des del punt de vista polític: mentre Guipúscoa ha estat predominantment un feu de l’esquerra abertzale i és la més euskaldunitzada de totes, a Biscaia el PNB ha estat la força hegemònica. Àlaba, per contra, és predominantment castellanoparlant i els partits d’àmbit espanyol hi han estat històricament els guanyadors.

Unidad Alavesa (UA) neix al 1989, el mateix any durant el qual AP es refunda en el PP i, en el context de la província d’Àlaba, el partit modera les seves posicions hostils contra l’autonomia basca. El partit neix com una escissió del nou PP i es presenta en diverses eleccions sota el lema “Álava, como Navarra”. UA considerava que Àlaba era un territori culturalment diferenciat del País Basc, i que la llengua basca no era una llengua pròpia d’Àlaba, per la qual cosa Àlaba estava colonitzada pels nacionalistes bascos. No obstant, es definia com a foralista, per la qual cosa aspirava a la conversió d’Àlaba en una comunitat autònoma foral d’Espanya.

Com en el cas d’Unió Valenciana, UA fou forta en el moment que el PP encara necessitava consolidar-se com a partit únic de la dreta espanyola. UA arribà a ser la segona força política a Àlaba després del PNB, superant el 18% dels vots. La primera victòria del PP marcà l’inici de la seva debacle, que s’accentuà amb la creixent polarització a l’entorn del Pla Ibarretxe i acabà esdevenint extraparlamentària l’any 2005, dissolent-se poc després.

 

Conclusió

Durant les darreres setmanes s’ha acusat els promotors de la iniciativa de Tabàrnia amb els Serbis de Bòsnia, però el cert és que aquesta iniciativa, que encara no ha quallat en cap moviment sòlid, té més similituds amb moviments contrasecessionistes que ha han existit als Països Catalans, basats fonamentalment en el secessionisme lingüístic (blaverisme, gonellisme, leridanismo), i al País Basc i Navarra (Alabesisme, Navarrisme), més clarament espanyolistes, si bé el context actual, on l’autonomia catalana està ben consolidada en l’imaginari col·lectiu, fa difícil que una iniciativa com aquesta pugui quallar.

(Visited 274 times, 1 visits today)

Ús de cookies

Aquesta pàgina web utilitza cookies perquè tingueu la millor experiència com a usuari. Si continueu navegant estareu donant el vostre consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i estareu acceptant la nostra política de cookies, Cliqueu l'enllaç per obtenir més informació. .plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies