Home Internacional Síria i l’estratègia belga

per Víctor López Payà (@vlopezpaya)

Síria és el nou Afganistan del Pròxim Orient: el conflicte etern. En contra del que s’ha anunciat, la guerra civil siriana no ha acabat i el cessament definitiu de les hostilitats és avui un miratge en el desert. El que va començar essent un moviment de transició cap a la democràcia emmarcat dins les anomenades Primaveres Àrabs ha evolucionat en un conflicte armat amb implicació civil fins a la seva internacionalització. Síria és, doncs, el nou camp de proves de les grans potències regionals i mundials. El Vietnam del segle XXI. Però per entendre això cal fer una mirada enrere.

Segons el diplomàtic nord-americà Henry Kissinger, el nostre és un món en desordre que es sosté per un extremament delicat equilibri polític entre les potències. Per molt difícil que sembli, això s’ha sostingut també al Pròxim Orient i a l’Orient Mitjà durant moltes dècades. L’actual configuració d’aquesta regió, que és el punt de trobada entre Europa, Àsia i Àfrica, té el seu origen en l’acord franco-britànic de 1916 per a repartir-se el mapa colonial de l’època, el Tractat Sykes-Picot. Amb la retirada de les potències colonials europees de la regió per la seva debilitat estructural de mantenir la infraestructura imperial, van esdevenir els estats actuals. Aquestes independències, algunes més forçades que d’altres, van estar articulades per règims militars basats en el nacionalisme àrab, el laïcisme i la idea de l’interès nacional. Durant dècades, la majoria dels països del Pròxim Orient (amb Síria i Iraq al capdavant) van abraçar el socialisme àrab que els hi proporcionava una aliança estratègica amb la Unió Soviètica (URSS), dins el context de la Guerra Freda. A principis dels anys noranta, però, l’aixeta financera i militar soviètica es va acabar amb el col·lapse del sistema comunista rus que va comportar la dissolució de la URSS. Si els anys cinquanta aquests règims s’havien alineat en el costat comunista, ara acceptaven les regles de joc del liberalisme capitalista dominant. No obstant, en el cas de Síria cal dir que tot i la reforma constitucional del 2012 on al-Assad obria la possibilitat a liberalitzar més l’economia del país, fins llavors l’anterior constitució definia a Síria com un estat socialista. A més, en molts d’aquests països el caràcter i el discurs antiimperialista ha persistit. En conseqüència, s’ha assolit un relatiu equilibri que ha contribuït –tot i que no sempre– una estabilitat política fins l’inici de la crisi econòmica mundial del 2008. El 2011, el descontentament general de la població era tal que una onada de protestes ciutadanes va inundar els punts neuràlgics d’El Caire, Tunis, Damasc i Trípoli, entre d’altres, sota el concepte “Primavera Àrab”.

Com tot canvi polític –no vull atorgar-li a les protestes de la Primavera Àrab el terme de “transicions democràtiques” perquè realment ni ha estat una transició cap enlloc ni molt menys ha tingut un caràcter democràtic–, els efectes visibles que han propiciat aquestes manifestacions populars van tenir el seu moment d’impàs, fet que va certament insinuar que l’estatus quo tenia opcions de prevaldre i que els ciutadans acabarien dissolent-se pel pes del pas del temps. No obstant, això no va passar i la resposta del règim de Damasc va ser la repressió, primer amb forces policials i després amb el desplegament de l’exèrcit davant la resistència de l’oposició i l’armament d’aquesta. Ràpidament el territori sirià va quedar dividit en diferents zones d’influència entre les forces governamentals, amb el principal bastió a la capital (Damasc), l’oest del país (pràcticament de nord a sud), i les forces rebels (molt dividides entre elles) amb els seus principals feus a les ciutats estratègiques d’Alep, Homs i diferents districtes de la ciutat de Damasc. La resta del país, que és majoritàriament desert, controlat per Estat Islàmic i el nord del territori amb les tropes kurdes recolzades pels seus correligionaris iraquians. De la repressió policial es va passar a una guerra civil, que es va internacionalitzar tant amb actors regionals com amb les grans potències mundials i 7 anys després tenim al vell mig del Pròxim Orient un estat fallit que ha deixat més de 600.000 morts i milions de desplaçats, refugiats i desapareguts. Només al Líban, que té una població de 4 milions d’habitants, la xifra oficial és d’un milió de refugiats sirians però se sospita que en realitat podrien tractar-se de dos milions. La resta han fugit cap Europa i s’han quedat atrapats als Balcans, a Grècia o, pitjor, a Turquia.

¿On ha estat la comunitat internacional davant de tot això? Eternes declaracions de condemna i l’inici d’unes negociacions a Ginebra que no han fet cap pas endavant més enllà d’aconseguir diversos acords d’alto el foc per unes hores o dies per permetre l’entrada d’ONGs que presten assistència humanitària a la població civil i la recuperació de combatents d’ambdós costats. El paper d’Estats Units es preveia clau per a la resolució del conflicte atès que l’Administració demòcrata de Barack Obama havia recolzat les protestes en aquests països i els havia donat suport logístic. No obstant, Washington es va mostrar impassible als horrors de Síria. Cap acció contundent es va consolidar més enllà de la famosa coalició internacional contra el terrorisme d’Estat Islàmic –liderada per EUA, França i Bèlgica– que s’ha dedicat a bombardejar selectivament posicions i reductes dels gihadistes. Però per acabar amb el conflicte sirià Obama hauria d’haver apartat Al-Assad quan podia: el 2013, a l’inici del conflicte i amb la línia vermella de l’ús d’armes químiques. Només en aquell moment s’hauria vist coherent una intervenció militar –amb tropes terrestres si fos necessari– per tal de frenar la barbàrie contra la població civil i les violacions als drets humans amb armament prohibit per les Nacions Unides. Però la manca d’una estratègia clara per l’Orient Mitjà i Pròxim per part de Washington, la pèrdua de credibilitat de la seva Administració per l’immobilisme enfront la violació d’aquesta línia vermella, i el nou estil de política exterior leading from behind” (en certa manera encertat per donar més implicació als actors regionals i alhora una forma clara de rentar-se les mans evitant assumir les pròpies responsabilitats inherents) van dur al fracàs de qualsevol acció nord-americana al territori. Enviar armament, professionals militars com a formador i assessors és una part important quan es pren partit en un conflicte, però amb aquesta recepta no es guanya una guerra i el trauma d’Iraq era massa recent.

En conseqüència, en aquesta partida d’escacs hi ha el règim d’al-Assad que es resisteix a desaparèixer i compta amb el suport rus i iranià. En segon lloc, l’oposició siriana pràcticament desmantellada sobre el terreny de guerra, amb múltiples faccions enfrontades entre elles, havent perdut Homs (la “capital de la revolució” el 2011, tercera ciutat del país i entre Damasc, Alep i prop de la frontera libanesa) i Alep (feu opositor a al-Assad, segona ciutat del país i enclavament estratègic pel control de la part nord del país) i que fins fa vuit mesos comptava amb el suport de la coalició internacional. En tercer lloc, la comunitat kurda al nord del país que manté a ralla a les tropes gihadistes i turques i aprofita el caos de la situació per intentar fer-se fort a la zona i constituir-se com a territori autònom (amolant al Kurdistan iraquià, del qual rep ajuda). En quart lloc, els grups terroristes amb Estat Islàmic al capdavant (tot i que ja molt debilitada i expulsada als deserts fronterers amb Iraq) però també la facció siriana d’Al-Nusra, algunes ofensives de la libanesa Hezbollah (que rep recursos d’Iran) i alguns combatents fidels a la l’antiga Al-Qaeda. Tot i que experts com l’analista polític Abdulaziz al-Yaburi afirma que encara existeixen cèl·lules dorments en diverses ciutats de la regió i que no se’ls pot menystenir tot i la derrota sobre el terreny militar strictu sensu.

Els actors internacionals que entren en aquesta mescla explosiva són Occident amb Estats Units al capdavant recolzant amb logística i armament a l’oposició i als kurds, suport que s’ha vist minvat arrel de la decisió de Donald Trump de no involucrar-se. Rússia que utilitza el conflicte sirià com un trampolí per tornar a l’epicentre de la comunitat internacional després d’anys de mala fama per la intervenció a Ucraïna, així com una empresa per mantenir la seva base de Tartus des d’on la flota russa té accés directe al Mediterrani sense haver de dependre de Sebastopol (península de Crimea). Tot això amb el beneplàcit de Pequín, que veu a Síria una oportunitat per mantenir distret al gegant rus i als nord-americans. Turquia aprofita el caos general per pressionar encara al PKK reduint la capacitat militar dels kurds sirians i així donar-li rèdit polític a Erdogan. L’Iran vol aprofitar el presumpte desmantellament del règim alauita dels al-Assad (una branca de l’islam) per donar major poder a la comunitat xiïta via la influència de Hezbollah i així modelar a un aliat no-sunnita, cosa que està per veure. Per últim, l’Aràbia Saudita aplica la mateixa lògica que l’Iran però a la inversa: assegurar la influència sunnita al país i evitar un auge del xiisme al vell mig de la regió. La guerra religiosa de l’Islam duta al camp de batalla, novament.

Analitzats els antecedents, l’actualitat del conflicte és que a finals de novembre 2017 Putin, Erdogan i Rohani han anunciat el final de la guerra de Síria amb la derrota dels últims bastions d’Estat Islàmic, que es suma a la neutralització de les forces rebels mesos abans. En la cimera trilateral celebrada a Sotxi (Caucas rus del Mar Negre), s’ha proposat la constitució d’un Congrés pel Diàleg Nacional Sirià, ja que es considera que les negociacions de Ginebra són un fracàs. En paraules textuals, el Kremlin afirma que la iniciativa russa pretén “conservar la sobirania, la independència, la integritat territorial de Síria i aconseguir un consens polític a partir de negociacions inclusives”. En definitiva, les tres grans potencies pretenen determinar elles mateixes el futur del país i, per tant, de la regió. A més, l’Iran acusa públicament als Estats Units, Israel i l’Aràbia Saudita de recolzar a l’Estat Islàmic amb armes i munició i considera ineficaç la Lliga Àrab que no ha fet res per pal·liar el conflicte. Per Teheran intervenir a Síria és un “deure religiós”.

Per contra, l’oposició al règim, que es troba dividida en múltiples faccions, es va reunir a Riad (Aràbia Saudita) per encarar la nova ronda de negociacions a Ginebra. Tots critiquen la presència d’Iran a territori sirià, els bombardejos de Damasc sobre zones civils i la necessitat que al-Assad dimiteixi per iniciar el període de transició, tot i que Rússia no recolza aquesta via i en la pràctica l’oposició no té res a fer en el camp de batalla. L’enviat especial de l’ONU pel conflicte sirià, Staffan de Mistura, ha reclamat a l’oposició adoptar una “línia comuna” per a les negociacions al país helvètic, però les divisions internes superen els punts d’acord. I a tot això, l’Administració Trump es desmarca completament del conflicte deixant el futur de Síria en mans dels russos, que han anunciat una retirada progressiva de les tropes però sense data d’inici.

És interessant com els reunits a Sotxi afirmen que la guerra ha acabat però Rússia bombardeja diàriament bosses d’Estat Islàmic per “evitar noves ofensives gihadistes”. Mentre es distreuen amb els terroristes, alguns grups rebels han aprofitat per intentar rearmar-se sense èxit, però ha servit d’excusa a Damasc per respondre amb nous bombardejos sobre centres urbans. El càstig de la rebel·lió.

Per tant, la guerra civil a Síria no ha acabat ni molt menys. El règim de Bashar al-Assad continua llançant armament químic sobre la població civil amb total i absoluta impunitat mentre, a més, permet que les tropes turques entrin al seu territori per fer la seva pròpia guerra contra els kurds del PKK, tot i la modesta acció simbòlica de cooperació entre kurds i tropes fidels a Damasc que s’ha vist l’última setmana de febrer 2018 (pur espectacle mediàtic).

L’escenari geopolític que ens deixa l’actual situació a Síria és una Unió Europea desbordada per l’allau de refugiats i sumida en una divisió interna envers aquest tema; unes potències regionals que veuen en el conflicte una moneda de canvi en favor dels seus interessos nacionals i/o en detriment dels competidors a la zona, i unes potències internacionals dividides entre l’ambivalència nord-americana i l’intervencionisme rus, espai on cap de les grans organitzacions internacionals (especialment les Nacions Unides) hi té un paper definit més enllà d’unes negociacions bloquejades a Ginebra que semblen més ficció de cara a la galeria que una vertadera taula de diàleg. En definitiva, Síria és avui un autèntic polvorí.

Les línies escrites fins aquí són, doncs, un intent d’analitzar els factors que han determinat la situació actual del conflicte. No obstant, el conflicte perviu, persisteix i no hi ha cap element que indiqui l’inici del seu final. Mentre s’escriu aquesta anàlisi, el nou capítol de la guerra de Síria és l’ofensiva turca contra les posicions de les mílicies kurdes (aliats nord-americans) que ha conclòs amb la conquesta de la ciutat d’Afrin (fins fa unes setmanes sota control de la kurdo-siriana Unitats de Protecció del Poble, YPG), en la qual Turquia va iniciar a finals de març 2018 un setge amb el suport de grups insurgents sirians i, segons l’Observatori Sirià dels Drets Humans, les tropes ocupants estan disparant contra civils que intenten fugir a les poblacions de majoria xiïta de Nabul i Zahrá. En conseqüència, si aquestes accions persisteixen es podria estar parlant d’un intent de neteja ètnica per raó de credo religiós. El motiu de la implicació turca sobre terra sirià no és altra que el d’una campanya bèl·lica del president Erdogan per agrupar al seu voltant el votant conversador i nacionalista amb una política de terror i una demostració de força, amb els ulls posats a les eleccions turques de l’any vinent. L’altra capítol són els cruents combats al suburbi de Ghouta, a l’est de Damasc, on tot i els acords d’alto al foc els combats no han cessat i el règim d’al-Assad ja controla més del 80% de la zona.

Ara per ara, el futur de Síria no és, en cap de les opcions que se li presenten, esperançador. El buit de poder real que regeix al país i que segurament persistirà requereix d’una implicació diplomàtica de la comunitat internacional, entenent que Síria és un actor clau per a l’estabilitat de la regió d’Orient Mitjà i Pròxim, així com per a la seguretat d’Europa. S’ha provat en múltiples ocasions els programes de national-building per constituir democràcies liberals en països que no han viscut mai aquest sistema polític. Ho hem vist a l’Afganistan (2001) i a l’Iraq (2003). A aquestes altures del conflicte, amb data de 2018, una intervenció político-militar estrangera no aportarà res a una societat dividida entre sunnites i xiïtes i en agrupacions tribals, només es veurà com una campanya colonialista més. És necessari, doncs, que siguin els actors regionals qui contribueixin a ajudar a un dels seus veïns, amb el suport de les organitzacions internacionals (Nacions Unides, Lliga Àrab, Fons Monetari Internacional, Banc Mundial). En el seu moment, abans de la signatura del Tractat Sykes-Picot el 1916, una de les idees sobre la mesa de repartició de la regió entre britànics i francesos va ser dividir l’actual Síria en dos estat independents diferents, idea que s’ha recuperat en alguna ocasió en fòrums de debat però que resulta impracticable. En conseqüència, partint d’aquesta premissa i de la idea que la comunitat internacional ha de contribuir a l’estabilitat allà on es vegi amenaçada –especialment per a la població civil siriana–, la implicació diplomàtica més coherent no pot ser altra que aplicar a Síria l’anomenada “estratègia belga”.

Aquesta iniciativa va sorgir a Bèlgica el segle XIX quan les províncies que constituïen el sud dels Països Baixos (Flandes i Valònia) es van rebel·lar y van declarar-se independents, sorgint així l’actual Bèlgica. Davant aquest conflicte intern i l’amenaça que s’internacionalitzés (per la inestabilitat d’Europa en aquella època), el 1831 les cinc grans potències occidentals (Regne Unit, França, Àustria, Rússia i Prússia) es van comprometre a garantir la neutralitat perpètua del Regne de Bèlgica. Que Bèlgica fos neutral, tenint en compte la seva situació geogràfica central al estar envoltada d’aquestes grans potències, la va convertir en el pilar fonamental de l’ordre polític internacional europeu durant tot el segle XIX i part del XX, fins l’ocupació alemanya durant la Segona Guerra Mundial.

La reflexió que s’extreu d’aquest experiment és que si això es va poder aconseguir a Bèlgica el segle XIX, podria ser una bona sortida per a la situació que viu Síria el 2018. Que Síria es converteixi en un país neutral estan al vell mig de la regió i que aquesta neutralitat estigui reconeguda i assegurada per tots els actors de la zona contribuiria a un primer pas per a l’estabilitat de la regió i, potser, a permetre al poble sirià refer les seves ferides i avançar cap a una democràcia duradora, amb el suport internacional. Que aquest pla es dugui a terme amb o sense al-Assad… això ja és un altre factor de l’equació. Certament la fórmula no és perfecte, però sempre és millor que no fer res. L’únic element que hi falta és la voluntat de tots els actors implicats, tan interns com externs. El futur de Síria és, doncs, una qüestió de voluntat.

Imatge:

tancs T-90, de fabricació russa, de l’exèrcit sirià entrant a la ciutat rebel d’Alep en l’ofensiva final el novembre de 2016 en suport a les brigades d’elit “Falcons del Desert” del règim de Bashar al-Assad. Font: HispanTV.

(Visited 152 times, 1 visits today)

Ús de cookies

Aquesta pàgina web utilitza cookies perquè tingueu la millor experiència com a usuari. Si continueu navegant estareu donant el vostre consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i estareu acceptant la nostra política de cookies, Cliqueu l'enllaç per obtenir més informació. .plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies